La mirada sobre la pandèmia tancat en un alberg: "El virus m’ha arruïnat la vida"

Un usuari explica la cadena de fatalitats que el van conduir a quedar-se al carrer i finalment a acceptar confinar-se en aquest dispositiu municipal d'urgència

Vora el mig centenar de centenar de persones en situació vulnerable continuen confinades a l’alberg de l’Ajuntament de Barcelona, a la Fira de Montjuïc, sense poder sortir-ne durant els permisos de l'estat d'alarma. Els usuaris es divideixen en dos espais, Fira A i Fira B. L’A és el que gestiona la Creu Roja amb ajuda de l’exèrcit espanyol, i el B és el que gestiona la Fundació Comunitat i Salut. És sobre aquest que ‘El Món’ va recollir testimonis que en qüestionaven les severes mesures de reclusió i atenció, que aquest dilluns han estat discutides a la comissió de Drets Socials de l’Ajuntament de Barcelona.

‘El Món’ ha pogut recollir el testimoni de Roberto, usuari de l’espai que gestiona la Creu Roja. L’home va atendre la trucada dilluns al vespre, poc abans que per megafonia s’escoltés la crida als usuaris perquè anessin a sopar. “Aquí hem de complir, tenim un horari per les dutxes i els àpats, però vas al teu rotllo, sempre complint les pautes”, comenta d’entrada.

Cua d'usuaris en el primer dia (HORACI GARCIA)

Cua d'usuaris en el primer dia (HORACI GARCIA)

El seu relat comença amb un flashback recuperant el que era la seva vida pre-Covid com si es tractés d'un temps molt llunyà, fet que mostra la rapidesa amb què s'ha produït tot: “Al principi treballava repartint gel, no sabia que vindria aquesta pesta, feia la meva vida normal, vivia tranquil, fins que van començar a sortir les notícies del coronavirus per la televisió i ha acabat arruïnant la meva vida”.

La nova realitat

L’arribada del virus capgira de sobte tota la seva realitat. Ell vivia en una habitació llogada a casa d’una dona que, davant la por que es va estendre a tot arreu el va acabar fent fora: “Em va dir que marxés perquè tenia criatures, en aquest punt la meva vida va començar a canviar de forma fatal”. La bola de neu que el perseguia s'anava fent més gran.

A l’expulsió a la qual s’enfrontava s’hi va afegir la “suspensió de gent” a l’empresa per la qual treballava. La primera solució que va trobar va ser anar-se’n a casa d’un amic, però allà es va reproduir l’esquema de dificultats d’on venia: “Em va passar el mateix, tot era molt complicat, no sabia cap a on anar i vaig decidir traslladar-me a un hotel a l’Avinguda Madrid per 10 euros la nit”.

Aquesta solució, però, també va resultar temporal, i les mesures que les autoritats anaven prenent mentre avançava l’epidèmia posaven encara més contra les cordes en Robert, empès d’un lloc a l’altre sense alternatives: “A l’hotel, quan els van ordenar tancar, va venir la policia i els vam preguntar on volien que anéssim, m’havia assabentat que obririen aquest alberg i és la solució que vaig pensar perquè de l’hotel jo ja no tenia cap altre lloc on anar, ni amics ni res”.

Primera vegada al carrer

La cadena de dificultats per Roberto no feia més que augmentar i l’estat d’alarma va tenir conseqüències que no hauria imaginat uns mesos abans. La successió d’impediments per allotjar-se va fer que acabés per primera vegada passant la nit al carrer: “Vaig estar tres dies donant voltes amb la maleta, que ara em guarda un altre amic a casa, i no trobava cap lloc per estar-m’hi”.

La primera experiència al carrer va representar un impacte per aquest home d'uns 40 anys, que des del 2001 viu a Catalunya: “Per mi va ser un cop ben dur, la desesperació de preguntar-se i ara on cony vaig i què faig, i a part que estic sol aquí des de fa molts anys, fent la meva vida normal, tranquil, com sempre”.

Acollir-se a l’alberg municipal de la Fira de Barcelona va ser finalment la única escapatòria per en Roberto, perseguit per les conseqüències de la irrupció del virus: quedar-se sense casa, tenir la família lluny, havent perdut la feina, sense la possibilitat de dormir en un hotel, i amb la policia perseguint-li els talons, l’amenaça de multes per violar el confinament i patir la inseguretat al carrer. "Em va costar d’entrada adaptar-m’hi perquè mai havia tingut l’experiència en un lloc així amb tanta gent de tots els països, que n’hi ha de bona i de dolenta, va ser pesat, encara que jo em porto bé a mb tothom”.

Tensions els primers dies

Els primers dies és quan Roberto recorda que hi va haver més problemes, tothom estava més barrejat, però finalment van decidir dividir-los per nacionalitats. “Quan estàvem més barrejats hi havia més tensió entre nosaltres i problemes, disputes per qüestions culturals”, explica. Els conflictes sembla que han disminuït, però al principi, Roberto recorda que la inseguretat va produir molta tensió: “Quan vam entrar molts ens vam llençar directament a dormir del cansament que portàvem de dormir al carrer i pel fred; l’endemà quan em vaig despertar hi havia com 15 o 20 persones cridant que els havien robat el mòbil”.

Vehicles i tendes militars a l'exterior del recinte (JORDI BORRÀS)

Vehicles i tendes militars a l'exterior del recinte (JORDI BORRÀS)

 

Aquests furts han generat desconfiança entre els usuaris de diferents sectors i entre ells mateixos han establert xarxes de confiança per estar a l’aguait: “Vam començar a unir-nos els que ens portàvem bé i a treure la gent que portava problemes o que ens robaria; ara hi ha més tranquil·litat, però sempre tinc companys que em vigilen el mòbil mentre el deixo carregant, hem fet un petit grup de vigilància”.

"Estem ben cuidats"

“El que m’impacta —segueix Roberto— és la gent que no s’adapta aquí i que discuteixen i es barallen, que no es poden adaptar, jo m’hi he acabat adaptant perquè sóc sociable, em porto bé amb tothom i em respecten: em vaig adaptar per ous, sinó on vaig? Estem ben cuidats, no diré una altra cosa, tens metge, higiene i de tot”. Roberto és usuari de l’alberg Fira A, que gestiona la Creu Roja amb ajuda de l’exèrcit espanyol.

No obstant això, tant Roberto com la resta d’usuaris dels albergs de Montjuïc han vist limitada la seva possibilitat de gaudir de les fases de desconfinament com la resta de la ciutadania. De moment, no poden sortir a passejar lliurement durant els permisos de matí i tarda. “Estan mirant que puguem sortir la setmana que ve quan entrem en la fase 1, avui m’han deixat sortir a fer un tràmit acompanyat, a fer denúncia per treure uns duplicats perquè al caixer em van robar”, comenta en Roberto.

Començar de nou

L’home està enfocat en reprendre la seva vida un cop pugui sortir de l’alberg. La incertesa i angoixa que crea aquesta situació és important: “Jo ara no sé què em passarà, ni com estan les coses allà fora, ni el dia que sortirem d’aquí”. Diu que confia en els serveis socials de l’ajuntament: “La veritat és que els necessito perquè he de començar de nou, m’he quedat sense feina ni casa, he de començar de nou, estic ben fotut, ara sí que estic desesperat”.

En Roberto demana ajuda per quan surti de l’alberg: “No tinc on anar quan surti, estic esperant a veure si serveis socials fa alguna cosa, ens han dit que tots serem atesos, ens van fer firmar uns papers perquè ens donin un referent i m’hi vaig apuntar, estic centrat en això”. A banda de repartidor, el currículum de Roberto també inclou experiència en cura de persones grans, però els darrers anys havia treballat bàsicament com a repartidor.

La comissionada d’Acció Social, Sonia Fuertes, ha admès en al comissió de Drets Socials que el macroalberg de Montjuïc no és "el millor lloc per sortir del carrer" i que els dispositius no es van obrir per atenció social sinó per emergència. Fuertes ha dit que els usuaris hi estan confinats "voluntàriament" i que amb la Fase 1 es preparen els protocols que permetin que aquestes persones puguin sortir al carrer per aprofitar els permisos com la resta de la ciutadania. Els espais romandran oberts entre juny i setembre.

 

Comentaris