Ingeborg Porcar és la directora tècnica de la Unitat de Crisis de Barcelona (de la Unitat de Trauma, Crisis i Conflictes de la de la Facultat de Psicologia de la UAB) i membre del Comitè Permanent per a les Crisis i les Emergències de l’European Federation of Psychologists Associations (EFPA). Des de la seva posició com a experta ha treballat amb les víctimes de crisis com l’accident de l’avió de German Wings i els atemptats a les Rambles. En aquesta entrevista amb ‘El Món’ analitza, un any després, la manera com Catalunya ha afrontat la recuperació dels atemptats de Barcelona i Cambrils del 17 d’agost, que es commemoraran d’aquí a pocs dies. Porcar comenta també els efectes que va tenir per la societat catalana encadenar dos impactes socials importants com van ser l’atac terrorista i els fets d’octubre arran del referèndum d’independència de l’1-O. Sobre els afectats del 17-A, Porcar avisa que un 40% podrien no saber que ho son i per tant sense rebre un suport piscològic alguns símptomes posttraumàtics podrien fer-se crònics.
Barcelona feia temps que es preparava per una situació semblant. De la teoria a la pràctica, què va funcionar i què no en la resposta que va donar la ciutat?
És una resposta molt complicada. Que Barcelona s’hagués preparat, en el fons, no vol dir res perquè hi van intervenir molts àmbits i, en funció de la feina de cadascú, hi havia més o menys preparació. Un dels factors que ha ajudat a donar una resposta a Barcelona és que havíem tingut experiències prèvies: l’accident de Castelldefels, el de German Wings i el de Freginals. El 17-A és la primera emergència massiva en la que s’havia fet un intent d’endreçar les coses i per tant tots els actors teníem definit què havia de fer cadascú. En el cas de German Wings hi va haver funcions triplicades i altres funcions que no es van fer, això el 17-A no ha passat perquè Barcelona estava preparada. A canvi necessitem més rodatge i també s’han detectat errors.
Quins errors?
En l’àmbit de l’assistència psicològica i psicosocial hem après que molts afectats no sabien on o saben que ho són. Molta de l’ajuda disponible no l’han demanat ells. No hem arribat a tot arreu i hem deixat forats en l’oferiment. Cal millorar el coneixement que les persones tenen de les reaccions i de com poden enfrontar-se a una situació com aquesta. Pel testimoni d’una estudiant que treballava en una gran superfície a les Rambles el 17-A sabem que les 15 persones que hi estaven treballant aquella tarda ja no hi treballen. Això vol dir que, malgrat tots els oferiments que s’han fet, aquestes 15 persones han resolt la situació marxant del lloc i no podent-hi tornar. Això no és una bona resolució del problema. No hem sabut traslladar un bon model o pautes psicoeducatives per les persones que no eren afectades de primer nivell.
Quins nivells d’afectats hi ha?
Els afectats es divideixen en un primer nivell que inclou les víctimes, ferits i familiars directes. El segon nivell son els testimonis, que estaven allà però no han patit ferides ni ha perdut cap familiar. El tercer nivell son les persones que van respondre en assistència. I el quart nivell és la comunitat com a tal. El primer nivell s’ha atès molt bé, en el segon nivell ens queda fer pedagogia.
Quins símptomes poden tenir les persones que no saben que son afectats?
És gent que ha estat testimoni dels atemptats. Malgrat no ser víctimes directes, el fet de rebre l’impacte de la situació per les circumstàncies que sigui, els deixa una simptomatologia. Moltes persones han trigat en demanar ajuda perquè en general la gent creu que si es troba malament és lògic davant d’una situació com aquesta i prefereix esperar a veure si li passa.
I aquest malestar que poden tenir és permanent?
No té perquè ser permanent. El que és l’estrès agut i estrès posttraumàtic genera un malestar que té una part adaptativa positiva, però si es fa crònic pot acabar establint símptomes de malestar, sobretot d’evitació, que poden fer que les persones estiguin molt incapacitades. Si no fem res per la figura del testimoni que no rep ferides i que no perd ningú, un 40% d’aquestes persones no es recuperaran. Generar prou informació com perquè acceptin ajuda i saber traslladar que és per afavorir el seu procés de recuperació crec que és una cosa que la propera vegada hem de fer millor.
Ara ja és tard per ajudar aquestes persones?
La simptomatologia és crònica perquè ja fa un any dels fets, però se’ls pot ajudar, encara que la idea és ajudar-los abans. Per la propera vegada hem de ser capaços de transmetre la idea que no només les víctimes directes són afectats. Hem de parlar dels testimonis i dels afectats com un concepte més ampli i que els afectats no estan malalts, però que hi ha determinades pautes que poden accelerar la seva recuperació i d’altres que augmenten el risc de fer crònica la simptomatologia. L’evitació (evitar tornar al lloc) és un dels factors principals. Sabem i tenim evidències científiques que l’evitació l’únic que fa és augmentar la simptomatologia.
El component polític i ideològic d’un atemptat com el del 17-A afegeix algun tipus de trauma en els afectats?
No. Parlem d’una situació potencialment traumàtica quan reuneix un seguit de característiques: que és un fet inesperat, que genera danys i pèrdues, que qüestiona la nostra sensació de seguretat, i que ens fa dubtar dels nostres valors ètics bàsics. Això passa tant en un accident com el de Castelldefels, el de German Wings o l’atemptat del 17-A. No hi ha diferència: la resposta de les persones parteix de mecanismes biològics i de supervivència que en certa part compartim amb els mamífers. La recuperació pot variar en funció de si es tracta d’una catàstrofe natural, fruit de l’acció de l’home, i sobretot intervenen variables de com s’ha gestionat la situació.
I pot conduir els afectats a assumir canvis ideològics?
La resposta inicial és la mateixa. La recuperació no té perquè ser-ho. I dins els plans de recuperació es contempla evitar que després d’una situació d’impacte emocional important comencem a buscar a qui donar-li la culpa, que apareguin moviments de fòbia contra qualsevol tipus de col·lectiu. Això forma part dels processos de recuperació i d’una cosa molt humana que és que quan ens han fet mal busquem a qui culpar. Algú ha de pagar pel què jo estic sentint.
Des de les institucions se celebra que a Catalunya no hi ha hagut una resposta islamofòbica als atemptats…
Com a experta en conflictes i crisis diré dues coses. La resposta global de Barcelona i de la ciutadania ha estat en la línia de com és aquesta societat habitualment: és una societat solidària, oberta i probablement, si mirem els països de l’entorn no té tendència d’entrada a actituds excessivament excloents, per no dir racistes. Ara bé, Barcelona estava començant a sortir d’una greu crisi econòmica. Per tant, ja venia amb un nivell d’estrès importantíssim per una qüestió econòmica. Pateix l’atemptat el 17-A, el moment d’impacte emocional més elevat son unes qautre setmanes. I quan tot just estàvem a punt de poder començar a pensar d’una manera més racional i a veure com resoldríem l’atemptat vam tenir l’1-O. L’1-O va posar sobre la taula un altre tema sobre el que discutir. No sé què hagués passat a Barcelona i no ho sabrà mai ningú si no haguéssim tingut el conflicte polític que ja es gestava el setembre i va cristal·litzar a l’octubre. Potser sí que haguéssim tingut, amb una proporció menor, un moviment semblant al que hi ha hagut en altres ciutats on s’han donat brots d’islamofòbia. Des del comitè europeu de les emergències hem estudiat totes les ciutats i a la majoria hi ha hagut brots. A mi em costa pensar que aquí no n’haguesim tingut cap.
L’1-O va fer de frontissa?
No sé si de frontissa. Quan encara estàs recuparan-te d’un impacte social i en tens un altre els efectes del primer i el segon es complementen i s’interrelacionen. De quina manera? No ho sé. Però és impossible que no ho hagin fet. Mai sabrem si la nostra resposta és perquè som tan magnífics que no responem així o això és perquè teníem un altra ocsa per la que polaritzar-nos, que era el conflicte de Catalunya. Per tant em quedarà sempre el dubte.
