No només els nens, també la gent gran ha estat en el punt de mira dels gestors de la pandèmia pel coronavirus SARS-CoV-2. Els més petits, assenyalats inicialment com a grans focus de contagi, van ser totalment aïllats, sense escola, sense parcs infantils i sense contacte amb els avis, malgrat que no hi havia cap evidència, com s’ha demostrat posteriorment, que fossin grans portadors de la Covid-19.
I entre el col·lectiu de gent gran, considerat d’alt risc, les persones ingressades en residències han patit especialment la duresa de la pandèmia. Segons les darreres dades publicades pel ministeri de Sanitat espanyol, en les prop de 5.500 residències a tot l’Estat han mort més de 19.000 persones per COVID-19 i símptomes compatibles amb aquesta malaltia, una xifra que representa el 69 % de les morts notificades des del mes de març. Les residències han estat en el punt de mira del debat polític i sanitari, i de fet, Catalunya es planteja una revisió profunda d’aquest model assistencial, caduc en moltes altres societats, per avançar cap a un model més humanitzat. Però altres territoris de l’Estat aposten per convertir les residències en una mena d’hospitals per a gent gran, de manera que si hi ha emergències sanitàries es respongui in situ.
“Medicalitzar les residències, una proposta que ja té llum verda a Madrid, és una manera de marginar cada vegada més la gent gran, i que a més, no resol el problema”, alerta Daniel López, professor de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC i també membre del grup de recerca CareNet, que afegeix que “si ningú no vol viure en una institució, i menys encara en una que s’assembli a un hospital, per què volem que les persones grans hi visquin? Per què volem convertir casa seva en centres sanitaris?”, es pregunta. I convida a fer una reflexió al respecte: “És evident que estem fent tot el possible per salvar-los la vida, però no els hem preguntat si ells estaven disposats a passar per tot això, com ho estan vivint, fins on pensen que s’hauria d’arribar, com ho hauríem d’haver fet”.
La gestio? de les reside?ncies de gent gran, en el punt de mira
Al marge del canvi de model de residències, la gestió de la pandèmia ha deixat en una situació de més debilitat encara el col·lectiu de gent gran des del punt de vista emocional. Així ho remarca Roser Beneito Montagut, professora dels Estudis d’Informàtica, Multimèdia i Telecomunicació de la UOC i investigadora del grup CareNet: “Els qui han sobreviscut s’han sentit doblement exclosos: per haver estat assenyalats com a població de risc i pel fet de viure en una societat edatista. Durant la crisi sanitària, aquests elements s’han encadenat i han donat lloc a sentiments d’exclusió, a banda del fet que han reforçat estigmes entorn de l’edat i la tecnologia”, assenyala.
Segons la professora de la UOC, al llarg de la crisi s’ha aplicat una mirada extremament assistencialista sobre les persones grans que “no s’ajusta a l’evidència que tenim amb relació a quina és la seva resposta en altres emergències i desastres. Ser el col·lectiu més vulnerable davant de la pandèmia no vol dir que sigui el grup social que té menys recursos per fer front a una situació crítica. Tenen una experiència vital rellevant i també fan servir les tecnologies, encara que la tecnologia sigui el telèfon, no podem assenyalar-la com a irrellevant pel fet de no ser nova”, sentencia Beneito.
El cohabitatge com a alternativa
Els experts coincideixen en la necessitat d’un ajustament del model assistencial en la vellesa, buscant alternatives per a diferents tipus de circumstàncies, ja que no totes les persones grans tenen les mateixes necessitats ni requereixen la mateixa atenció. Però aquest ajustament no s’ha produït a casa nostra. “Si el que sosté la vida en el dia a dia (habitatge, relacions d’amistat, relacions familiars, suports i atencions) és separat i posat en segon lloc respecte de la salut, podem acabar normalitzant que se sacrifiqui tot això a canvi que et salvin la vida”, explica Daniel López, que afegeix que la gent gran el que vol és viure a casa seva, “seguir decidint sobre la seva pròpia vida, i això ha de tenir moltes formes”. En aquest sentit, assenyala el cohabitatge (cohousing) sènior com una de les respostes alternatives a la manera actual d’organitzar i entendre les cures en la vellesa. “Cadascú a la seva manera i en formats molt diferents, el que els projectes d’habitatge col·laboratiu autogestionats per persones grans lluiten per aconseguir és que la vellesa no sigui una renúncia, ni tan sols quan arriben la dependència i el deteriorament cognitiu”, afirma el professor Daniel López.
El cohousing, una alternativa a les reside?ncies?
“El cohousing sènior opera aquí sobretot com un símptoma de canvi que ens parla de noves formes de viure la vellesa, de la necessitat d’imaginar altres possibles escenaris alternatius a les residències o al problema de la soledat no desitjada, i sobretot de com es poden coordinar les cures amb els drets de la gent gran”, assenyala Lluvi Farré. L’investigador de la UOC, que participa juntament amb Daniel López en el projecte Movicoma, el primer estudi del moviment d’habitatge col·laboratiu de persones grans a l’Estat espanyol. “Tradicionalment, s’ha considerat que quan envellim el que opera és una lògica de la retirada, d’anar a poc a poc deixant de participar en la societat, emfatitzant les imatges de pèrdua, declivi i decrepitud. Això acaba tenint efectes específics sobre la vida de les persones grans. Però això comença a canviar, i el cohousing n’és una prova”, conclou Farré.
