J. M. Puig (Metges de Catalunya): “El Govern tracta pitjor la sanitat ara que amb les retallades"

El secretari general del sindicat mèdic acusa l’administració catalana de ser la que “més mal” fa als professionals i anuncia nous episodis de confrontació

El secretari general del sindicat mèdic Metges de Catalunya (MS), Josep Maria Puig, adverteix en aquesta entrevista amb 'El món' que la manca de compliment dels compromisos del Govern amb els professionals farà inevitable que torni el conflicte. Un conflicte que, assegura, és la única via possible que els queda per reivindicar les seves demandes després de deu anys de retallades. Puig afirma que el Pressupost que ha aprovat el Govern destina a la sanitat molt menys que el que es destinava l'any 2010. Aquest portaveu afegeix que el Govern expressa moltes bones intencions però que, a l'hora de la veritat, fa el que li sembla.

En l’escenari actual quina és la urgència i prioritat del col·lectiu mèdic a Catalunya?

La sobrecàrrega de feina que ens està arribant i que ens arribarà cada cop amb més volum. Tota l’aturada del dia a dia, que n’hi ha moltíssima, ha quedat entre parèntesi. A poc a poc tornarem a la normalitat i sobre aquesta feina seguirem tenint la por, l’espasa de Damocles d’una nova onada de covid19. Tenim la sensació que ens ve una temporada molt difícil de portar.

És a dir, que no respiren tranquils.

No, en absolut. Els metges no respiren tranquils perquè amb una situació de base en què la sanitat en quant a personal i infraestructures estava esquelètica per les retallades dels últims 10 anys, sobre això ens ha caigut aquesta tremenda tempesta del covid. Aquesta situació a més a més de sobre feina ha comportat disminuir encara més els efectius, perquè hem tingut una quantitat de contagis degut a la mal gestió dels equips de protecció extraordinària, molt per sobre de qualsevol país europeu i EUA, que està al 3%, Itàlia està al 10%. Aquí a Espanya estem a pràcticament el 22%. De manera que érem pocs i encara som menys. Estem cansats físicament i sobretot emocionalment, amb moltes probabilitat de que hi hagi un gruix important amb una síndrome d’estrès posttraumàtic que costa molt de manegar. Per tant, això més una possible onada més la feinada que representarà intentar que les llistes d’espera no es disparin d’una forma absolutament això intentar que llistes d’espera no es disparin de forma impresentable. Això serà una situació amb moltíssima dificultat.

Com valoreu la resposta que Salut està donant a aquestes circumstàncies?

Fins ara nosaltres estem acostumats a que l’administració expressa bones intencions i plans que no estan dotats econòmicament per dur-los a terme, de manera que allò que ha promès i que vol que passi sempre acaba sent una sobrecarrega més de treballs pels professionals. Per tant, no sentim l’administració com un aliat a l’hora de buscar els recursos necessaris i la gent que necessitem per atendre la població, sinó que estem davant d’una administració que vol quedar bé posant molts menys diners dels que hauria de posar a sanitat i això ens fa molt mal. Cada cop tenim menys diners i més feina. És una combinació que serà molt difícil que es pugui a sobre durant molt de temps.

És una dinàmica antiga del Govern que creieu que canviï amb els anuncis que ha fet Salut i que faran que arribin més diners a sanitat?

Intentaran que arribin més diners això segur perquè tal i com està la situació és impossible manegar-se amb els diners que teníem fins ara. Però això no significa que aquests diners serveixin per millorar la situació dels professionals, entre altres coses perquè una política dilatada al llarg de 10 anys de l’administració de mal tracte cap als professionals, amb contractes precaris, sobrecàrrega de feina i uns sous que no tenen comparació amb la resta d’Europa ha fet que els nois i noies formats aquí a Catalunya per a ser especialistes han acabat marxant. Un exemple és el que va passar any passat, és que més del 50% metges família formats a Catalunya se’n van anar en acabar veient el mal tracte que ofereix la nostra administració. En aquest moment l’administració tindrà greus dificultats per a retenir la gent. No podem permetre que el talent s’escapi, la gent formada aquí, amb una formació pagada amb els nostres impostos, un cop els tinguem a punt se’n vagin. Sortir d’Espanya significa doblar el sou i disminuir la quantitat de feina. La gent jove aixeca el cap i sap que és apreciada, que té prestigi per la formació que rep a Espanya i té portes obertes per anar a qualsevol lloc. I això ens seguirà passant i si l’administració no fa un tomb de 180 graus això serà el principi de la fi de l’estat benestar a Catalunya.

Qui té més culpa: el Govern d’aquí o l’espanyol?

Probablement les dues administracions tenen part important de responsabilitat. La central pel sistema finançament que no deixa content ningú, però la que realment ens fa mal i ens porta més enllà del que caldria és la nostra. Cal tenir en compte un parell de dades molt importants. L’any 2010 al començament de la crisi el pressupost de la Generalitat destinava el 30% a Salut, el 2020 el pressupost de la Generalitat destina el 23% a Salut. De manera que proporcionalment, i no parlem del gran o petit que és el pastís sinó com ens el repartim, proporcionalment ens el repartim amb molta menys sensibilitat per Salut. I aquesta és una dada que fa que l’any 2020 tinguem aproximadament un 17% menys de diners reals amb possibilitat de compra, tenint en compte la inflació que el que teníem l’any 2010, amb una administració que amb aquesta dada negativa afirma que ha acabat amb les retallades, cosa que és evidentment amb els números sobre la taula totalment falsa.

I com és la relació del sindicat amb el Govern?

La interlocució ha estat sempre relativament fluida i cordial. Hem pogut parlar, explicar, demanar, ens han escoltat i argumentat, però un cop ens han sentit el resultat ha estat no fer en absolut ni el més mínim cas. Ens han menystingut sempre, sense cap tipus d’incidència en el full de ruta que ells s’han marcat. Amb el temps hem après que hem de donar un cop de puny damunt la taula com vam fer amb la vaga de primària amb un seguiment del 80% per obligar a negociar de veritat després de quatre dies. L’experiència directa ens diu que si no és amb aquestes armes no hi ha negociació. Ells fan i desfan com els convé més. La demostració més palpable són els pressupostos que acaben d’aprovar, de quina manera tracten la sanitat, molt pitjor de com es feia fa deu anys.

Puig alerta dels riscos de la sanitat a Catalunya (MC)

Puig alerta dels riscos de la sanitat a Catalunya (MC)

Un conflicte és també el tema del 5%...

Aquesta és una qüestió absolutament vergonyosa, dificilíssima de justificar i explicar perquè amb un col·lectiu determinat en plena crisi del 2010 se’ns va obligar a contribuir a la sostenibilitat del país disminuint els nostres ingressos un 5% perquè si aquesta situació ja ha passat, i ho hem sentit molts cops, quina raó hi pot haver perquè aquells a qui se’ls retenia un 5% per la crisi se’ls segueixi retenint aquest 5%. Passa a ser directament un robatori del sou dels empleats públics. Aquesta és una situació que no té cap més explicació que el menyspreu de pensar que farem el que faci falta perquè com que la professió va per endavant ens aprofitem d’aquest tret diferencial important, seguiran traient la feina, és igual que acabin estressats i que no vegin ni la família. Això és igual, la qüestió és que facin la feina i que costin el menys possible. Amb aquesta filosofia de base, que és la que tenen els actuals administradors nostres, hem de sortir d’aquest atzucac i això ens fa molt difícil creure que el piròman ens ha de fer ara de bomber.

Com valora la gestió de la crisi del coronavirus per part del govern espanyol?

Amb la situació que s’ha creat s’ha originat una confusió absoluta entre els diferents governs és difícil pensar que els governs autonòmics tenen una excessiva responsabilitat en l’evolució de la crisi. Des del centre s’ha decidit sense cap tipus de mirament i sense tenir en compte el coneixement dels territoris, això ha creat moltes tensions. El centralisme fa difícil repartir les responsabilitats. Això ha estat una equivocació tremenda i s’ha demostrat amb el desgavell en la compra de material de protecció, per això tenim la quantitat d’infectats que no tenen els altres països. El fet que un ministeri hagués estat més de 35 anys vegetant, rovellat, s’ha hagut de posar en marxa per a fer les compres, quan les centrals de compres de les autonomies tenen una xarxa de distribuïdors de confiança i no s’ha utilitzat. Han intentat fer-ho ells sense experiència ni rodatge i el resultat és el que tenim. La gestió ha estat un desastre des del punt de vista conceptual.

El ministre de Sanitat, Salvador Illa, era el millor possible?

Només cal fer una reflexió senzilla. Teníem com a màxim director de la pandèmia a una persona que la seva formació sanitària consistia en distingir entre metges i infermeres. Aquí s’acabava tot el coneixement del màxim responsable de dirigir la pandèmia a Espanya. Des del punt de vista conceptual ens sembla absolutament vergonyós. S’accepta el càrrec pel càrrec, amb independència de la capacitat per dirigir o no aquell ministeri, un filòsof acceptant que pot dirigir el ministeri de sanitat ja t’ho diu tot.

 

Creu que cal fer estoc de material de protecció per si ve un rebrot?

Això s’ha fet més evident que mai. Necessitem tenir recursos propis per para el cop i donar temps que altres ens donin una mà. Però tenint en compte l’experiència de país, un cop ha passat la situació més punyent, s’oblida fàcilment de què s’ha de fer per si ens torna a arribar un altre cop una cosa semblant, que ho acabarà fent, és possible que el més calent estigui a l’aigüera, coneixent una mica l’administració.

L’OMS diu que descarta una nova onada...

És una incògnita perquè els que anomenem experts no tenen experiència directa en cap tipus de pandèmia. La última que hi va haver va ser al final de a Primera Guerra Mundial. La gent que va poder aprendre d’allò ja no hi són per tant experts sense experiència són els que intenten guiar els polítics i fer previsions. Són models matemàtics amb els que hi ha moltes variables però la naturalesa humana té moltíssimes més variables, per tant la capacitat de predicció és limitada. Sabem que hi ha ondades per experiència, el més probable és que aconseguim que una segona onada no tingui la intensitat de rapidesa de la primera i arribem a temps d’atendre a tothom.

I què els sembla el sistema de control de contactes, serà suficient un equip de 200 rastrejadors?

Aquesta és una de les eines que s’usen clàssicament per intentat controlar una epidèmia. La sensació és que el que volen fer és lloable, és una bona idea, que va en el bon sentit, però el problema és els recursos que hi posen perquè la idea sigui útil i doni rendiment a la pràctica. L’administració sempre va molt per darrere del que fa i diu que vol fer. Això seguirà donant problemes, serà coix, curt, això de poder resseguir tot el rastre i aïllar tothom es quedarà en bona intenció. El que es diu i el que es vol fer ens sembla adient però el que sabem és que els mitjans no arribaran.

No confia en què el Govern faci un canvi?

No hi haurà més remei que posar més diners. Però el que s’ha explicat no és només la sospita, el de CatSalut ha dit que farem amb el que tenim, el pressupost s’ha aprovat en plena pandèmia i no s’ha variat ni una coma. Ja veurem quants diners de més poden posar en salut en funció del que posi l’Estat central.

El rebot de més confrontació existeix? Més vagues?

Tal com veiem la situació, amb més de 400 delegats repartits per tot el territori, coneixem el pols el dia a dia. La sensació és que el malestar més enllà dels CAP’s ha arribat als hospitals. L’administració ens diu que per davant dels drets individuals i la teva protecció passa el dret de la població. Per tant des de darrere d’una taula l’administració és capaç de donar lliçons i fa molt mal. Vivim una absoluta explotació, un menyspreu a la vida, això està provocant un malestar de fons, molt important. Aquesta sensació de que ens han utilitzat i seguiran fer el mateix a tots els nivells fa pensar que no passarà molt de temps fins que aquest malestar s’acabi expressant d’una manera o una altra. És previsible que la conflictivitat arribi a tenir uns nivells que no estem acostumats a veure mai. Quan en bloc es plantin hospitals i primària els veurem corre perquè l’únic que els fa negociar és una autèntica amenaça de caos, que no es poden permetre a nivell polític. Sinó es fa així, rebem cops d’esquena, i “a otra cosa mariposa” quan es tanquen els micròfons. O es troben amb una situació inflamada i explosiva o ens torejaran.

 

Comentaris