El 27 de juliol de 1990, fa exactament trenta anys, va ser el darrer dia de producció del Citroën 2CV. A dos quarts de cinc de la tarda, el 2CV número 5.114.961 va emergir del final de la cadena de muntatge. Es tractava d’un model Charleston de color gris i serà l’últim Dos Cavalls del món, sortit de la factoria de Mangualde, al nord de Portugal. Però el vehicle més popular de Citroën -i un dels més venuts de la història, amb aquells cinc milions llargs de vehicles produïts- no ha perdut mai l’atractiu emocional d’un coche que, des del primer moment, va generar amors apassionats i menyspreus absoluts: “Et donen un obrellaunes quan el compres?“, va dir un periodista nordamericà en veure’l, per primera vegada, al Saló de l’Automòbil de París. S’equivocava. I molt.
El cas és que, des del primer moment, la premsa especialitzada va criticar el model, d’una estètica desconcertant i concebut amb una sobrietat extrema. La planxa d’acer era molt prima, com corresponia a una indústria damnada per la guerra i amb poca capacitat d’aprovisionament. L’equipament, mínim, amb un velocímetre, un marcador elèctric i un sol color -gris- per estalviar emmagatzemament i estocatge de pintures. Tot plegat, va decebre els especialistes, que esperaven un model bastant més sofisticat.
Però el nou vehicle va adquirir una gran popularitat tan aviat com va poder ser fabricat a gran escala. Malgrat anomentar-se Deux Chevaux (Dos Cavalls) -familiarment i per escurçar-ho deuche o deudeuche-, de seguida se’l va conèixer també amb el malnom de le vilain Petit Canard (l’aneguet lleig). Però el cas és que en pocs anys les unitats fabricades es comptaven per centenars de milers. Fins el punt que la direcció de Citroën va crear variants del mateix model per completar d’altres segments del mercat, com el Dyane 6, també molt popular en el mercat europeu. Menció a banda mereix el Méhari, derivat de la paraula mahari, que defineix el dromedari que utilitzen els tuaregs al desert del Sàhara. El Méhari, per si sol, es va convertir en una altra imatge icònica que també ha arribat fins els nostres dies. Un Méhari del clàssic color taronja va protagonitzar, per exemple, l’anunci -popularíssim- que Estrella Damm va rodar, l’any 2009, a Formentera.
El 2CV va ser un model especialment versàtil. La furgoneta de càrrega també va aconseguir un gran èxit comercial i icònic que ha passat a la memòria col·lectiva, fins el punt que el vehicle continua essent utilitzat com a garantia d’autenticitat, com en aquest anunci de Donuts -rodat a Terrassa- de l’any 2012. Hi ha clubs dedicats a aquest cotxe per tot el món, Catalunya inclosa, i fins i tot existeix a França un museu dedicat, exclusivament, a difondre la importància del model.
Tants anys després, els Dos Cavalls continuen galopant. En diverses ocasions la marca Citroën ha anunciat el retorn del model, amb una operació del tipus Mini o Escarabat, però mai no s’ha acabat de concretar per la dificultat d’actualitzar als gustos d’ara un model que va triomfar, precisament, per la seva senzillesa i sobrietat. En qualsevol cas, el mercat de segona mà manté ben viu el 2CV, que es pot adquirir per un preu que oscil·la entre els 3.500 i els 12.000 euros -segons la raresa de la versió i l’estat general de conservació-, arribant a vorejar els 200.000 en alguns models rars i molt cotitzats. Encara se’n veuen, tot i les limitacions d’Ada Colau contra els vehicles clàssics. I sempre ens dibuixen un somriure quan ens hi fixem.
