Els fets de Salt van més enllà d’un problema d’integració? L’alcaldessa del municipi ho limita a un problema de delinqüència juvenil. Quina lectura en fa vostè?
Normalment es tendeix ràpidament a la simplificació. Reduir-ho a un problema d’integració o delinqüència és obviar que hi ha una quantitat important de joves que tenen la sensació que no pinten gaire cosa a la societat on viuen i que tenen un futur complicat. A més, tot els hi importa poca cosa, no tenen gaires preocupacions i fàcilment poden caure en violència per la divagació i la desesperació. Reduir-ho a violència és una mica estrany. Caldria pensar que quan creixen generacions sense gaire present ni futur, l’espurna de qualsevol violència és fàcil.
Quin és el rerefons del problema? La pobresa, el racisme, el desarrelament…
Al rerefons hi ha un component de la pobresa més extrema i de dificultats per sobreviure, sumats a la sensació que com a màxim, aquests joves tindran una integració de segona. Ni aniran a les mateixes discoteques que els altres xavals, ni tindran les mateixes “comoditats”. A banda, en aquests actes també hi ha un mecanisme de reacció. Òbviament hi ha un menyspreu mutu, fins i tot entre els col•lectius que han viscut processos migratoris. No es tracta del suposat col•lectiu migratori contra l’autòcton, entre ells mateixos també hi ha racisme. Hi ha un rerefons d’exclusió i confrontació entre grups que es viuen com a iguals.
Salt és la banlieue catalana? Quins paral•lelismes té amb el cas francès?
Els incidents a les banlieues franceses van començar d’una manera similar i el cas de Salt té alguns ingredients d’aquestes violències. Arran dels últims incidents a França, recordo alguns diputats de l’UD francesa dient “que el problema d’aquests xavals és que no saben què volen. No tenen reclamacions religioses ni laborals. Estan reclamant existir i ser considerats joves francesos”. És important aquest component: col•lectius que van quedant poc a poc al marge d’una societat que més o menys funciona i on els problemes s’aguditzen quan arriben les grans crisis. Aquest component és comú, d’altres, de moment no. Dependrà molt de l’actuació de les policies, els governs i la seva capacitat per gestionar conflictes.
Estem en un moment clau, doncs?
Sí, però ja fa dos o tres anys que ho diem. Quan parlem de les diferències dels joves a Catalunya sempre expliquem que encara que no són profundament racistes, sí que hi ha una potent situació de no relació entre xavals. Fa tres o quatre anys que alertem de que hi ha disputes de relació i joves de categories diferents, que no es barregen ni fan coses junts i això pot acabar en no res o carregant la tensió emocional als barris. Si hi arriba la pobresa acaba essent una mena de lluita de pobres contra pobres. Probablement la majoria de cotxes que es cremen són de segona mà, comprats per pobres que tenen dificultats per mantenir-los. És una lluita en el terreny abonat d’una certa desesperació qüotidiana.
Vostè distingia entre integració de primera i de segona. Què s’ha de fer per garantir la convivència i que la integració sigui completa?
La convivència té a veure amb tothom, no només amb què els que han viscut processos migratoris es portin bé. El pitjor que es pot fer és recordar la convivència només dirigint-se a determinats col•lectius perquè a banda de ser d’una hipocresia total, és la perfecta manera de no resoldre mai el problema.
Feia referència a que es tracta d’un problema estructural. La joventut està desorientada?
Hi ha joves de molts tipus. La joventut està majoritàriament instal•lada en el present perquè això de pensar en un futur una mica a mig termini és prou complicat perquè valgui la pena pensar-hi. Potser no es tracta d’orientació, sinó que la manca d’horitzons fa que la joventut sobrevisqui intentant passar-s’ho bé i vivint en present. En tot cas, no podem dir que no tolerem cap discrepància i posar mà dura contra tota dissidència antisistema. Pensem una mica seriosament. Hi ha un sector de joves que no estan instal•lats en la societat mercantilitsta de pur consum i els que ho estan, quan arriba la crisi, no poden tenir els mateixos recursos per consumir igual, ni fer el mateix que quan tenien feina.
Què s’ha de fer treballar en la integració?
No existeix una recepta fàcil. Primer, considerar seriosament les polítiques juvenils. No pot ser que discutim simplement la integració lingüística a l’escola enlloc d’intentar que aquests personatges amb dificultats puguin accedir a formació ocupacional i a alguna manera de sortir-se’n. No ho podem simplificar dient que són generacions ni-ni. Són generacions perdudes, amb un punt crític. No és que no vulguin ni treballar ni estudiar, és que no saben ni què volen ni què han de fer. No hi ha una solució fàcil però cal pensar més seriosament les polítiques de joventut adreçades a què els joves tinguin experiències que els permetin situar-se poc a poc a la societat adulta. I també cal treballar amb la integració dels barris per crear una mínima convivència que òbviament necessita una mínima participació.
I els autòctons? Què hem de fer?
Després també s’ha de veure com treballem amb els propis d’aquí, com els ajudem a descobrir que hi ha gent diversa i que els d’aquí no som els millors de l’univers. Com ajudem a tenir una visió més pluriforme de la realitat humana dels nostres barris. Com a mínim, cada vegada que surt un conflicte ens hauria de portar a emprendre col•lectivament un treball a mig camí perquè d’aquí a dos anys la situació sigui sostenible.
Com es pot mediar, aconseguir bona convivència amb els veïns?
Els barris també són complexes, molts estan molt envellits des del punt de vista de la població i han desaparegut una bona part dels joves. A més, una part dels que hi viuen ha viscut sempre processos migratoris i en molts casos de marginació. A vegades diem que no tenen comportaments cívics: és que sovint són gent que no han tingut una història fàcil i que han viscut una mica al marge.
Per tant, per on comencem?
El mecanisme és la participació, tornar a implicar-los al treball qüotidià per generar convivència i resoldre els problemes en una escala complicada, fer escoles que no siguin guettos i treballar en espais juvenils… I la policia, per exemple. En comptes d’aparèixer de manera persecutòria quan hi ha un conflicte, faria molt millor la seva tasca com a policia de proximitat. En aquests casos, enlloc d’una ajuda acaben essent un perill o enemic. Aquest conjunt d’intervencions, però, requereixen una altra visió de la comunitat i de la participació.
Té la sensació que l’Administració ha repetit molt aquests termes però que no s’ha treballat prou?
En alguns casos sí, altres menys. S’ha de reconèixer que en alguns casos, com a Manlleu o a la perifèria del Baix Llobregat s’han fet esforços. Però en d’altres, s’han fet polítiques reactives. Apareix un petit problema i ens inventem una suposada solució: prohibim el burca, posem més policies, mà dura amb els suposadament reincidents que no són més que multiactius en una activitat.
Ho considera poc útil.
Sí.Tenim fórmules i solucions que queden molt bé electoralment però que generen un efecte molt pervers a la població perquè acaben donant la raó al veïnat de que són delinqüents i problemàtics. Una bona part de les polítiques que es fan a Catalunya i a Espanya són polítiques d’aparador destinades a respondre a aquestes construccions socials de la dificultat i la por, que són retroalimentades pel discurs polític. Hi ha bastant de discurs fals i a vegades amb poca experiència real de treball amb la comunitat.
Com veu el fet que Plataforma per Catalunya pugui tenir representació a Salt en les properes eleccions municipals?
Com un fracàs de la pedagogia política. El dia que un responsable, diputat o regidor no té la capacitat d’explicar al veïnat que viure en una societat és complicat i no hi ha solucions fàcils és un fracàs. Dir això seria perdre vots i això els hi costa. Tot els que vagin a les eleccions dient que l’altre és un indesitjable, que ha d’aprendre convivència perquè no en té -quan sovint té més estudis que el que ho està dient-, que ens espatllen la convivència i la nació catalana….Són discursos molt fàcils de fer perquè automàticament generen vots però ofeguen la política per trobar una sortida, que no és fàcil.
Els centres de menors estan desbordats…
La direcció general de protecció del menor és la que més ha canviat de tota la història de la Generalitat. Això demostra que és la política més inestable i incoherent de tota la seva història perquè no hem tingut un mínim equilibri polític per a fer una política raonable.
Aquesta és una bona solució?
No. Bona part de la resposta no passa pels centres sinó per altres sistemes de seguiment i acolliment. Molts d’aquest menors haurien de tenir un veritable tutor que els hi fes el seguiment i així també seria molt més rentable que l’internament. Els centres estan saturats a tots els nivells i no hi ha possibilitat de trobar una plaça adeqüada per un adolescent. Estem ofegats i no podem fer com a les presons, que també estan plenes.
Però què fem amb els menors?
Hem de desenvolupar altres polítiques de seguiment o de presència.Tenim algun educador o tutor al carrer que conegui aquests xavals, que estigui intervenint i sàpiga què està passant en les seves vides? El problema que tenim és que no ho sabem. Creem places enlloc de desenvolupar noves polítiques.
A vegades també hi ha conflictes entre les administracions. Qui ha de mediar entre el centre, l’Ajuntament i la Generalitat?
Ningú vol els centres i és molt difícil que no generin dificultats. Però de la mateixa manera que no és de rebuig que l’administració local no accepti un centre, tampoc ho és que la Generalitat no discuteixi amb l’Ajuntament com es farà el seguiment i l’atenció adeqüada dels xavals. Enlloc d’enviar-los a la policia, hem de fer un control i no anar-los passant de centre en centre. Són nanos que com a màxim s’hi han d’estar entre un i dos anys i s’eternitzen d’un lloc a l’altre.
Per tant, cal una política més coordinada…
Com a mínim, més que coordinació posar-se d’acord en el que val la pena fer. Històricament la Generalitat desconfia del poder local, sempre desconfia de problemes que s’han de resoldre al territori, siguin llars d’infants o centres de menors. Precisament les polítiques d’infància i adolescència estan molt lligades als barris, escoles concretes… O fem una veritable política d’infància o sempre estarem igual amb bronca Generalitat-Ajuntaments per a veure què fem i com col•loquem els nanos que molesten.
Com s’han de resoldre els conflictes entre centres, veïns i la distribució de mossos. Alguns veïns es queixen de que tenim la policia en un barri concret perquè allà hi ha el centre i en canvi, n’hi ha d’altres més abandonats…
La sensació de seguretat del veïnat passa per una utilització més intel•ligent de la policia. A vegades la funció de la policia local no és més que estar, però amb habilitat. Enlloc d’anar a provocar als xavals, se’ls ha de conèixer. No és fer vigilància sinó seguiment perquè sinó això serà jugar al gat i al ratolí i els joves són bastant més espavilats que els mossos si volen trobar un lloc on amagar-se. Han de veure que hi ha coses que el veïnat no tolera. S’ha de gestionar la convivència. No sé si el desplegament dels mossos ha estat correcte o no,
només sé que cal una utilització més intel•ligent del poder dissuasori dels mossos.
Últimament s’ha posat en dubte que el sistema per certificar la majoria d’edat d’un menor sigui el correcte. S’ha de ser més flexible?
Això és molt perillós. Accepto que les identificacions s’hagin de fer amb el passaport. L’edat que consta en el document no s’hauria de posar en dubte. Però, què importa? Si tenen 17 anys i 11 mesos, s’ha d’ocupar la direcció general dels menors i si tenen 18 la secretaria de joventut. Fins ara estaven a la mateixa conselleria. L’única diferència és si hi ha d’haver una autoritat que exerceixi la tutela o no, si el subjecte és autònom o no. Em sembla una discussió de política miserable. Acceptem el que diu el jutge. El que no podem fer és dir: com que ja no ets menor, t’espaviles.
