El doctor José Augusto García és el director general del Consorci de Salut i Social de Catalunya (CSSC), a més a més de president de la Sociedad Española de Geriatría y Gerontología. En aquesta entrevista amb ‘El Món’, l’expert analitza la situació creada a Catalunya amb les residències de la gent gran arran de la pandèmia del coronavirus i ho emmarca dins d’un context global. García està convençut que el coronavirus ha sobrepassat els sistemes sanitaris mundials i que els científics han quedat sorpresos perquè els avisos previs que hi va haver abans, com el primer virus SARS-Cov, l’Èbola o el MERS es van quedar en alarmes mundials sense concretar. García es mostra crític amb la discussió política sobre la pandèmia i creu que ara és el moment per deixar treballar els científics. Un cop passi tot sí que caldrà obrir diversos debats.
Quina és la seva opinió del canvi que ha fet el Govern traient a Afers Socials la responsabilitat en matèria sanitària per passar-la a Salut?
La primera de les comunitats autònomes que ho va fer va ser València, no Catalunya. A València es va fer fa un parell de setmanes. Totes les residències van passar a l’àmbit de Salut. Ho van fer perquè hi havia dos brots en residències de dues poblacions. Madrid ha seguit la mateixa pauta. És molt senzill: el coronavirus està afectant de manera important les residències de gent gran, però no és un problema d’Afers Socials, és un problema de Salut. Per tant, per poder combatre’l no es tracta de seguir fent serveis socials només sinó confinament i aïllament. Aquest és el motiu del canvi. En això no som pioners a Catalunya, hi ha altres comunitats que s’han anticipat.
Quins són els principals problemes de les residències en l’escenari actual?
Les residències de gent gran tenen tres conjunts de circumstàncies que afavoreixen molt la progressió del coronavirus. Un grup d’aquestes està relacionat amb l’edifici en si mateix, un segon està relacionat amb les persones que hi viuen i un tercer està relacionat directament amb el treball que s’hi fa i els professionals. Les residències no són hospitals, no estan dissenyades per ser-ho ni tampoc per a fer-hi aïllaments, sinó per a fer convivència entre la gent gran. El 18,9% de totes les que hi ha a Catalunya són residències de menys de 25 places. Aquestes residències petites són pisos i xalets dissenyats per ser espais de convivència i aquí és molt complicat fer un aïllament. D’aquestes residències, a Catalunya n’hi ha 125 entre un total de 1.073 residències. Els edificis en general no són aptes per fer aïllament. Alguns edificis sí, les residències més modernes, que tenen una estructura més semblant a un hospital. D’aquestes n’hi ha unes 250 a Catalunya. En tota la resta és molt difícil fer-hi aïllaments. Això passa a Catalunya i a tota Espanya.
I què passa amb els residents?
Les persones que s’atenen dins de les residències són d’edat avançada i a més estan amb molta dependència física. Fins a un 50% tenen deteriorament cognitiu o demència i alguns d’ells amb trastorns de comportament: no entenen les ordres i això dificulta molt més l’aïllament perquè no entenen que han d’estar dins de l’habitació sense sortir, que han de fer servir una mascareta i mesures de protecció. A més acumulen moltes malalties cròniques i això els fa molt vulnerables a la infecció per coronavirus.
Els treballadors també estan en risc?
El tercer grup de circumstàncies a les residències és la feina que s’hi fa. Com que són persones molt dependents necessiten molt ajuda i les persones que les cuiden els han d’ajudar a aixecar-se, a fer-se la higiene, a dutxar-se, a vestir-se, a donar-los de menjar, i això significa un contacte físic. Aquest contacte físic entre un professional i un resident és un camp idoni per a la multiplicació del coronavirus i la transmissió de persona a persona. I això és el que ha passat a les residències a tot el món occidental. Cal remarcar-ho.
Què ha passat en altres països en aquest àmbit i quines mesures s’hi han pres?
El que ha passat aquí ha passat també a Llombardia, a França (que fins ahir no comptava els morts de les residències com a morts per coronavirus), a Madrid. També als Estats Units, on fa vuit dies es va publicar el cas del primer brot en una residència a l’Estat de Washington, segons va publicar la prestigiosa revista mèdica The New England Journal of Medecine.
I que s’ha fet en aquests casos?
Aïllar els pacients amb coronavirus i protegir els treballadors. Aquelles residències que tinguin la possibilitat de fer aïllaments en una ala, els aïllen i els treballadors els has de protegir amb EPIs. En residències petites, que no poden aïllar, el que fan la majoria de comunitats autònomes és intentar agrupar tots els casos de coronavirus en una de les residències. Deixen la gent sense coronavirus a les altres residències, traslladen pacients a residències que són monogràfiques de Covid. Això ja s’està fent també a Catalunya. Als residents que tenen possibilitats se’ls tracta la infecció de coronavirus. I en el cas de gent que està en situació de final de vida —on el coronavirus pot ser letal—, actuen els equips d’atenció primària perquè les persones puguin morir en pau. S’estan fent dos tipus de tractament, depenent de les característiques de cada persona i de les possibilitats que té de poder superar la infecció o no. El coronavirus té una mortalitat elevadíssima en la gent gran. El 87% dels morts reportats per Sanitat té més de 70 anys. Les persones de més edat són les que acumulen més malalties, amb més factors de risc de morir per coronavirus. Tenen menys defenses que la gent jove i desenvolupen de seguida la inflamació i això fa més difícil de tractar el coronavirus. Quan s’inflamen els pulmons o els ronyons la gent necessita un respirador i anar a la UCI. La gent gran, de vegades, expressa la malaltia d’una manera diferent a la gent jove. La gent jove pot tenir tos, febre o sensació de falta d’aire, però en la gent gran el virus pot produir diarrea, nerviosisme, somnolència, o poden ser asimptomàtics. Per això recomanem que es facin tests de diagnòstic a tots i cadascun dels residents i dels treballadors de residències.
García considera que cal aparcar la discussió política sobre el virus (CSSC)
Es parla molt d’aquests tests però no s’ha començat a fer.
No. Ha passat una cosa amb les EPIs, que han arribat tard perquè hi havia desabastiment mundial, no perquè no els volgués comprar el Govern de la Generalitat, de Madrid o el de València, sinó perquè estava absolutament esgotat el mercat. La majoria de productors són xinesos. Els xinesos no han alliberat el mercat quan necessitaven ells el material, i ara que tenen menys necessitat l’obren al millor postor. Tothom ha tingut dificultat, no només a Catalunya.
D’aquesta situació quina lliçó se n’ha d’extreure. Els països han d’acumular material per si arriba una pandèmia? Cal reorientar la indústria?
Després de la pandèmia s’hauran de fer moltes reflexions. Una d’elles és què fem amb les residències de gent gran perquè no torni a passar el que ha passat. Si no són hospitals, no les farem ara totes hospitals, però una de cada deu haurà de medicalitzar-se més en el cas que hi hagi un altre brot infecciós. Si les persones cròniques segueixen sent controlades pels especialistes dels hospitals per telèfon s’haurà de fer aquesta telemedicina de forma més agressiva del que estàvem fent per a la població normal. Una altra reflexió és pensar quins són els actius estratègics que té emmagatzemats un país o ha de produir a les seves fàbriques per fer front a l’epidèmia. El material sanitari és un dels actius estratègics que hem de tenir. Perquè reserves de combustible no n’hem deixat de tenir.
Fins ara aquest material no ha estat considerat estratègic?
No. Ha estat considerat un bé normal per als hospitals, però no estratègic. La pandèmia del coronavirus ha sobrepassat tots els sistemes sanitaris del món. Per tant, les reserves de material que hi havia eren les normals pel sistema, per tenir dues setmanes de material sense cap problema. Però quan de sobte necessites tant material i el necessita tot el món al mateix temps i de forma global no es dona a l’abast. Això també ha passat amb els tests diagnòstics, que els estan començant a produir. I amb previsions de fer-ne potser —i m’ho invento— 1.000 al dia, però al laboratori entren peticions per a 150.000.
Què li sembla l’aixecament del confinament total i quin impacte pot tenir a les residències?
El problema de les residències s’ha d’abordar. El desconfinament del dilluns no tindrà efecte en les residències sinó en la població en general. La gent que es desconfini pot transmetre la malaltia. Si és algú que ha passat la malaltia tindrà immunitat i pot anar tranquil perquè no es contagiarà. Aquest desconfinament parcial s’hauria de fer testant la immunitat que tenen els ciutadans respecte al coronavirus. Les residències estan tancades a qualsevol visita exterior excepte als treballadors. Ni els familiars ni els residents es poden veure. Això genera un problema perquè els avis estan en un moment de la seva vida que els aniria molt bé veure els seus familiars. I també als familiars veure als pares. Des de fa 28 dies no poden veure’s per evitar els contagis. A les residències s’ha de fer test a tot el món i no han arribat encara. També s’ha de donar EPIs a tots els treballadors i a partir d’aquí esperaré que passi l’epidèmia.
Com es farà el test a la població general? Suposarà moure gent als CAPs?
S’està preparant el protocol, sembla que la decisió és que l’atenció primària el faci a les residències i també a la població general. A les residències s’hi desplaçaran els equips d’atenció primària i faran el test a residents i treballadors. A la població general s’haurà de veure. Si la gent és asimptomàtica ens faran anar als CAPs per torns i separats per edats. A Corea del Sud han fet una app en què els usuaris omplen els símptomes que tenen i la mateixa aplicació els avisa si poden tenir Covid, en aquest cas els dóna un número per anar a un gran centre, tipus comercial, on es fan el tests ràpids. Tres hores després l’usuari rep el resultat a través del mòbil amb indicacions del que hagi de fer segons si és positiu o negatiu. Així han tallat l’epidèmia.
Podria ser que aquí es fes el mateix?
És probable. Estem segurs que faran els tests a les residències i s’hi desplaçaran, però en la població general estem pendents que s’informi del protocol que s’adoptarà. A Corea ha estat molt exitós, no s’ha d’inventar res nou, ja està inventat.
Algunes famílies d’usuaris de residències s’han queixat pel fet que el Govern deixi emportar-se els avis a casa. Diuen que caldria fer test tant als residents com a les famílies.
És la seguretat màxima per garantir que estàs desplaçant un resident al domicili amb total seguretat. S’ha fet un solució intermèdia. Poder desplaçar algú sempre que sigui asimptomàtic. Com que sabem que els asimptomàtic poden estar incubant la malaltia, un cop arribi sense test al domicili, ha d’estar aïllat durant 14 dies. Si apareixen símptomes, s’ha d’avisar al metge atenció primària i tornar-lo a la residència perquè era un fals negatiu.
Però a una persona gran és molt difícil deixar-la aïllada.
La majoria de persones grans quan les portes a casa no les pots deixar tancades en una habitació perquè no es valen per elles mateixes. Aquest és el problema. Si té demència no comprèn perquè ha d’estar tancat. El més lògic seria fer el test. De forma excepcional una minoria té un grau d’autonomia que li permetria aguantar 14 dies, però és una cosa complicada. S’ha fet per intentar beneficiar les famílies. Ara, famílies amb dos dits de front no aniran a recollir-los. A més les que ho han demanat són poques. Unes 239 de 64.000 famílies.
García aposta per considerar el material sanitari com a bé estratègic (CSSC)
Què li sembla la discussió política al voltant de la pandèmia i de com se n’intenta treure rèdit polític?
La discussió política no ajuda a la crisis ni aquí ni a cap lloc. A més menys quan sabem que és un tema tan complex, sobre una nova epidèmia d’un virus que no coneixem, amb tractament que encara és experimental, quan encara no estan identificats el mecanismes de transmissió, no sabem si el virus és estacional o no, si serà com el de la grip d’hivern o estarà aquí convivint amb nosaltres. Això ja s’ha de deixar en mans dels tècnics i no s’ha de posar en discussions polítiques. S’ha de posar en marxa tot el que s’ha après, tot el que els xinesos han ensenyat als italians i el italians a nosaltres. La discussió política s’ha d’aparcar. Cada vegada que surt un polític ha dir què s’ha fet malament i que s’està assassinant… a veure. Això sí, després de la crisi sí que s’ha de fer el debat i les reflexions per veure en què ens hem equivocat i en què podem millorar perquè no torni a passar.
A l’inici la població sense coneixement científic no feia cas de les notícies de la Xina o Itàlia. Però és que alguns científics, malgrat les evidències, tampoc. Va ser un error greu de la seva part?
No sé si és un error greu o no el fet de no haver-ho anticipat. Des del punt de vista del científic la última gran pandèmia va ser la grip de 1918, quan es van produir entre 20 i 40 milions de morts. Des de que va sortir la grip fins que es va expandir a tot tel món va passar un any. Ara el coronavirus ha passat en setmanes perquè estem globalitzats, hi ha molt trànsit aeri i de comerç. Els avisos previs que hem tingut de pandèmies han estat erronis i tenien als científics equivocats. El primer virus SARS es va quedar a la Xina, es va propagar el 2002 i el 2003; el 2014 l’Èbola semblava que venia a menjar-se Europa i Amèrica i es va quedar a l’Àfrica, va ser un altre avís fallit pels científics. El MERS és un altre coronavirus que es transmet de camells a humans i va ser el 2012. Es va crear la mateixa alarma mundial i resulta que no, que es va quedar al Pròxim Orient. Això va despitar els científics perquè dels científics vius d’ara cap ha viscut la grip de 1918 i els que han pogut veure el SARS i l’Èbola ha vist com s’han quedat com grans alarmes que no es van concretar i per això s’ha respost tard.
