L'arribada de l'home a la lluna: la lluita per l'hegemonia del món contemporani

Es compleixen 50 anys des que Neil Armstrong i el seu equip van arribar al satèl·lit i es van convertir en història de la humanitat

Molt enrere queden aquells dies on les potències del món lluitaven pel control de l'espai. Tot i que sembla que el panorama actual és diferent -avui dia diversos governs comparteixen els seus assoliments en estructures com l'Estació Espacial Internacional- fou la cursa espacial de la Guerra Freda la que va enlairar tota mena d'avenços tecnològics dels quals encara ens fem ressò actualment.

Aquests dies fa mig segle que els astronautes Neil A. Armstrong, Edwin E. Aldrin Jr i Michael Collins van enlairar-se de la Terra per assolir una de les fites històriques més rellevants de la història: l'arribada a la lluna. "La guerra per l'exploració i govern de l'espai enfrontava dos models de política social diferents -explica Enric Olivé, professor d'Història Contemporània de la Universitat Rovira i Virgili-. Si bé hi existien altres conflictes com la Guerra del Vietnam o el conflicte amb Cuba, era aquesta on es disputava l'hegemonia del món sencer".

Una època de por i esperança

"Nosaltres decidim anar a la lluna", va dir el president Jonh F. Kennedy un 12 de setembre de l'any 1962 davant 40.000 persones. En el moment del seu discurs, la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS) ja havia aconseguit llençar a l'espai el primer satèl·lit artificial, el Sputnik 1, i també havia conseguit posar al primer home en òrbita, Yuri Gagarin. L'objectiu de les paraules del president era senzill: fer-se amb el suport de la societat nord-americana per portar endavant el projecte Apollo. "No ho fem perquè sigui fàcil, ho fem perquè és difícil", va afirmar. 

Va ser Kennedy qui va anunciar el programa espacial però fou Nixon qui finalment el va veure completat. La societat nord-americana va presenciar 10 simulacions i missions de vols -amb i sense tripulació- abans de celebrar l'arribada de l'home a la lluna, incloent-hi un dels primers intents que va provocar la mort dels seus 3 tripulants. 

La simulació que quasi acaba amb el programa

"Hi ha foc a la cabina!", va avisar Roger B. Chaffee a les 18:31 hores del 27 de gener de l'any 1967. Chaffe era el pilot de l'equip que va participar en el primer intent del programa Apollo per arribar a la lluna. Havia aconseguit esdevenir l'home més jove dels Estats Units, amb 31 anys, en viatjar a l'espai i havia estat escollit com a reemplaçament després que el pilot original es disloqués l'espatlla durant un entrenament.

Una de les taques negres dins la història de la NASA va passar només dos anys abans d'aconseguir posar a un home sobre la lluna, en una simulació que només volia comprovar la capacitat del coet d'alimentar-se amb energia interna. A Chaffe l'acompanyaven Virgil I. Grissom i Edward H. White.

La ciutat de Nova York rep a la tripulació de l'Apollo 11

 

Pressió de societat

 

"Parlem d'un moment històric on les societats dels dos països enfrontats requerien i necessitaven estímuls per considerar-se un estat emblemàtic -afirma el professor-. En aquell moment, el món sencer es va parar per observar l'arribada d'Amstorng a la lluna".​ Segons Olivé, la imatge exterior és un dels principals motius pels quals va existir la cursa espaial. "La lluna representava allò inassolible, una mena de mite existencial que es va trencar amb l'arribada de l'home a la lluna. Té conseqüències directes? És clar que no -assegura-, però el que va significar en termes d'imatge és incalculable. Els Estats Units es van convertir en la punta de llança dels descobriments, un paper que els últims que l'havien agafat van ser els europeus amb el descobriment d'Amèrica al segle XV".

 

Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?