"L'Església pateix una crisi d'humanisme"

El bisbe emèrit d'Ayaviri, Joan Godayol, va aterrar per primera vegada al Perú quan era un adolescent i la seva família, uns empresaris del tèxtil de Mataró, s'hi van traslladar. Aleshores no es pensava que la darrera vegada que abandonaria els Andes peruans ho faria quaranta-cinc anys després. La vida de Godayol ha estat una obra dedicada als més pobres i per això acaba de rebre el Premi Memorial Joan XXIII per la Pau.

Què representa per vostè rebre aquest premi Memorial Joan XXIII per la Pau?
És un estímul. És el reconeixement de la tasca feta per l'església del Sud-Andino, on jo m'hi he identificat plenament i m'hi vaig inculturar conscientment. Per mi és el lloc del món on millor es viu l'Església segons el Concili Vaticà II.

Del 1992 al 2006 va ser bisbe d'Ayaviri, prelatura a 4.000 metres d'alçada del Perú. Com s'hi adapta?
Jo venia de l'ambient Salesià, de les escoles professionals. Allà, però, em vaig trobar amb una Església amb una coordinació pastoral de quatre jurisdiccions eclesiàstiques: Puno, Juli – a la frontera amb Bolívia-, Siquani i Ayaviri. A totes em van acollir com a casa meva. Allà vaig conèixer un altre estil de fer i de ser Església.

Aquesta forma d'Església ha estat el millor record que s'ha emportat del Perú?
Sí, el porto a la sang. M'he convertit a l'Evangeli des de la riquesa dels pobres. En els Andes veus la presència de l'Esperit Sant en els actes i en la manera de ser. Allà han cristianitzat les seves costums incaiques i ho han fet tan bé que s'han convertit en cristianisme pur.

Allà l'Església també s'organitza diferent...
Sí, l'Església té un sistema més familiar i democràtic. Allà tots teníem veu i vot. Amb els estaments només ratificàvem les decisions preses. A més, el laicat era responsable i participant de la mateixa Església. Això em va sorprendre perquè jo venia d'una església jerarquitzada.

Per tant, podem dir que en els Andes l'Església és més democràtica que la pròpia societat...

Sí, perquè a les mateixes comunitats camperoles les autoritats s'imposaven. En canvi l'Església donava un exemple del que havia de ser. Allà teníem la praxis de la Teologia de l'Alliberament: una Església pobre entre els pobres.

El papa Benet XVI en el seu darrer llibre condemna la Teologia de l'Alliberament. Per què encara ara fa tanta por?
Ells pensen que la doctrina de ser propers als pobres, basada en el sistema de "veure, jutjar i actuar", té darrera una doctrina marxista-leninista que s'ha passat de la ratlla. I certament alguns de la Teologia de l'Alliberament van exagerar les coses, van acostar-se a grups violents, cosa que va espantar l'Església oficial.

Però, ara, en el segle XXI, si tenim en compte la poca presència d'aquesta teologia a Amèrica Llatina i la pèrdua de pes d'aquestes ideologies, la por no és exagerada?
Tots aquests que critiquen mai han estat a la zona. Jesús ja ho deia: "Veniu i veureu". No hi ha res contra ningú, senzillament és una Església servidora dels pobres, però representa una bufetada contra aquells que es creuen servidors de la veritat i que pontifiquen des de les seves lleis. Avui a la mateixa estructural eclesial hi ha molt fariseisme.

De fet, l'Església hauria d'ajudar qui té gana, qui té set...
Sí, però molts avui encara continuen adorant el Déu diner. Moltes vegades quan has d'ajudar el principal entrebanc encara són els diners. L'Església té accions socials, com Càritas, però fan de repartidors i que paguin els altres. Òbviament també hi ha alguns grups d'ajuda social autèntics, però generalment aquests neixen dels laics i no dels estaments de la jerarquia.

Si l'Església no s'actualitza, la secularització i les sectes, especialment a Amèrica Llatina, poden guanyar la partida al catolicisme?

Sí, però els fanatismes, també els de l'Església, no porten enlloc. No hem de tenir por d'aquests fonamentalistes catòlics que ens allunyen del poble i, sobretot. dels joves. La joventut passa de les coses que no són autentifiques però manté en el seu cor la voluntat de fer el bé i d'ajudar els necessitats. En aquest sentit, me n'alegro de les bestieses de la jerarquia, perquè això vol dir que la renovació està més a prop.

Veig que és optimista... Quan veurem aquesta renovació?
A tota acció, per molt descabellada, retrograda i medieval que sigui, correspon una reacció. Ho fan amb bona fe, però la lletra mata l'esperit de la vida. La reacció ja ha començat! Ara no hi ha joves a les esglésies. Els joves passen de la missa perquè la consideren desfasada, doncs cal renovar-la.

I quan veurem la reacció de la jerarquia davant aquesta reacció social?

A l'Església administrativa no veig cap signe de renovació. Només algun capellà gran que va viure el Concili Vaticà II i encara se'n recorda. A tots aquests sacerdots jovenets que pugen encarcarats i que pensen, com alguns bisbes, que només ells tenen la veritat però que no han vist món, què els hi vols dir? Ens hem d'emparar a la bona voluntat.

L'Arquebisbat de Barcelona ha obert diligències per excomunicar el pare Manel.

Excomunicar: aquestes no eren les paraules de Jesús, eren les paraules dels fariseus, els homes de la llei que el van matar per dir la veritat. Segons la Conferència Episcopal una noia que avorta, encara que òbviament podia haver evitat l'embaràs, està excomunicada, però i els legisladors, aquests no? Jesús hagués perdonat i hauria comprès la debilitat humana.

Permetre un avortament va contra el Dret Canònic...

Però per sobre del Dret Canònic hi ha la caritat, aquesta és la màxima llei. Ell va intentar convèncer aquella noia, però al final ella va decidir i ni Déu es posa en les decisions de la pròpia consciència. El pare Manel no defensa l'avortament, només fa un acte de caritat. I és que l'Església pateix una crisi d'humanisme.

Vostè era crític amb l'església peruana, però veig que aquí també.

Aquí s'ha fet una marxa enrere tan gran! Creuen que tenen el monopoli de la veritat, però el cristianisme no s'imposa, només proposa.

Què li sembla el document "Al servei del nostre poble" en què els bisbes catalans reconeixen els drets nacionals de Catalunya?

Ja era hora que diguessin alguna cosa a favor de Catalunya perquè a la Conferència Espiscopal Espanyola no diuen res. Al Perú veia Espanya en el seu conjunt i no era partidari d'un nacionalisme català, ni d'una nació totalment independent. Però un cop aquí, en veure com ens tracten els del centre, que ens desqualifiquen només abans de parlar, crec que la única solució és ser com Andorra i ser bons veïns amb Espanya.

I ara, ha vist que no ens comprenen?
Sí. Jo em vaig quedar molts anys en el Perú perquè em vaig inculturar. No vaig ser un immigrant, sinó un immigrat. Altres que no van fer aquest procés van tornar. A Catalunya, alguns nouvinguts, també han immigrat, és a dir, han pres la llengua, la cultura... mentre que persones d'altres regions d'Espanya només han estat immigrants, perquè mai han volgut saber res del lloc que els han acollit.

Podem parlar d'una Església catalana?

I tant! Legalment, els fariseus, amb el dret canònic a la mà, poden dir que no hi ha una església catalana, però existencialment és una altra cosa. L'Església sempre s'incultura a cada lloc on ha de servir. De fet, si fossin independents tindríem una Conferència Episcopal Catalana, però per això encara falten molts anys! Primer cal una autonomia econòmica que encara ni tenim.

Es nota que ara vostè parla amb la llibertat dels jubilats...

Durant dos anys vaig demanat a Joan Pau II i a Benet XVII un bisbat a la costa peruana per continuar treballant, ja que a causa d'una trombosi ja no podia estar a quatre mil metres, però s'hi van negar. I per això, ara, amb 67 anys, sóc el bisbe jubilat emèrit més jove. De fet, en aquests moments aquí tinc més feina que allà.

L'antropòleg Gustavo Nerin acaba de publicar "Blanc bo busca negre pobre", una critica a les ONG. Som solidaris amb el Tercer Món per tranquil•litzar les nostres consciències?
Té raó. La gran majoria de les ONG són tapadores per fer grans negocis i omplir-se les butxaques. Algunes entitats venien al Perú, repartien bolígrafs i samarretes i feien fotos als nens i després dormien als millors hotels de Lima. Feien servir un 80-90% dels donatius pels directius i un 10-15% pels pobres. També hi ha, però, entitats de fiar. Personalment crec que només un 5-7% dels donatius han de ser per despeses administratives.

Cal valorar més les accions que les bones intencions....

I tant, pels fets ens coneixeran. I no ens podem deixar enlluernar pel que diuen, per les grans exposicions... Al final, la veritat sempre sura.

 
 

Comentaris