Votar contra Catalunya

"Aquest diumenge, a Espanya es vota això: contra Catalunya"

Aquest diumenge, a Espanya es vota això: contra Catalunya. Aquí costa molt saber a favor de què votem: ens hem perdut en un laberint, sí, però si anem a votar el 10-N serà a favor d’alguna cosa, la que sigui. A Espanya la clau és una altra: es tracta de votar contra Catalunya. La qüestió de matís és la intensitat: una mica, poc, molt o moltíssim, però sempre contra Catalunya. Amb excepcions, clar. Poquetes i espantades, per bé que valuoses.

Els quatre partits del bloc borbònic (PSOE, PP, Ciudadanos i Vox) guanyaran les eleccions per golejada, com és evident. No està clar com es repartiran els escons, però això és anecdòtic: el que importa és que tenen un programa electoral comú i un projecte d’Espanya que necessita afermar-se contra Catalunya. I, a més, tenen un comandant en cap compartit: un tal Felipe de Borbón, que és el líder del bloc borbònic, tot i que sembla que ell mai no fa política, i menys encara la de partit.

Diuen que tenen un programa a favor d’Espanya, però més enllà de tòpics, de repetir que Espanya és el millor país de la galàxia, no tenen cap mena de projecte d’Estat. Soroll, banderes, música militar i frases fetes.

El que els uneix és el mantra: contra Catalunya. Això els posa catxondos. Necessitaven un enemic i ja el tenen: Catalunya. I si somiaven amb alguna mena de bèstia diabòlica per espantar les multituds, ja l’han dissenyat de forma impecable: l’independentisme violent, agressiu. Incapaços com són de fer política positiva i en constructiu, aficionats com han esdevingut a les baralles de galls al seu galliner partidista, no hi ha res com convertir Catalunya en “l’enemic exterior”, la terra que cal reconquerir, al preu que sigui.

Sempre estan perdent i reconquerint Catalunya. I mai no en treuen les conclusions encertades.

Alguns, com el socialista Manuel Cruz, s’han empescat un estrafolari argument, fals i verinós, però eficaç: els independentistes són els culpables de l’èxit i la radicalització de Vox. Sense indepes no hi hauria ultradreta ni ultranacionalisme espanyol. És una bona manera de treure’s del damunt qualsevol responsabilitat, i funciona fabulosament als territoris peninsulars on no hi ha pluralitat informativa: tots els dominats al 100% des de Madrid.

La culpa és dels catalans: no cal dir res més.

L’odi que destil·la el nacionalisme espanyol té el seu origen en el nacionalisme espanyol i en les seves profundes i tòxiques arrels franquistes. Volen veure odi a Catalunya, però el seu és molt més poderós, molt més generalitzat i molt més enquistat.

 

L’autèntic perill per a Espanya, el que sempre l’ha portat a la perdició i mai a la grandesa, és el nacionalisme espanyol.

El contra Catalunya sempre acaba convertint-se en contra Espanya. I al pas que van, quan hagin tancat teles, ràdios, blocs, xarxes socials, patis d’escoles, partits polítics i associacions sardanistes, quan hagin omplert Catalunya de paramilitars, quan hagin processat més de deu o quinze mil persones i hagin culminat el seu espantós viatge cap al passat, cap a una monarquia autoritària d’arrel franquista, no els quedarà ni Espanya. 

Serà com el 1898, quan van perdre un imperi i es van dedicar a mirar-se el melic i consolar-se, en comptes de refundar Espanya. D’aquí a uns anys faran el mateix i diran, amb nostàlgia: contra Catalunya vivíem i votàvem millor. 

 

Comentaris (3)
Al autor Fa 1 mes
Sí hijo, sí...La gente vota en toda España, pensando en Cataluña....no en sus hijos, en su trabajo, en sus padres, en su casa, en la sanidad, en sus dineros, el lo que le parece justo, en los más necesitados, en el medio ambiente, en sus animales, en el campo, en la economía, en sus creencias, en su ciudad, en su país.
skamarla Fa 1 mes
Bé, però no perdem de vista que l'odi a Catalunya no té arrels franquistes. El franquisme va ser un episodi més, les arrels vénen de molt més lluny.
MSR Fa 1 mes
Per cert, el 1898 només varen perdre les colònies d'Ultramar. Les Europees i les Africanes les varen mantenir.