Votar contra Catalunya

"Aquest diumenge, a Espanya es vota això: contra Catalunya"

Aquest diumenge, a Espanya es vota això: contra Catalunya. Aquí costa molt saber a favor de què votem: ens hem perdut en un laberint, sí, però si anem a votar el 10-N serà a favor d’alguna cosa, la que sigui. A Espanya la clau és una altra: es tracta de votar contra Catalunya. La qüestió de matís és la intensitat: una mica, poc, molt o moltíssim, però sempre contra Catalunya. Amb excepcions, clar. Poquetes i espantades, per bé que valuoses.

Els quatre partits del bloc borbònic (PSOE, PP, Ciudadanos i Vox) guanyaran les eleccions per golejada, com és evident. No està clar com es repartiran els escons, però això és anecdòtic: el que importa és que tenen un programa electoral comú i un projecte d’Espanya que necessita afermar-se contra Catalunya. I, a més, tenen un comandant en cap compartit: un tal Felipe de Borbón, que és el líder del bloc borbònic, tot i que sembla que ell mai no fa política, i menys encara la de partit.

Diuen que tenen un programa a favor d’Espanya, però més enllà de tòpics, de repetir que Espanya és el millor país de la galàxia, no tenen cap mena de projecte d’Estat. Soroll, banderes, música militar i frases fetes.

El que els uneix és el mantra: contra Catalunya. Això els posa catxondos. Necessitaven un enemic i ja el tenen: Catalunya. I si somiaven amb alguna mena de bèstia diabòlica per espantar les multituds, ja l’han dissenyat de forma impecable: l’independentisme violent, agressiu. Incapaços com són de fer política positiva i en constructiu, aficionats com han esdevingut a les baralles de galls al seu galliner partidista, no hi ha res com convertir Catalunya en “l’enemic exterior”, la terra que cal reconquerir, al preu que sigui.

Sempre estan perdent i reconquerint Catalunya. I mai no en treuen les conclusions encertades.

Alguns, com el socialista Manuel Cruz, s’han empescat un estrafolari argument, fals i verinós, però eficaç: els independentistes són els culpables de l’èxit i la radicalització de Vox. Sense indepes no hi hauria ultradreta ni ultranacionalisme espanyol. És una bona manera de treure’s del damunt qualsevol responsabilitat, i funciona fabulosament als territoris peninsulars on no hi ha pluralitat informativa: tots els dominats al 100% des de Madrid.

La culpa és dels catalans: no cal dir res més.

L’odi que destil·la el nacionalisme espanyol té el seu origen en el nacionalisme espanyol i en les seves profundes i tòxiques arrels franquistes. Volen veure odi a Catalunya, però el seu és molt més poderós, molt més generalitzat i molt més enquistat.

 

L’autèntic perill per a Espanya, el que sempre l’ha portat a la perdició i mai a la grandesa, és el nacionalisme espanyol.

El contra Catalunya sempre acaba convertint-se en contra Espanya. I al pas que van, quan hagin tancat teles, ràdios, blocs, xarxes socials, patis d’escoles, partits polítics i associacions sardanistes, quan hagin omplert Catalunya de paramilitars, quan hagin processat més de deu o quinze mil persones i hagin culminat el seu espantós viatge cap al passat, cap a una monarquia autoritària d’arrel franquista, no els quedarà ni Espanya. 

Serà com el 1898, quan van perdre un imperi i es van dedicar a mirar-se el melic i consolar-se, en comptes de refundar Espanya. D’aquí a uns anys faran el mateix i diran, amb nostàlgia: contra Catalunya vivíem i votàvem millor. 

 

Comentaris