Paola Galbany és la presidenta del Col·legi d’Infermeres i Infermers de Barcelona. En aquesta entrevista amb ‘El Món’ comenta quines són les principals preocupacions del col·lectiu durant i després de la primera onada de la pandèmia de la Covid-19. Les condicions laborals, nefastes, són la preocupació principal, però també la demanda per tenir més representació en òrgans de govern i en llocs on es prenen decisions.
Quines han estat les principals preocupacions d’infermeres i infermers durant la pandèmia?
Va ser una situació difícil perquè era la primera vegada que ens trobàvem moltes generacions davant d’una malaltia com aquesta, gens coneguda. El contagi era molt elevat i calia molt personal per poder donar atenció a la ciutadania. Per una banda, ens trobem que les infermeres estem desprotegides quant a material de protecció, amb la manca d’EPIs i de proves diagnòstiques. D’altra banda, ens trobem que falta personal i infermeres i infermeres. Ens trobem que hem de fer una crida dins del Col·legi recordant que es necessiten infermeres per atendre les persones i aquí sí que veiem com moltes, de forma voluntària, trucaven i enviaven mails dient que podien col·laborar.
El tema de les EPIs va ser una mancança sobrevinguda perquè el volum de treball va augmentar però abans de la pandèmia hi havia algun tipus de demanda de disposar de més material de protecció?
Hi hauria d’haver hagut més material, però hi va haver una relaxació per part de tots, des d’un nivell més polític fins al més professional. Perquè la pandèmia va començar a Xina al desembre, quan arriba a Europa la veiem molt a Itàlia. No hi va haver gaire marge de maniobra. Ens trobem en una situació en la que hi havia material de protecció, almenys mascareta, però era insuficient per donar l’atenció que s’havia de donar.
Paola Glabany reclama reconeixement per la infermeria (JORDI BORRÀS)
La manca de material la gestió del poc material que hi havia va causar algun tipus de fricció entre metges i infermeria?
Jo no l’he notat en aquest sentit. És cert que vam notar la demanda dels infermers que picaven moltes portes i una de les portes era la del Col·legi, enviaven mails i expressaven el seu malestar pel que fa a la manca de material, però en aquest sentit si hi va haver fricció entre uns i altres no va ser el detonant per fer les manifestacions. La manifestació sempre ha estat per la manca de material, no pas per conflicte entre col·lectius.
Davant una segona onada el Col·legi té informació sobre la provisió de material de protecció, si hi ha ara el suficient?
Fins el que jo sé, actualment els centres sanitaris tenen material i en aquests moments suficient per anar treballant. La recomanació que faria seria que sobretot comprin el material que necessitarem i que ells sàpiguen distribuir-lo adequadament. Perquè això sí que es va notar, una certa confusió i desorganització quant a la distribució d’aquest material. Crec que la lliçó pot haver estat apresa i en aquesta segona onada els circuits de distribució del material hauria d’estar més protocol·litzat.
Aquest problema es refereix a l’àmbit català?
Podem parlar de l’àmbit català com global.
Per identificar la responsabilitat pel que fa als governs a causa de la centralització.
Una cosa va portar a l’altra perquè estan vinculades.
Galbany durant l’entrevista amb ‘El Món’ (JORDI BORRÀS)
El Col·legi quin posicionament té en aquesta qüestió?
En el sentit de salut sempre ha tingut la competència transferida, per tant qui millor coneix en aquests moments cada autonomia és la pròpia. En aquest sentit per què no hagués pogut gestionar-ho Catalunya això? Si fa molts anys que ha funcionat així centralitzar-ho tot no sé si era la millor decisió, el que sí que hem pogut veure és que la decisió que es va prendre en aquell moment ha portat una sèrie de conseqüències que potser ens podríem haver estalviat.
Un cop passada la primera onada quina és la principal preocupació del col·lectiu ara?
Podríem dir que el col·lectiu està preocupat per diversos aspectes. Un seria que durant tots aquests mesos hem tingut una forta visibilitat social, fins i tot la gent va sortir al carrer a aplaudir als sanitaris. Això ens donava molta força per treballar, diria que ens ha apoderat molt, ens ha fet sentir útils per la societat i importants. Però hi ha el dubte de que això hagi estat transitori. Davant d’aquest dubte el que volem és que això es traslladi a un reconeixement que no sigui tant un aplaudiment, que ja ho agraïm, sinó que es materialitzi amb el que ha preocupat el col·lectiu, que és bàsicament les seves condicions laborals.
Aquesta precarietat de les condicions de treball estan relacionades amb el fet que és un sector feminitzat?
Hi ha molts aspecte, un sí és la feminització del sector, un altre podria ser la poca visibilitat infermera en els llocs on es prenen decisions. No hi ha presència infermera ni a les polítiques ni en els òrgans que decideixen prendre determinades decisions.
I de metges sí que n’hi ha?
Sí. Ells no tenen aquest handicap, estan més integrats en el sistema i formen part d’òrgans de govern, nosaltres no tenim aquesta presència.
Galbany aposta per millorar les condicions laborals de les infermeres (JORDI BORRÀS)
On es podrien integrar les infermeres i els infermeres?
En òrgans d’experts, per exemple, per determinar decisions polítiques d’assessorament a la conselleria. Sí que és cert que hi comença a haver una certa participació, perquè no puc dir que no n’hi ha cap, n’hi ha, però poquetes. N’hi hauria d’haver més perquè cadascuna, des dels seus llocs, poguessin fer força perquè les polítiques es modifiquessin.
Vostès han participat en el decàleg per la transformació del sistema. Pel que fa a aquest decàleg, què és el més prioritari pel seu col·lectiu?
Hi ha dos pilars: disposar de més infermeres, que es desenvolupin plans d’inversió específics per abordar aquesta manca i que això tingui relació amb les necessitats que tenen les persones ateses, que sovint va en relació amb el seu grau de complexitat. Una altra cosa que és molt important són les condicions laborals, que és el que et fa entendre que aquelles persones són necessàries. Cal que sigui factible la conciliació laboral, que estigui ben remunerada econòmicament, que els contractes no siguin tan inestables, que els professionals sàpiguen que podran atendre les persones amb la màxima seguretat, perquè això també provoca malestar a aquell que atén l’altre, por al contagi, a contagiar a la ciutadania però també a la família. També reclamem equiparar les infermeres a la resta de graduats universitaris, un increment de la visibilitat de les infermeres en els mitjans de comunicació. A banda també cal desenvolupar les TIC perquè permet a les infermeres donar una atenció a la ciutadania telemàticament.. Les infermeres també han de poder finalitzar processos de prescripció de recepta electrònica perquè puguin avançar en els plans de cures professionals.
Són les infermeres un dels col·lectius més sensibles a la tecnologia i els seus beneficis en assistència?
No és que siguin més sensibles. Com tots. Però la tecnologia pot contribuir a la teleassistència mèdica. S’ha parlat sempre de telemedicina com si fos una qüestió més mèdica, i no. Les infermeres aquí també hi poden participar.
A Catalunya es pren seriosament l’aplicació de les TIC a la salut?
Crec que el tema del coronavirus ha demostrat que és possible, moltes infermeres de la primària especialment han donat atenció a els persones a través de telèfons i videoconferències i han pogut sostenir el sistema en aquest sentit.
Un sindicat ha convocat una vaga pel 7 de juliol. El Col·legi de Metges ha dit que potser ara no és el moment. Què opina?
Crec que aquí definir si és el moment o no és difícil perquè és cert que hi ha molta pressió assistencial, llavors crec que el que és important és que si hi ha una voluntat de canvi, que és el que crec que el Govern vol, que aquesta voluntat de canvi s’evidenciï i es demostri que serà així i que es començarà a treballar. Si això els treballadors sanitaris ho capten i ho entenen així serà positiu. Crec que fa molts anys i molt de temps que les condicions no són bones i això és una realitat i per tant mai és bon moment per fer aquest tipus d’actes, però de vegades s’han de fer.
Paga extra aixeca polseguera, fa la sensació que majoritàriament no és ben rebuda o és una sensació errònia?
Tot reconeixement és bo el que passa és que en el cas d’infermeria és cert que hi ha una gran divisió entre les que treballen a la pública i la privada. Això en altres disciplines no passa tant perquè poden treballar a la pública i la privada. Moltes infermeres que treballaven a la privada també han atès malalts de coronavirus, els ha atès tothom, i s’han sentit menystinguts. Aquí des del Col·legi vam fer un comunicat en aquesta línia, però crec que també és important reconèixer que el fet que hi hagi un premi és positiu. Potser la manera com s’ha decidit fer-ho no ha estat la millor solució.
Hi ha marxa enrere?
Jo crec que no. A la vida no hi ha mai marxa enrere, només queda caminar cap endavant i pots prendre altres decisions que solucionin les anteriors, això sí. L’important és tenir consciència que hi ha hagut un sector sanitari que objectivament no queda recompensat i que també han donat atenció a les persones amb Covid-19, que també han estat exposats, han patit igual que els altres i que s’ha de tenir present que ells hi son allà i en algun moment se’ls ha de agrair i recompensar també.
Paola Galbany (JORDI BORRÀS)
Quins són els efectes psicoemocionals que deixa la covid-19 en el col·lectiu?
Els sanitaris, les infermeres especialment, són persones preparades per acompanyar les persones a morir dignament. Potser no ha estat tant que la gent hagi mort, perquè les infermeres estan preparades en formació, han viscut i solen viure aquests successos, sinó en com han hagut de fer aquest acompanyament. Això ha estat molt dramàtic en el sentit que tenim un codi d’ètica i se’ns ensenya a ajudar a morir el més dignament possible, els valors de respecte, d’intimitat, d’acompanyament, d’escolta, de sentir que estàs actuant correctament. I això és el que s’ha trencat en aquest procés. Que una infermera no pugui acompanyar una persona a morir és molt dur perquè és la seva professió, una de les seves funcions és aquesta. És molt incongruent, no acabes d’entendre a nivell professional el fet que si ets infermera no puguis fer aquest treball de la millor manera possible. Per què? Perquè no tens material, perquè en tenies molt poc i no podies entrar a l’habitació perquè l’havies de racionar per 25 persones, perquè la persona estava sola, no hi havia ningú més que l’acompanyés en el procés de morir i tu eres la seva família. Crec que això és el que dóna una sensació d’impotència molt gran i que aquest sentiment de tristor és molt difícil de poder digerir per una persona que es dedica a cuidar. Això pot portar barreja d’emocions, tristesa, impotència, por en el moment que es van trobar sense material i no sabien si podien contagiar fills o marits i moltes d’elles van anar a viure soles. A llarg termini provoca fins i tot no voler dedicar-te a això sinó a una altra cosa, pot ser que apareguin casos de burn out perquè són persones que han fet tot el possible, de la millor manera possible però estan esgotades i tenen certes contradiccions.
Així doncs molta gent podria abandonar la professió…
Podria, no tothom. Hi ha un esgotament físic i emocional gran i te n’has de recuperar i recuperar-te en condicions normals triga el seu temps. El que passa que nosaltres no sabem si tindrem condicions normals molt de temps. Si ara pensem que a l’octubre o novembre hi ha un brot… tens aquests professionals que ja vénen cansats i no han tingut temps de recuperar l’energia per poder afrontar una segona onada.
El tema de les residències com el veu el col·lectiu de les infermeres?
A les residències hi ha manca d’infermeres. A vegades tenen infermeres per hores en un lloc amb persones amb molts problemes de mobilitat, malalties associades i de gran soledat. Perquè la gent abans tenia 8 o 9 fills i ara en tenen 1 o 2 i no tenen temps per anar a veure el pare o la mare. Alguns estudis demostren que a més infermeres més qualitat de vida, qualsevol altra persona que substitueixi el que ha de fer una infermera en una residència el que provoca és una pèrdua de qualitat de vida. Cal una nova manera de gestionar les residències.
