Joan Guàrdia (Barcelona, 1958) és Catedràtic de Metodologia de Ciències del Comportament a la Facultat de Psicologia de la UB i investigador principal del Grup de Tècniques Estadístiques Avançades Aplicades a la Psicologia, entre d’altres. A les darreres eleccions al rectorat va ser el tercer candidat mé votat i ara torna a presentar-se a uns comicis marcats per la pandèmia i que tindran lloc els dies 10 i 11 de desembre (primera volta) i, si cal, el 17 i el 18 del mateix mes (segona volta).
A les passades eleccions no va passar a la segona volta per un grapat de vots i Joan Elias guanyar per un marge molt petit. Es presenta altre cop en un context molt més complex.
No m’ho havia ni plantejat. Precisament en els moments més complicats és quan cal fer un pas endavant. Després de més de trenta anys sent professor imagino que quan vénen mal dades toca posar-nos al servei de la institució. Després de molt de temps d’observar com funciona, arribem a la conclusió que som capaços de presentar un projecte alternatiu de transformació que encaixa amb la nostra manera d’entendre la universitat pública i de presentar un programa que permeti fer-la molt més moderna del que és.
La pandèmia, però, ha afectat molt la universitat. La seva reacció i adaptació ha estat adient o s’hauria pogut fer millor?
Sempre es pot fer millor. Em vaig trobar deixant els estudiants un dijous sortint de l’aula i els vaig tornar a trobar un dimarts en una pantalla, en un tipus de docència “nova”, en un recurs que no era l’habitual. Els esforços que va fer tothom per ajustar-s’hi van ser extraordinàriament durs, amb mancances, amb molta bona voluntat, amb històries increïbles… El resultat del segon semestre del curs passat va ser extraòrdinàriament favorable tenint en compte les circumstàncies. Què ens manca ara? Aquest primer semestre podríem haver pres mesures molt més aviat perquè la nostra gent tingués molta més informació i molt menys soroll de fons, tant el professorat com el personal com els estudiants. És molt complicat dir “comencem presencialment” quan tots sabíem les possibilitats de caure en un confinament més o menys sever. Lloguers, trasllats, estades… hauríem d’haver pres decisions més aviat, haver clarificat la nostra posició i facilitat la vida de la nostra gent. Forçar un model en contra del sentit comú va ser una mica agosarat, malauradament. El temps ha donat la raó als qui deien que hauríem d’haver pres una decisió molt més radical.
“Em vaig trobar deixant els estudiants un dijous sortint de l’aula i els vaig tornar a trobar un dimarts en una pantalla. Els esforços que va fer tothom per ajustar-s’hi van ser extraordinàriament durs.”
Un dels punts de la seva candidatura és la defensa de què és una universitat i la seva pluralitat, que sigui “un refugi per al pensament crític” en un moment complex. El model universitari va més enllà de les competències d’un rector, en molts aspectes.
La universitat actual no és clàssica ni és antiga, és simplement pública, i això vol dir que estant amatents del que passa al nostre voltant mantenim una sèrie de valors que en ple segle XXI continuen vigents, no pas per estar anclats al passat sinó perquè són completament vàlids. Si la universitat no és el lloc on es pot manifestar un esperit crític d’una manera totalment lliure, si aquest valor és antic, és que tenim un problema seriós. Si ens refugiem en aquest argument per no fer res també tenim un problema, i si el posem al servei d’interessos poc justificables de no-obertura a la societat també tenim un problema. La meva universitat té una obligació de ser líder en una posició absolutament crítica respecte el moment que vivim, i una obligació d’ensenyar als estudiants que el pensament crític els fa lliures. Si no és així deixa de fer allò per a què ha estat creada. La majoria d’institucions més antigues d’Europa són universitats, i això vol dir que sobrevivim a les veleïtats de qui governa, que probablement sí que posa al seu servei els interessos d’allò públic. Mentre mantinguem aquests valors la universitat continuarà sobrevivint, malgrat tot, perquè no només és vigent sinó que ho ha de ser.
Joan Guàrdia durant l’entrevista amb ‘El Món’ | Jordi Borràs
La “vida universitària” inclou tothom, i és possible que una part dels estudiants que se’n desvinculin, especialment en el context actual però ja de fa temps. El rectorat hi pot fer alguna cosa?
No només pot fer-hi alguna cosa sinó que l’ha de fer. Primer ens hem de preguntar per què passa, i com gairebé tot a la vida té moltes respostes. La universitat no està sabent oferir un marc d’actuació que un jove d’avui se senti propi, han adoptat una visió més utilitarista. Després, per molt que ens esforcem a crear serveis per als estudiants, ho fem des d’una posició a vegades massa paternalista, com si els estudiants no haguessisn d’intervenir en dissenyar allò que els és d’utilitat. Hi hauríem de mantenir una posició on poguessin que la universitat és el lloc que pot fer possible el seu projecte, invertir la direccionalitat de les coses. Si no els fem servir útils la universitat només és “un exàmen, una nota, un títol”. Veiem què podem fer perquè ells puguin fer coses en comptes de fer-ho al revés, com fins ara.
“La universitat no està sabent oferir un marc d’actuació que un jove d’avui se senti propi, han adoptat una visió més utilitarista.”
Un dels llocs on aquesta comunitat es manté és als col·legis majors i un d’ells, el Ramon Llull, fa anys que penja d’un fil, no saben mai si aquest any serà el darrer…
L’edifici del Ramon Llull és de la Diputació de Barcelona i nosaltres som subsidiaris. L’anàlisi l’hauríem de fer amb tots. La vida universitària dels col·legis majors és espectacular, envejable des de tot punt de vista comparada amb la que hi ha a molts departaments de les diferents facultats. I ho defensen tant com poden. Hi ha gent que fa cinquanta anys que van marxar del col·legi major que continuen dient “jo sóc del Penya”, per exemple. Aquest valor d’identificació amb la institució és meravellosa. I hem de posar atenció als col·legis majors, veure com els podem ajudar en infraestructures o en garantir preus públics, per exemple, i en el cas del Llull treballar intensament per veure si la bona sintonia amb la Diputació ens permet fer-ne un bon projecte de futur perquè és un lloc emblemàtic.
Aquesta universitat, diu, ha de tenir “una clara vocació de ser una universitat catalana”. Això pot voler dir moltes coses.
Està escrit. Si mires l’estatut vigent, del 2003, ho diu. És literal. I es volia dir exactament això, una universitat compromesa amb el seu país, amb l’entorn, amb la llengua i la cultura catalanes, i la institució ha de ser un baluard de la seva defensa. No perquè ho digui jo sinó perquè ho diu l’estatut, i n’hem fet bandera sempre. Això és perfectament compatible amb ser una universitat oberta, internacional, amb grups de recerca d’arreu… Pensar el contrari seria tan absurd com pensar que països més petits que el nostre com Eslovènia o Dinamarca no tinguessin una universitat que defensés l’eslovè o el danès, i això no les fa ni tancades, ni antigues, ni fosques.
El doctor Joan Guàrdia | Jordi Borràs
Una part molt gran de la feina d’un rector no depèn d’ell sinó d’una secretaria general o un ministeri. Com es planteja aquesta relació?
Amb tota la lleialtat que la UB ha de posar. L’únic propietari que tenim és el Parlament de Catalunya, el representant de la sobirania. Estem amatents al que el Parlament i el Govern ens digui, evidentment, d’acord amb les regulacions de l’Estat en matèria universitària. Però com que som una institució autònoma hem de fer servir aquesta responsabilitat per reivindicar allò que ens pertoca com a primera institució del país en recerca i ensenyament. Això no vol dir enfrontar-se sinó ser ferm en el discurs, no negar els problemes ni les demandes que tinguem ni tampoc el nostre paper de lideratge juntament amb les altres universitats en la millora del sistema. Independentment de qui hi hagi al Govern.
Un altre dels punts de la seva candidatura, i que afecta una part molt important de la comunitat universitària, és el problema dels professors associats, que fa anys que s’arrossega.
La primera cosa que s’ha de fer i que necessitem és posar lluny al fenòmen i dimensionar-lo correctament. Hi ha diversos tipus d’associats. El primer és el veritable associat, un bon professional que està vinculat a la universitat, que hi aporta la seva experiència i que té el problema que li paguem molt malament i no el tractem prou bé. El segon tipus d’associat són els falsos associats, que estan acreditats per a posicions més elevades i que hem d’ajudar a estabilitzar-se perquè siguin docents i recercaires, que per això fa anys que treballen. I després hi ha un tercer grup d’associats que volen fer vida acadèmica però que amb allò que els hem ofert no han pogut dedicar-s’hi amb la intensitat necessària per crear-se un bon currículum acadèmic. Hi ha grans àrees de la casa on pesa molt la professió perquè amb el que els paguem no podrien ni menjar. Pensar que els podem dir “acrediti’s” per millorar la seva situació és una posició molt cínica perquè han de menjar. Aquests són els que mereixen una atenció més separada perquè no només els hem de millorar les condicions laborals sinó que els hem d’oferir un sistema de reconeixement de mèrits ajustat al seu disseny de carrera professional. Cal saber què hi ha a cada raconet de la casa, què podem fer per ajudar i fer-ho.
“Hi ha grans àrees de la casa on pesa molt la professió perquè amb el que els paguem no podrien ni menjar.”
I pel que fa al Personal d’Administració i Serveis (PAS)?
Serà, sens dubte, una peça fonamental de la transformació de la UB. N’estic absolutament convençut. Cal comprendre que el seu rol ha de ser molt més protagonista, que l’hem de dotar de mitjans per fer aquest canvi molt més còmode i molt més fàcil. La transformació del PAS els propers anys serà espectacular, perquè una universitat del segle XXI necessita modernitzar sistemes de gestió, de governança, de presa de decisions… En ple segle XXI no es pot entendre que faci la declaració d ela renda en 10 minuts a casa sense ni un sol paper i que gestionar la universitat encara sigui, moltes vegades, una lluita ferotge en un laberint burocràtic. El propi PAS està ofegat. A més, fins i tot el nom és antic, “Personal d’Administració i Serveis” quan parlem de grups de recerca d’alt nivell, de formació mixta, de barrejar-nos amb altres universitats europees… Hem de sortit de la idea del PAS carpetovetònic i antic i caspós i tenir Personal Tècnic de Suport. Són especialistes que ajuden als departaments. Està per explotar i no té cap sentit. Ni ells es reconèixen en aquesta idea antiga de la seva feina. Cal transformar aquests sistemes de suport.
Anant a les eleccions en sí. Tant vostè com el doctor Vallespín han incidit en la necessitat del vot telemàtic i en la seva implementació tardana. En aquest sentit comparteixen crítica.
Mantenir les eleccions presencials era una pretensió poc raonable i em sembla que ho sabíem tots. Confinats al març sabent que hi havia eleccions al novembre ens donava marge. Es podria haver previst amb molt més de temps i no haver tensat la institució en aquest tema. No hi havia alternativa. En el moment en què es decreten les classes telemàtiques els estudiants queden arraconats de l’activitat presencial. És una discussió inútil. Jo no seré, i en això no ho veig com el doctor Vallespín, qui posi ni una engruna de dubte al procés electoral, perquè conec la gent que ho porta i no només seria injust sinó que seria una estratègia excessivament Trump. El procés és immaculat, té totes les garanties i com a candidatura hi col·laborarem tant com es pugui i una mica més.
Malgrat això, guanyi qui guanyi hi haurà voluntat d’entesa amb les altres candidatures?
Aquesta és una de les grans meravelles de la universitat… si se sap entendre què vol dir guanyar unes eleccions, que no tothom en sap. A la UB vol dir, literalment, convertir-se en qui ha de promoure el consens, l’acord, qui ha de generar camins perquè els altres puguin fer amb molta més facilitat, i generar espais on la barreja de les ments més brillants d’un país treballin de forma col·laborativa. Guanyar unes eleccions no vol dir governar ni en el sentit autoritari del terme ni manar ni imposar en el sentit clàssic del terme. Ni tan sols vol dir ocupar un espai de poder. A la universitat, afortunadament, saber guanyar vol dir posar-se al servei de la gent al dia següent. Això vol dir que qui guanyi -nosaltres, perquè estem convençuts que ho farem- al segon següent deixarem de ser una candidatura i tenir adversaris i treballarem tots plegats pel bé de la casa. Altres no ho han entès així sinó que entenen més políticament l’exercici del rectorat.
1 
