Igualada, dia 21: “Ella no ho sap, però Julie Andrews és dels nostres”

Les morts a la Conca gairebé 5 cops per sobre de la mitjana catalana

21 dies de confinament. Bé podria ser el títol d’una sèrie, però seria manllevar-lo a una cinta interessantíssima  de l’any 1940. Es titulava “21 dies junts”. Una història extraordinària amb Vivien Leight i Laurence Olivier com a protagonistes. És una història perversa de neguit. Un confinament mental amb només dues vies de sortida,  i totes dues són dramàtiques. Olivier en el seu paper de Larry mata de manera accidental al marit xantatgista de la seva amant Wanda, intepretada per Leigh. La policia detè un sospitós que és condemnat a mort. Olivier i Leight conviuran tres setmanes per decidir si s’ha d’entregar o bé deixar que mori una persona anònima i innocent. Sigui quina sigui la decisió, encara que una sigui més honesta que l’altra, serà una tragèdia.

 
 

Un sentiment que després de 21 dies es deixa entreveure a la Conca confinada. Quan acabi el malson, serà una tragèdia. No només per la xifra de morts, per se dramàtica, sinó per al deshumanització d’aquestes morts, de veure com familiars, amics, coneguts i saludats moren sols. Amb la sensació que tot i el confinament, la xifra negra no s’atura. El sotrac social és fort. Molt fort. En Francesc Vilaprinyó, perspicaç periodista igualadí,  i el geògraf Alfons Recio, insisteixen en les seves estadístiques. La prova de cotó de dues coses: de la magnitud de la tragèdia i que les coses, des de la direcció política, no és que es poguessin fer millor, és no s’han fet prou bé.

 

En comunicat de dimecres a la nit, Salut computava en 23 les morts per coronavirus a l'Hospital d'Igualada . El total acumulat de víctimes totals de la COVID19 passava de 75 a 98 en un sol dia, un 30% més. Eren morts de jornades anteriors que s’han verificat per coronavirus després. Amb aquestes xifres a l’anomenat “clúster d'Igualada”, són 148,3 morts per 100.000 habitants; quan a Catalunya en són 27. Les darreres dades de dijous reblen el clau.  Des de l'inici de la crisi del coronavirus han mort 107 persones relacionades amb el brot a l'Hospital d'Igualada. La xifra de positius és de 628 casos. “Les dades són tan bèsties que la gent té por d’anar a l’hospital”, explica en Marc, un igualadí que pot sortir de la Conca, en conversa amb El Món. Fins i tot, especula amb les angines de pit que la gent deu passar a casa per por al contagi o, simplement, perquè constaten el col·lapse del sistema sanitari.

 

De tota manera, la consellera de Salut, Alba Vergès, -igualadina no confinada- destacava que “de moment” l’hospital de campanya muntat ja a la ciutat no estava previst posar-lo en marxa. Al capdavall, el problema era de personal sanitari, que ja ha arribat d’altres centres. A més, a mida que avancen els contagis, també avança la informació i el coneixement sobre el virus i el material va arribant. Per la seva banda, l’alcalde, Marc Castells, replicava a la consellera que obrir l’hospital de campanya i reconvertir en públic temporalment la Mútua eren “solucions”. De moment, el panorama permet pensar que només la pols entri al pavelló de les Comes, però més val contenir un lleuger optimisme no fos cas que tornessim a prendre mal. De fet, prou mal s’albira ja a l’economia, sobretot en els autònoms. La Unió Empresarial de l’Anoia s’esgargamella cada dia a demanar la seva protecció perquè si les coses van com ara, molts hauran d’abaixar la persiana.

 

 

 

La crisi sanitària és tan bèstia que conté les crisis que comporta: l’econòmica, la social i la política. “De moment, la ciutat manté el tremp dins d’un ordre i també sorprèn”, comenta en Santi en la seva conversa diària amb El Món. “Avui, el meu veí m’ha portat paper de fumar perquè tenia feina a casa i no podia sortir, qui m’ho hauria dit”, destaca sorprès i agraït. “Després de 21 dies, tot i la duresa de la situació hi ha motius per no desesperar-se”, explica. Per això, quan se li recorda la peli de Leight i Olivier, en Santi salta com una molla a la pantalla de l’Skype i replica: “No, tito, si Igualada ara hagués de ser una pel·lícula seria ’Sonrisas y Lágrimas’…, i et diré més, ella no ho sap, però Julie Andrews és dels nostres”.

 

 

 

Comentaris