Jaume Padrós, president del Col·legi de Metges de Barcelona, sap perfectament les necessitats del sistema sanitari català i destriar el gra de la palla: allò que és necessari per salvar vides d’allò que és xavalla partidista. El doctor es mostra crític amb la “cantarella político-mediàtica” catalana que es vanta de tenir un dels millors sistemes sanitaris del món. Ara mateix l’afirmació és insostenible perquè la realitat ha quedat amb les vergonyes a l’aire per la pandèmia: sobretot el maltracte als professionals amb condicions miserables. A més, el sistema no està preparat per afrontar els reptes que planteja un nou escenari internacional condicionat pel canvi climàtic i els moviments migratoris, factors que posen el món davant l’amenaça de possibles noves pandèmies i malalties. Catalunya estava preparada pel segle XX, però no ho està pel XXI. Falten recursos, tant els que no arriben de les transferències de l’Estat com els que haurien d’arribar de les inversions que els governs haurien de fer i no fan. Padrós creu que un gir és possible i negocia aquests dies amb grups polítics i altres col·legis professionals de l’àmbit sanitari enllestir un acord de compromisos concrets abans de la tardor. En aquesta entrevista amb ‘El Món’ demana el consens necessari per afrontar el repte, que requereix una implicació política transversal allunyada de tacticismes electorals. Una iniciativa a la qual s’ha referit el president de la Generalitat, Quim Torra, en el ple del Parlament monogràfic sobre la Covid-19 aquest dimarts emplaçant a “cuidar els que ens cuiden”.
Fa dues setmanes que va lliurar el decàleg per la reforma del sistema sanitari català al govern espanyol i al català? Ha tingut ‘feedback’?
Sí, hem tingut un ‘feedback’ bo respecte al document per part de tots. Ho agraeixo, però hem de passar a l’acció. És molt difícil aconseguir que el conjunt de líders professionals amb punts de vista diferents es posin d’acord amb el que és nuclear. Si els governants no valoren això aleshores hi haurà una rebel·lió perquè les propostes que fem són raonables i estan raonades, fetes per gent que treballa i des dels lideratges que han comandat tota la resposta a la Covid-19, que han posat al dia coses que ja veníem posant sobre la taula aquests darrers anys quant a la necessitat d’enfortir el sistema sanitari i transformar-lo.
Anem a pams. Què necessiten per fer-ho?
Per una banda, recursos, i ja vaig advertir al ministre que el pressionaríem. La pròpipa Comissió Europea ha dit que els diners que vénen d’Europa volen que siguin per a sanitat. De fet, havia fet un toc d’atenció a l’Estat espanyol perquè invertís més en aquest àmbit. Estem a la cua d’Europa en el percentatge de PIB dedicat a sanitat. S’ha posat de manifest que la cantarella política-mediàtica que tenim el millor sistema sanitari del món no és veritat, perquè només ens comparem amb els resultats en salut, però no amb com es tracta tot el que fa referència als equipaments, la musculatura del sistema i sobretot els professionals.
Em parla d’Espanya, Catalunya o d’aquí i d’allà, indistintament o per separat?
Farem alguna distinció. Però en aquest terreny és compatible. Tenim un sistema sanitari que pretenem que sigui de primera, però tenim uns sous de tercera. I això és general. És veritat que el sistema sanitari català pateix per uns recursos insuficients ja des de les transferències. El sistema sanitari sempre ha patit un infrafinançament crònic, que les retallades el que van fer és accentuar-lo més. Tenim una situació de precarietat i el sistema sanitari català, sense voler entrar en polèmiques, si atenem al tema de fiscalitat de la Generalitat, és obvi que està per sota de la possibilitat d’actuar amb normalitat.
Exactament com a la resta de l’Estat?
El sistema sanitari al conjunt de l’Estat espanyol està infrafinançat, està mal dotat. Hem de pensar que el que s’hi dedica a Espanya és aproximadament 70.000 milions d’euros i a l’Estat francès se’n dediquen 203.000 milions, gairebé tres vegades més. Les condicions laborals són tres o quatre vegades millors, només cal veure l’experiència de l’Hospital Transfronterer de Puigcerdà, però després la inversió que es fa en equipaments. Portem uns anys en què la mirada política sobre el sistema sanitari ha estat encantada amb què tenim el millor sistema, pensant que això aniria sol. Però és un sistema en el qual, en els últims anys, s’hi ha invertit molt poc i per tant hi ha una obsolescència de materials i sobretot ha quedat anquilosat en models de gestió. A l’Estat espanyol tenim models de gestió hospitalària que són més propis de meitat del segle XX, que no pas del segle XXI. A Europa els hospitals públics estan regits per estatuts i un règim jurídic propis. La sanitat pública, per part de l’administració, és tractada com si fos un aparell més de l’administració, tant els professionals funcionarialment, però també des del punt de vista de la gestió econòmica.
Què ha passat amb la Covid-19 i aquesta situació?
Amb la Covid-19 totes aquestes cotilles han esclatat. Els professionals s’han sentit empoderats i han reinventat el sistema. Tot això que s’ha posat en evidència és el que ara demanem que es posi sobre paper. Això vol dir que, no només necessitem recursos per reparar les condicions indignes dels professionals, per corregir l’obsolescència d’equipaments i perquè hi ha hospitals que tenen estructures que estan caient, sinó que necessitem també recursos no tan econòmics sinó d’enginyeria jurídica per canviar l’estatus del sistema sanitari, per fer-lo més àgil, per promoure i consolidar més l’autonomia professional i l’autogestió. Els models autogestionats han resultat molt més eficients i la pròpia Covid-19 ho ha demostrat. Hem de posar molt més accent a l’atenció comunitària i primària.
Jaume Padrós reclama consens per reformar el sistema sanitari català (JB)
Per quina raó?
Perquè tenim una població que és molt diferent a la dels 80 o 90, que és quan es va consolidar el sistema sanitari. Tenim una població més envellida, amb més malaltia crònica, i per tant el lloc ideal per fer el control i el seguiment és l’atenció primària amb un reforç de l’atenció comunitària no sanitària, sinó la social. Perquè moltes d’aquestes coses s’han de poder detectar millor en aquest àmbit. Per tant, vol dir una mirada diferent.
Què ha fet que ens adormim i ens trobem ara en un escenari tan poc plaent?
Hi deu haver molts factors. N’hi ha un que és el biaix polític que de vegades tenen els ministres i consellers d’economia que miren sanitat només com una despesa quan en realitat en si mateixa és generadora de riquesa. No només perquè genera molts llocs de treball, directes i indirectes. És un sector que genera coneixement i recerca i per tant vol dir que és aplicable i genera nous llocs de treball per millorar objectivament el nivell de vida de la població. És un sistema que cohesiona, però sobretot en èpoques de crisi. És un sistema hipervalorat, malgrat que hi ha hagut crítiques a vegades. Diria que és el servei públic amb més sistemes d’avaluació, perquè al final és un terç del pressupost públic i per tant s’han de rendir comptes de com es gasta i de quina manera es gestiona.
Quins altres motius hi ha?
La cultura política. Els últims anys hi ha hagut massa debat de prejudici ideològic teòric més que de debat real sobre quin cost li suposa al ciutadà tenir una determinada sanitat. Ens hem entretingut discutint qui ha de ser el titular de qui fa la provisió del servei, però ha estat un debat més ideològic que en números. La gent que ha qüestionat això no ha analitzat els números, els països més avançats d’Europa no qüestionen… Aquesta concepció de veure el professional sanitari com un funcionari és una llosa que ara ens pesa i hem d’evolucionar cap a un model públic de contractació i d’organització diferent, més àgil, més autònom, més autogestionada, que es puguin rendir comptes des del punt de vista d’objectius de salut assolits.
Calen més inversions?
Els polítics no són conscients que invertint en el sistema sanitari també estem definint un model de societat. Perquè un sistema sanitari que situa la persona en el centre de l’actuació, amb professionals que tenen codis d’ètica que tornen a refermar el fet de situar l’individu al centre de l’actuació, això també està definint un model de societat, no només de sistema sanitari.
Per què els polítics no se n’adonen d’això?
La gestió política busca rendiments a curt termini. El que s’ha de fer en salut mereix una atenció en la qual els resultats no els veurem a curt termini i significa mirada llarga i de consens. El sistema sanitari s’ha creat amb el consens de molts àmbits socials, renunciar a aquest patrimoni col·lectiu i usar-lo com a arma tàctica entre els uns i els altres ens debilita. Per això reivindiquem un pacte nacional a Catalunya i un pacte d’Estat per fer que, amb independència de qui mani, hi hagi unes maneres d’actuació. Això no es corregirà ni amb un exercici pressupostari, ni amb dos ni amb tres, necessitem un llarg recorregut i nosaltres el que hem donat són pistes de cap a on ha d’anar.
Si el decàleg que han exposat es queda en un calaix plantaran cara?
Si això no s’aprofita hi pot haver una rebel·lió de les bates blanques, no només emergirà el descontent que hi ha en aquest moment després de l’epidèmia. Els ànims estan molt a flor de pell en aquest moment, hi ha molta hipersensibilitat. Aquesta primera onada ha deixat molt desgast psicoemocional. Si això no es tradueix amb una cosa positiva, quan hi ha propostes raonables i raonades, ben justificades, de gent que hi està treballant, veient la necessitat de canvis, no només esclataran indefectiblement les bates blanques de baix, és que esclataran les de dalt.
Què vol dir amb això?
Em refereixo als líders, les veus més representatives, no des del punt de vista polític i sindical, sinó des del punt de vista clínic. Gent que veu i té analitzat que si no s’utilitza aquesta oportunitat estem conduint el sistema sanitari a un carrer sense sortida a curt i mig termini.
Un sindicat ha cridat el sector sanitari a una vaga pel 7 de juliol…
Jo amb això no hi entraré perquè crec que ara encara no és el moment. Crec que hem de donar opció, estem treballant perquè hi hagi un acord i crec que ara els esforços haurien d’anar a generar sortides en positiu. És obvi que els professionals sanitaris som conscients que quan fem l’ús d’aquest dret hi ha un potencial perjudici sobre els pacients i ciutadans i, per tant, el nostre propi codi diu que l’exercici d’aquest dret s’ha de fer sempre en última instància. Jo demanaria que ara en aquest moment intentéssim tots plegats buscar aquests acords.
Vol dir que cal donar coll als polítics?
Però no tenim massa temps. Aquest mes de juliol.
Però la vaga és pel 7…
Crec que en els propers dies hi hauria d’haver aquesta iniciativa. Jo crec que podria ser un punt de gènesi d’il·lusió. Tornar a allò de sempre sense cap variació, veient que no avancem… això és el que desanima i desencoratja la gent. Si això es canalitza en positiu, a través d’escoltar les propostes que estem fent la professió, sabent que algunes propostes necessiten temps, si saps que participes d’un projecte de transformació crec que això pot revertir el malestar i convertir aquesta energia en positiu. Però és obvi que si no és escoltat, quan s’està fent de manera tan raonable, llavors és quan el que jo represento i la gent com jo quedem desautoritzats i les conseqüències seran de rebel·lió. Però llavors no em veuré en cor de dir als meus companys “nois hem d’aguantar”, cadascú haurà d’actuar i aleshores és quan altres agents poden cridar a les mobilitzacions. Espero sincerament, i estem treballant per això, que al final hi pugui haver un acord de compromisos per redreçar el sistema sanitari cap a un bon rumb. Penseu que tenim l’amenaça de la incertesa d’una segona onada, ara s’ha de preparar molt bé el sistema i la societat, i després hi ha canvis que s’han de fer sí o sí.
Aquest acord al qual volen arribar amb qui l’estan buscant? Va més enllà del Govern?
Hem parlat amb diferents grups polítics perquè es pugi fer això. Quan presentem això és perquè formalment quedi clar que ho estem fent. Però moltes coses d’aquestes precisen d’una discreció i hi ha moltes actuacions que s’han fet de manera discreta perquè es tracta que ningú ho utilitzi de manera tacticista per erosionar el rival, sinó que tothom vegi clar que s’ha de tirar cap aquí, mani qui mani.
Alguns veus del sector temen que els polítics donin un copet a l’esquena de nou als sanitaris per deixar-ho tot igual…
Volem acompanyar a aquells que han de definir les propostes perquè després les puguem avaluar. Estem cansats dels copets a l’esquena, però hem fet un gran esforç de concreció per intentar que l’administració no pugui dir sí sense concretar res. Si hi ha voluntat d’avançar jo estic convençut que cristal·litzarà amb alguna iniciativa. Em donaria per satisfet si hi hagés un reconeixement de veritat de la situació i un compromís de tots perquè determinades accions que puguem consensuar s’executin. Això no ha d’acabar en una comissió d’estudi. S’hauria de concretar abans de la tardor un conjunt de propostes que el Govern es comprometi a tirar endavant amb aquest Govern o amb qui vingui i que això estigui acompanyat també per l’oposició perquè sigui una cosa assumida per tothom. A les propostes que fem hi tenen cabuda des dels autonomistes fins als independentistes. És molt transversal. Si això és acollit el que hem de fer és remar tots junts per aconseguir-ho, s’ho val, podem aconseguir tornar a situar el sistema sanitari català en posicions de referència al món. Si ara es fa aquesta inflexió tota aquest bagatge perdut el podem recuperar.
Quin és un dels reptes primordials per a la transformació del sistema?
Algunes malalties que considerem impossible de tenir aquí amb el canvi climàtic i els moviments migratoris ens les podem trobar. Hem de preparar el sistema per donar-hi resposta. Aquesta era un sistema sanitari preparat per afrontar les epidèmies hivernals de grip i els refredats. Per tant, això ha de tenir també una mirada diferent en l’àmbit tecnològic, del coneixement i en l’àmbit empresarial, hem de tenir empreses que puguin fabricar materials estratègics per protegir el sistema sanitari. Hi ha coses que no són tant elements de competències sinó de tenir recursos i voluntat de fer-ho.
Jaume Padrós a la seva consulta a Barcelona (JB)
La pandèmia ha estat plena de polèmiques polítiques mentre el comptador de morts explotava. Què n’opina?
En el món científic és inevitable tenir visions diferents de la realitat i és bo. Això és bo i saludable. No hi estem massa habituats, però al món anglosaxó això està a l’ordre del dia. Al nostre país tenim molta tendència al personalisme i aleshores és veritat que pugem a la gent i després la baixem. De vegades és inevitable que algú es deixi utilitzar. Crec que és molt fàcil. Jo també m’he equivocat, vaig dir coses que pensava que serien d’una manera, i no ho han estat, i he demanat disculpes. Aquestes polèmiques sincerament m’han interessat molt poc, però és veritat que hi ha hagut no només partits i institucions que han muntat certes polèmiques i mitjans de comunicació que s’hi han prestat, contribuint a la polarització.
Han tingut massa protagonisme els polítics i potser hauríem d’haver escoltat més els científics?
Els assessors del govern de l’Estat son bons i també els de la Generalitat, però al final els que prenen les decisions son els polítics. És veritat que hagués estat millor un relat més asèptic. A nivell d’Estat s’hagués pogut fer una gestió d’estil més alemany o de manera asimètrica, perquè ni totes les comunitats autònomes ho han gestionat igual ni tenien la capacitat de gestionar-ho igual. Des de la lleialtat mútua Catalunya podria haver fet les coses de manera més autònoma, ens haguéssim estalviat algunes tensions i sobretot que no es pogués dissenyar el confinament a dintre. Al final ha prevalgut l’esperit de col·laboració i jo crec que en el cas de Catalunya l’estil dels responsables del Departament de Salut de buscar el diàleg i l’acord i l’estil del ministre han facilitat que les coses. És que no podia ser d’altra manera, la comunitat professional no ho hagués admès, ni la societat.
Què li sembla que enmig de la pandèmia i en espera d’una segona onada l’Agència de Salut Pública no tingui direcció després de la sortida de Joan Guix per motius de salut?
Tot això ajudar no ajuda, però confio que el Departament de Salut ja treballi per trobar una solució, perquè és una prioritat. La necessitat de tenir un referent en salut pública en plena crisi és prioritària. Confio en què estan treballant per trobar una solució sense deixar de fer el que s’ha de fer que és el rastreig.
