Salvant vides a l’ombra

Són les tres de la tarda. Dimarts. Al carrer Montmany de Gràcia res és habitual. Silenci. Desert. L’únic punt de soroll són els quatre intermitents d’una furgoneta de Sanitaris per la República. És el vehicle amb què es reparteix material sanitari de protecció per afrontar la COVID 19 a hospitals, residències o centres mèdics o socials. A poquíssims metres, el local d’uns interioristes que han cedit el magatzem aquesta entitat que ha passat de cuidar els ferits en les manifestacions a ser una brigada logística autogestionada arran de la crisi sanitària que viu el país.

 

El magatzem és una filigrana logística construit per voluntat, empatia i intel·ligència col·lectiva. Recorda les construccions populars dels refugis antiaeris, les lluites per endreçar urbanísticament les barriades o les tasques que feien els primers sindicats o mutualitats obreres. El magatzem és el resultat d’una malla formada per centenars de nusos que intenten controlar totes les variables possibles.

 

Gent amb armilles flourescents -típiques de SxR- fa un cafè i menja coca en una taula llarga. Reposen després de preparar els primers repartiments de la tarda. Els contemplen caixes replenes de material sanitari organitzades de manera senzilla i eficaç. “Aquí anem per feina”, comenta la Cafu, una directora de residència que en el seu temps lliure endreça amb decisió la logística del local. “Aquí rebem i gestionem les donacions, les classifiquem i les repartim allà on ens demanen”, detalla la Cafu amb professionalitat.

 

Els bultos i els paquets que recullen porten rètols amb la seva procedència. N’hi ha de Cosidores de Sants, Gràcia i Sant Andreu, de l’ANC, de Consells Locals per la República, de CDR o de cosidores individuals que s’han apuntat a la festa cosint màscares o bates com sinó hi hagués un demà. També s’hi apila material encara per treballar que han cedit empresaris com en Miquel, en Josep o l’Enric que han reconvertit el negoci tèxtil en hores, que donen el seu material en estoc o fan productes específics. Precisament feia només hores que començaven arribar 45.000 metres quadrats de TNT quirúrgic per fer bates donat per l’Òscar d’Abezeta, o en Lluís, de Pai Thió, que ha mecanitzat el tall de la roba per agilitzar-ne la producció.

 

Fa 18 dies que no paren. Tant és així que un veí va observar-ne el tràfec i va parar l’orella. A l’endemà va aparèixer pel local amb caixes de guants i màscares. És dentista i va portar el material que dormina el son dels justos a la seva consulta tancada arran del confinament. En aquests dies, han passat pel magatzem 36.000 màscares, 60.000 guants, 60.000 bates, 10.000 gorros i 10.000 pantalles de PVC.

 

Ja són dos quarts de quatre. En Màrius un dels impulsors de SxR, fa el darrer glop de cafè. Agafa un parell de caixes més que la Mònica i en Carles li han afegit al repartiment. Són les persones de gestionar un equip de 54 voluntaris que contacten amb residències, clíniques o hospitals per detectar les necessitats de material. Tancada la furgoneta en Màrius porta el material a la Fundació Casa Asil de Sant Andreu, hi ha casos de contagi. L’atenen a la recepció, de peu dret i, val a dir, que de qualsevol manera ha d’explicar com es posen les bates que porta. No deixen entrar els periodistes que l’acompanyen per fer una fotografia del lliurament i de com ho explica. La següent parada és una Residència de la Fundació Pere Relats al Poble Nou. Allà la rebuda encara és pitjor ha d’ensenyar el material al carrer. El personal que ha sortit per la porta del magatzem a tafanejar és obligat a entrar per un home amb males maneres. Certament, la sospita per la pèssima gestió preventiva de les residències s’alimenta per conductes com aquesta.

 

Lliurat el material és hora de córrer cap un altre ‘centre logístic de campanya’. És a la part alta del carrer Sardenya. A la porta hi ha l’Anton, la seva filla i una moto. De fet, tenen una empresa de lloguer de motos que cedeixen per traginar material amb celeritat amunt i avall de la ciutat. Sobre el dipòsit, una nota de lliurament de les adreces. A la porta del magatzem hi ha la Vanessa, del Col·legi de Metges de Barcelona, atavalada i riallera. És tot un nervi. Rere seu l’espectacle és imponent de caixes de material, de paquets plens de peces per a respiradors gràcies a una xarxa d’impressors en 3D, aigües, cremes hidratants donades per Natural Bissé, gel hidroalcohòlic de Coty, Freshly Cosmètics, Dermica Laboratories,  Cacaolats i palets d’aigua d’Aldi. També hi ha un grapat de màscares d’snorkel del Decathlon que la gent entrega per fer les proteccions regulades. 

 

La Vanessa encara ha anat més enllà i juntament amb Àurea Vallejo s’han empescat una forma de garantir una pota fonamental de la crisi: la comunicació entre el malalt i el seu entorn. Des d’aquest magatzem es gestionen els 400 aparells i línies de telèfon que Parlem i MediaMarket han donat als hospitals per tal que els pacients aïllats puguin parlar amb els seus.

 

Entremig de les caixes, i en un distribuidor del passadís, hi ha una taula atiborrada de màscares. Hi seu la Núria, qui amb l’Eli i l’Anna coordinen centenars de cosidores, i algun cosidor, que les confeccionen a través de la plataforma mascaretespertothom. N’hi ha Lleida, a Barcelona, Setmenat, Montmajor, Tarragona, Girona. El sistema de producció faria les delícies de qualsevol expert en teletreball. De fet, és una versió d’economia de guerra en un clima de pau o en una reminiscència del ‘desarrollismo’ industrial de Barcelona dels anys 60.

 

Tot és moviment i tot és voluntat. Quan algú contacta amb la plataforma rep un tutorial fet per la Isabel, una dissenyadora, amb què esbossa amb quatre traços com elaborar una màscara amb tot un protocol d’higiene. A més, tenen un sistema de lliurament i recollida just in time i en diverses zones. A més de l’Anton, o SxR, distribueixen el material un grup de 40 taxistes voluntaris coordinats per en Juan Ramon Borrego, president de Radio Taxi 033 o en Jordi, un peculiar taxista que des del minut zero està fent més carreres que Marc Màrquez.

L’Anton i la seva filla esperen els encarrecs per lliurar amb la moto Jordi Borràs

 

Mentre la Vanessa fa feina, arriba al magatzem el doctor Jaume Sellarés, vicepresident del Col·legi de Metges, amb bata blanca vestida amb veterania. Un home expansiu i perspicaç, d’aquells que et renya amb ironia si no fas bondat amb el colesterol. Explica apassionat l’aventura de trobar 8 respiradors al mercat d’ocasió i reparteix les cartes dels agraïments entre la gent, col·laboradors, voluntaris, empreses o entitats. Així tant agraeix a Lluís Thió, un empresari gironí que li ha presentat patrons de bates, com a l’avió de material xinès fletat pel Barça, a l’ajuda de la Fundació La Caixa o la donació d’Òmnium. Sellarés però tampoc s’està de criticar la poca prevenció que en general s’ha tingut amb els geriàtrics, la poca importància que s’ha dónat com a primera frontera de contenció als CAP o bé la suficiència moral de Metges sense Fronteres perquè “això no és, amb tot el respecte, Burkina Fasso”.

Una de les parts que més sorprèn del magatzem és on s’hi guarden els recanvis i els components fungibles dels respiradors. Provenen de diversos voluntaris i empreses que utilitzen des d’impressores 3D a màquines d’injecció. Des d’aquí també es gestiona material del projecte del Parc Taulí. Cada dia un enginyer es passa un grapat d’hores comprovant la calibració de les peces que s’han d’enviar als centres sanitaris. Tot previst, amb traça, seguretat i sobretot vocació.

Són gairebé les set del vespre. És hora de visitar un dels punts on neix tot. Un d’aquells llocs que mostren una biosfera on s’entèn tot. És la Merceria Esmar del carrer Entença, ara tancada pel confinament. Però rere les persianes, i aprofitant la seva destressa han decidit ajudar i, de retruc, passar el temps. Les germanes Glòria i la Raquel, dues dones vitals i divertides, ensenyen la ‘factoria’. Sembla una sit-com. Una barreja de Jet Lag, Allo- Allo, Hotel Fawlty i Plats Bruts.  Una talla i l’altra cus amb una destressa infalible. La seva mare, la Marga, també cus amb una habilitat que no és d’aquest món. I el pare, en Ricard, un home trapella i sorneguer, plega les bates sota la direcció de tres dones meravelloses.

Fa 88 anys que la Merceria és oberta i per primer cop han abaixat la persiana i aprofiten per fer feina voluntària. Cusen i cusen i ara agraeixen que la roba comenci arribar tallada. “És un gran què”, comenten amb una cinta de modista al coll i amb mirada de repunt. “No sabeu de la gent que ens ve, perquè sap què hi som, a buscar gomes o fil per cosir mascaretes!”, explica la Raquel. Un material que per altra banda, donen.

Però tot això qui ho coordina? Tota aquesta feinada s’ha de sargir. Tot aquest treball a l’ombra també l’endreça algú. De fet, diuen que les guerres les guanya la logística i potser aquest esdevè un exemple clau.  És l’ombra de l’ombra. Sobretot hi ha dones. La Lu, una directora d’art, l’Àurea Tolo, l’Àurea Vallejo o la Nata. “És teletreball intensiu i en tot el seu esplendor”, comenta l’Àurea Vallejo en conversa amb el Món. És una dona intensa i tant discreta com extraordinària, de caràcter electritzant. En la seva vida civil es dedica a la comunicació i la traducció, però en les hores lliures viu amorrada al telèfon. “Som molts a l’ombra, moltíssims…enraonem cada dia, i tothom aporta el que té sigui talent, siguin ganes, voluntat, recursos o idees”, explica.   

 

 

A mida que avança la conversa desgrana els còmplices d’aquesta operació que queden soterrats. Mútues, clíniques veterinàries o dentistes que esterilitzen el material; els enginyers de 3D; o l’Alfons, un químic i bombers que els assessora en teixits i EPI; en Marc i la Marta de Girona, la Marta de Ribes de Fresser; la Cris del Masnou, les noies de Granollers i el grup de Sant Fost; el taller de l’Anton Puntí, en Miquel, l’Eva Codina de la Cambra, la Marta Gil, la Carme Salvans, en Lluís Cuatrecases, Robin Hats o empreses com Troquel Làser, TechnoTex o Incoplas. Entre ells enraonen però amb la majoria no s’han posat ni rostre. A tot estirar, la foto del perfil del Telegram o el Whats. Les cares no importen. Importen els fets. “I tot això per què? Doncs perquè volem protegir i ajudar aquells que ens poden ajudar a curar-nos, a salvar vides”, al·lega Vallejo. “Si el personal sanitari està protegit i els malalts també, podem salvar vides, i d’aquesta manera ajudem a salvar vides a l’ombra”, conclou. Tot mentre lliura discretíssimament quatre terminals mòbils a la recepció de Sant Joan de Déu perquè els malalts puguin parlar amb els seus. Amb senzillesa, sense soroll. A l’ombra, on s’acaben fent les coses.