La Síndrome d'Estocolm: 45 anys d'un segrest emocional

L'atracament a un banc de la capital sueca el 1973 va acabar en un segrest de quatre empleats, que van desenvolupar un vincle afectiu amb el lladre i un rebuig frontal a la policia

 

23 d'agost de 1973. A la capital de Suècia, un home, Jan Erik Olsson, intenta assaltar el Banc de Crèdit d'Estocolm. En trobar-se acorralat i sense possibilitat de sortir, decideix prendre com a ostatges quatre empleats del banc, tres dones i un home. En les negociacions amb la policia per alliberar-los, l'atracador va presentar una llarga llista d'exigències, però una de ben estrambòtica: Volia veure en persona Clark Olofsson, un criminal suec que en aquell moment estava empresonat complint condemna per assassinat, robatoris, tràfic de drogues i també per haver assaltat un banc. Era un heroi per a l'atracador, que volia emular-lo. Passaven les hores i les seves exigències no es complien, de manera que va obligar els ostatges a posar-se una corda al coll per a ser executats i els va amenaçar d'executar-los.

 

La reacció? Protegir el segrestador per evitar que la policia d'Estocolm entrés al banc i acabessin morint tots. I és aquí on la ment humana genera un escut protector davant del perill, que posteriorment s'ha descrit com la Síndrome d'Estocolm. La premsa de l'època recollia el testimoni d'una de les dones segrestades, que assegurava que "no m'espanta en Clark ni el seu company, m'espanta la policia". I després del seu alliberament, una altra de les dones va assegurar que "confio plenament en ell, viatjaria per tot el món amb ell". Què va passar entre les quatre parets d'aquell banc perquè els ostatges acabessin establint aquest vincle tan fort amb el seu segrestador?

 

El psiquiatre Nils Bejerot, assessor de la policia sueca durant l'assalt, és qui va definir com la Síndrome d'Estocolm una reacció psicològica en què la víctima d'un segrest o retenció en contra de la seva voluntat desenvolupa una relació de complicitat i un fort vincle afectiu amb el seu segrestador. Aquest fenomen es deu principalment al fet que les víctimes malinterpreten l'absència de violència contra la seva persona com un acte d'humanitat per part del agressor. I aquí es desencadena una segona fase, segons han descrit diversos psiquiatres, i és que els ostatges desenvolupen ràpidament sentiments positius cap als seus segrestadors, alhora que mostren por i ira contra les autoritats policials. Uns mesos després d'aquell primer episodi al banc d'Estocolm, Patricia Hearst, néta del magnat William Randolph Hearst, va ser segrestada per l'exèrcit Simbionès d'Alliberament. Dos mesos després va quedar lliure, però va decidir unir-se als seus segrestadors i els va ajudar a assaltar un banc. La seva defensa va recórrer a la síndrome d'Estocolm per intentar exculpar la dona, però el tribunal no ho va acceptar i va ser condemnada.

 

 

Però van ser els suecs els inventors absoluts d'aquests concepte, que es va posar en circulació avui fa 45 anys? Com a mínim, hi ha un precedent narratiu, i és català. L'escriptor Marià Vayreda ja va descriure a la seva novel·la La Punyalada aquest fenomen psicològic en el comportament de la Coralí després de ser raptada per l'Ibo, que més de sis dècades després es definiria com a Síndrome d'Estocolm.

 

Comentaris