Carla Romagosa (Barcelona, 1974) ha escrit un llibre per parlar de la seva ‘amiga’ la menopausa. Li va arribar més d’hora del que seria habitual i just quan ella havia decidit ser mare. No entenia molt bé què li passava, ni al seu cos ni a la seva vida. Després de revisar manuals densos i tècnics sobre aquest procés, que la tiraven més enrere que altra cosa, va decidir que volia explicar la seva experiència sense dogmatismes. Ho volia fer amb humor ‘fins i tot amb un punt d’humor negre’, diu. Amb rigor i amb il·lustracions de Roger Padilla a ‘La meva amiga Meno i jo’ parla sense embuts de sexe, d’amor, de com s’ha relacionat amb homes i dones i trenca el que encara considera un tabú. Des d’aquesta setmana és a les llibreries i es presentarà dia 12 de novembre a la Casa del Llibre.
Com es decideix a escriure aquest llibre?
Sorgeix de la necessitat d’explicar-li a la meva família i als meus amics més propers el que m’estava passant. No aconseguia tant sols explicar-m’ho a mi. Eren una sèrie de símptomes, dolor i malestar, gairebé invalidants i recurrents i es feia molt pesat posar excuses a la gent per no quedar. No sempre s’entenien les meves decisions i costava portar un dia a dia normal. Vaig començar a escriure només per explicar-ho als de més a prop. I en el moment de posar-m’hi vaig veure que no ho podia fer només des del patiment.
Per què no es podia explicar només des del patiment?
Perquè no és només això. Necessitava riure-me’n. La menopausa és una fase més de les dones i no podia ni volia que fos només una llista de queixes. Estava entenent que era un moment vital pel qual passen les dones i jo no era diferents a moltes altres.
Però era més jove que la majoria…
Això sí. I potser psicològicament per això la menopausa em va afectar més. Crec que és més comú del que ens pensem, però com que és un tema tabú i fins i tot les dones que estan en una edat ‘normal’ de menopausa tampoc en parlen, doncs encara menys les dones més joves. És que no en sabem res.
Parlava de símptomes gairebé invalidants. Quin són?
Atacs de migranya, que jo no n’havia patit mai, que es deuen a una caiguda d’estrògens precipitada, ara ho sé. Dolors articulars, cervicals, lumbars. Molt de cansament i canvis d’estat d’ànims. Podia passar d’una situació d’eufòria màxima a la més profunda de les tristeses sense voler veure ningú. Però a més, tampoc reconeixia el meu cos. Semblen tòpics, però em vaig engreixar, em sortia greix a llocs on abans no en tenia, i per això parlo de sentir-se com una morsa. I no només per l’aspecte físic. La morsa és aquell animal que pot ser mol simpàtic o molt agressiu i m’hi veia representada (riu).
I va començar a mirar d’entendre què passava?
No m’esperava mai que patiria tot això. I em va costar que els metges associessin que tingués fogots a la nit i que deixés el llit mullat de suor, amb la menopausa, perquè se’m va barrejar que em diagnostiquessin una menopausa prematura amb el moment que jo volia ser mare i la veritat no sé quina notícia va ser més forta.
Parla de patiments i d’incomprensió i fa un llibre amb sentit de l’humor?
Me n’havia de riure. Havia passat per estats d’ànims tan depressius que no podia fer altra cosa. No em podia permetre no donar-li la volta. Havia de fer servir fins i tot un cert humor negre per explicar algunes de les coses que havia viscut. Ens podem riure de la menopausa, així és més portable.
La meitat de la població són dones i tindran la menopausa tard o d’hora. Perquè creu que encara és un tema tabú?
Perquè no estem a acostumats a parlar del nostre cos i del que ens passa en general. Fins fa relativament poc no es parlava ni de la regla i encara queda un llarg camí per poder parlar amb normalitat d’una etapa com la menopausa. És una etapa preciosa de creixement i de desenvolupament personal i encara es veu com el moment en que les dones deixem de ser vàlides, femenines, boniques… Com si deixéssim de ser útils per la societat. És un pes patriarcal que arrosseguem.
L’humor permet trencar amb aquest tabú?
Per suposat. Moltíssim. Necessitava fer-ho amb un llenguatge i un estil que pogués arribar a tothom i també és cert que en vaig pensar en quin tipus de lectura tolero ara mateix. Vull que la gent s’ho passi bé llegint el llibre. Homes i dones. I l’humor m’ajuda a explicar certes situacions. Tampoc no volia dir-li a ningú que ha de fer. No és un manual. Parlo dels tractament que una dona pot escollir, els hormonals substitutius, els anomenats naturals o complementaris i parlo de les dones que han decidit no fer res.
És un llibre només per dones?
Una dona que visqui la menopausa hi pot trobar un acompanyament. Sinó, hi pot trobar certes pautes de prevenció, però el que trobarà tothom, homes i dones, són eines per entendre les amigues, les mares, les companyes de feina, les parelles. És un llibre que també el vaig escriure pensant amb els homes.
