Sor Lucía Caram (1966, Tucumán) acaba de treure un llibre sobre la probresa infantil #Invulnerables. Una apuesta de éxito contra la pobreza infantil (Plataforma Testimonio), que explica la seva experiència amb un projecte de la fundació que dirigeix des del Convent de Santa Clara de Manresa. El llançament s’havia de fer abans de la pandèmia però al crisi sanitària ha fet encara més actual el contingut del llibre. Caram, monja dominica contemplativa, defensa la necessitat d’atacar els riscos de la pobresa infantil i evitar que sigui hereditària. Considera que la crisi sanitàri ha fet augmentar els riscos d’exclusó dels infants i urgeix a prendre mesures que impliquin salvar llocs de feina perquè els pares puguin treballar i ser referents per als més petits. Caram es mostra en aquesta entrevista amb ‘El món’ molt crítica amb el govern espanyol i les maniobres en què ha derivat la gestió de la crisi sanitària.
Com ha viscut Sor Lucía Caram aquests dos darrers mesos de pandèmia des d’un convent on hi ha població de risc?
El 4 de març van arribar al convent persones de Ghana, teníem els albergs i pisos plens i els vam acollir a la comunitat. Quan es va decretar l’estat d’alarma vam fer un cordó sanitari i jo, que estava molt exposada al banc d’aliments, vaig venir a viure a la casa de la infància, que té una entrada independent, amb sis germanes i les sis persones acollides.
Entenc doncs que ha estat una experiència dura…
Ha estat una experiència estranya. Per una banda hem atès la gent al banc d’aliments i hem vist com això creixia cada dia. Hi ha hagut una pujada espectacular de gent. Per altra banda feia la compra i em portaven el menjar per la finestra, em trobava amb la comunitat per Skype. Aquesta setmana és que torno a tenir més contacte amb les monges. Hem passat d’una fase inicial de sentir l’adrenalina a baixar i tenir els primers contactes veient la realitat i finalment un tercer moment fosc en què et sents ensorrat i has quedat trinxat per tot el que has viscut.
Sor Lucía Caram a les obres al Convent de les dominiques de Manresa en una imatge d’arxiu (Jordi Borràs)
Així és com se sent?
És el procés que estic vivint personalment. A la plataforma d’aliments el moviment s’ha multiplicat per tres, els voluntaris grans els hem enviat a casa, hem atès 2.000 famílies a Manresa, que és el 10% de la població. El perfil de la gent que ve ha canviat molt.
De quina manera?
Abans eren immigrants del Marroc sobretot i ara molta gent sud-americana i molta gent del país que de cop es troba a la cua del banc d’aliments. Molta gent que vivia d’una economia submergida i molts comercials. Escoltant la gent a les cues interminables hem vist que era l’únic que tenien per menjar, no han cobrat l’ERTE i no tenen on fugir ni on aconseguir menjar. Al sofriment de la gent no t’hi acostumes. És una situació dramàtica, no són xifres, són rostres, històries concretes. No tothom té les mateixes necessitats i hem de ser molt curosos.
Què vol dir?
Hi ha gent que no vindria mai a un banc d’aliments i preferia morir-se de gana. I un pot dir que és orgull, però no, és una situació en què, de cop i volta, t’has trobat i estàs sumit en una depressió. Hem conegut situacions per veïns i hem activat un recurs perquè la gent no se senti més humiliada. És un recurs per portar menjar cuinat a moltes famílies. En aquest cas has entrat dins de les cases en una situació que la gent se sent ferida per una pandèmia, però també perquè d’entrada no podran accedir a l’ingrés mínim vital. Que benvingut sigui, però segurament els primers que arribaran seran els que ja pateixen una pobresa crònica, que saben com funcionen aquests recursos. Altres necessiten i mantenen el desig de trobar una feina i els costarà perquè el virus ha trinxat molts llocs de treball. S’han fet malbé molts llocs de treball i molta gent es troba a la intempèrie i no sap fins quan.
La situació creada amb la pandèmia fa encara més d’actualitat el seu llibre sobre el projecte #Invulnerables, centrat en la pobresa infantil.
La paraula invulnerables podríem dir que és una utopia, ens ajuda a lluitar per sortir de la situació, parlem dels marginats i dels pobres —que són empobrits—, invulnerables és aquell que no pot ser ferit, però el cert és que estem rodejats de gent que està ferida. I el meu somni i repte és transmetre la idea que si ens impliquem per guarir les ferides tots esdevindrem invulnerables.
Els nens són els més vulnerables?
Els més febles com hem vist amb aquesta pandèmia són els nens i els avis. Els primers a rebre han estat els avis, però també els nens, tancats a casa. Els pares han perdut la feina i després en educació és on més s’ha improvisat. Llegia un article de Pilar Rahola l’altre dia que deia que a Europa els nens ocupen el centre d’atenció dels governs. Aquí diuen que són un problema dels pares i no es dota dels recursos les escoles per tornar. Els nens han rebut molt. Vénen pares i famílies i escoltes drames. A la cua del banc d’aliments comproves que la situació és desesperant. Si a Espanya 1 de cada 3 nens estava en risc de pobresa i el país era el tercer de la UE en pobresa infantil no vull ni pensar en quin punt està en aquest moment. Un dels problemes que hem detectat és el de la bretxa digital, molts nens no tenien ni pantalla d’ordinador ni connexió de telèfon per rebre deures de l’escola.
En aquest sentit, què és el projecte Invulnerables i què vol ser el llibre?
És la constatació que hem perdut una generació, que arribem tard, que hem de tancar el cercle de la pobresa hereditària.
I què pretén el projecte?
El nostre repte és activar la col·laboració públic-privada perquè als governs els importa bastant poc ja que els nens no voten i van quedant sempre relegats. El govern ha creat un alt comissionat contra la pobresa infantil i diu que s’han d’activar recursos defugint del concepte antiquat de família.
Sor Lucía Caram (Jordi Borràs)
Hi està d’acord?
Hem de treballar amb l’entorn del nen, hem de comptar amb el seu entorn, amb qui el nen conviu, hem d’activar recursos perquè els pares puguin tenir feina i puguin donar el que els nens necessiten, que siguin responsables i co-responsables en el procés educatiu dels seus fills. No és només donar un recurs als nens, sinó una fer una actuació dins de la família.
Com actua Invulnerables?
Fem un pla de treball amb la família, impliquem els pares, els busquem feina, els empoderem perquè puguin treballar i ser referent pels fills. El nen ha de veure que el seu pare treballa. Quan el nen progressa a l’escola, ens hem trobat sobretot en nens immigrants que acaben menyspreant la mare perquè és analfabeta. Com ho podem treballar? Fem un procés també amb els pares. Han de signar un compromís en què acompanyen el fill en un procés d’aprenentatge de la llengua del país. És intentar que els pares aportin amb els seus fills. En el pla també hi impliquem l’administració.
I quins altres objectius té el programa?
Volem ser un observatori de lluita contra la pobresa infantil. En el llibre donem la veu a un grup de famílies que expliquen la seva trajectòria vital dins del programa: d’on vénen, com han quedat a meitat de camí i com estan ara sortint del programa. Molts estan ja col·laborant amb altres projectes i han recuperat la seva autonomia. El nivell de satisfacció és gran, perquè deu ni do el que hem aconseguit. La crisi actual ha fet augmentar la comunicació amb els pares, que s’han vinculat molt més al projecte i s’han tornat molt més proactius per la desesperació d’estar confinats amb pocs recursos, se’ls han donat eines. Amb el llibre intentem donar la clau del que han estat aquests anys de treball. Quan apostem per la infància i família estem treballant per la construcció d’un país. No es tracta només de donar de menjar, es tracta de garantir el futur de la nostra societat, perquè els nens són els qui lideraran la nostra societat.
Què han de fer els governs per canviar la situació?
S’han de fer lleis que realment garanteixin la protecció de la infància i la família. Si volem lluitar contra la pobresa s’ha de treballar colze a colze per mantenir llocs de treball. No només amb ajudes socials, s’ha d’incentivar el treball. Això és fonamental. És una mica populista treure determinades lleis per un determinat col·lectiu perquè tothom té dret a viure amb dignitat. L’empresa no és el nostre enemic, hauria de ser un gran aliat de les administracions per a la creació i manteniment dels llocs de treball.
Quins perills veu pel que fa a la protecció de la infància i la família?
Hi ha una gran desprotecció per exemple en un tema molt popular com el dels menors no acompanyats, que han vingut de fora i que tenim en centres. Hi ha hagut molta improvisació. Els tenim entre nosaltres i es quedaran aquí. Després tots els nens en risc d’exclusió social que han nascut aquí al país, que han tingut alguna problemàtica i han anat a centres. Als 18 anys després d’estar molt protegits van al carrer i estan abocats a la delinqüència per poder sobreviure. Tots els altres en famílies monoparentals, que els pares no tenen suficients recursos perquè no troben feina o que cobren sous d’esclavitud i misèria. S’hauria de garantir que els nens tinguin tot el que necessiten quan van a l’escola per jugar en igualtat de condicions.
I com es pot revertir tot això?
Hi ha mesures urgents socials com l’ingrés mínim vital, però la llei de la dependència no dóna tants vots. Molta gent no l’ha cobrat mai l’ajuda o se li ha suspès. Han sortit aquestes ajudes ara, però tenim pares amb nens que tenen malalties minoritàries, i ens hem oblidat d’ells. A mesura que vas avançant en les fases el tema de la pandèmia s’ha convertit en una excusa i comença a haver-hi pactes segons conveniència. I no acabes d’entendre aquests pactes. Sembla que hi ha un joc per mantenir-se en el poder. El PSOE pacta amb Cs i Podemos es queixa mentre pacta amb Bildu i ERC. Estan fent un joc en què ens entretenen a tots. Si el govern és d’esquerres haurien d’anar tots a una entenent que el més important ara és la crisi sanitària i que el problema econòmic és que cal resoldre. No és moment de guanyar adeptes per les properes eleccions perquè els has donat una ajuda. Durant el 15-M jo em sentia indignada i en sintonia. Però en aquell moment tots els empresaris eren uns lladres, els polítics uns corruptes i els periodistes uns mentiders. En aquell moment es van crear nous col·lectius en risc d’exclusió social. Penso que només tirarem endavant si som capaços de sumar-nos tots. No tota la banca és lladre, ni tots els mitjans uns mentiders. Sóc la primera en ser la més crítica amb grans empreses, amb les que no tenen una responsabilitat social real, que estan explotant els treballadors. I hem de ser molt exigents i no és el mateix paràmetre amb totes les empreses. He estat molt crítica amb Inditex. Ara bé, no fiquem en el mateix sac totes les empreses, anem a negociar i a posar solucions i si parlem d’un monstre anem com fem amb totes les empreses. Cal un mateix patró per mesurar tothom, però ens necessitem tots.
