Fer front a la mort des de la mirada d'un nen

Com enfrontar-se a la mort pot ser un gran repte per un nen en una societat acostumada a ignorar-la

Al llarg dels segles, el tabú de la mort ha estat molt present a la societat occidental. Ho podem veure fins i tot en la situació actual. La fi ineludible de les nostres vides pot generar ansietat o fins i tot atacs de pànic, i la crisi del coronavirus ha multiplicat aquestes pors. Els adults tenen accés a eines que els permeten fer front al cúmul d’emocions que genera la pèrdua d’algú proper, però amb els infants és ben diferent. Per això, s'ha d'intentar acompanyar-los en el dol especiament en aquests moments de dificultat extraodinària.

Elisabeth Ballús Barnils és doctora en psicologia i combina les seves classes a la Universitat Ramon Llull amb l’atenció clínica. En declaracions al Món, la psicòloga explica que “separar el binomi vida-mort és un error en el qual la societat es troba ancorada”. Per la doctora, els nens tenen més problemes per enfrontar-se a aquestes situacions perquè “els adults els exclouen dels rituals que els ajuden a superar les pèrdues pensant que els protegeixen”.

Quan mor un familiar proper, el nen escolta frases com “ha marxat de viatge” o “se n’ha anat al cel”. Segons el testimoni de la doctora Ballús, utilitzar aquests eufemismes és perjudicial per al nen, ja que no és capaç d'entendre el seu simbolisme i pot prendre la frase literalment i fins i tot esperar que la persona en qüestió torni. 

El tabú de la mort present a la societat també es pot trobar a les escoles. “Les escoles haurien de tenir més espai per ensenyar els nens a integrar la mort amb naturalitat”, ratifica l’experta.

“La tasca del mestre és fonamental. Ha de permetre un espai en què l’infant comparteixi tots els sentiments que li ha generat la pèrdua”, explica Ballús. “Durant el procès de dol el més important és acompanyar-lo perquè aprengui a adaptar-se a l’absència”, sentencia la professora. La tasca del mestre en l'acompanyament durant el dol ha quedat ara en segon pla pel tancament de les escoles i instituts, però segueix sent important. 

En el mateix sentit, Ginnette Muñoz, psicòloga infantojuvenil, assegura que l’acceptació de la pèrdua depèn de les circumstàncies en què es produeixi la mort. “La reacció és diferent si es tracta d’una mort per vellesa, per malaltia crònica, per suïcidi o una mort sobtada”, explica Muñoz. “La mort per vellesa permet que el nen entengui el cicle de la vida mateixa, i la mort per malaltia l’ensenya a familiaritzar-se gradualment amb l’absència de la persona”, afirma durant l’entrevista amb El Món. La també docent del màster en psicologia clínica infantojuvenil a l'Institut Superior d'Estudis Psicològics (ISEP) recalca la necessitat que l’adult tingui clara “la seva pròpia postura davant la mort”, perquè el nen aprendrà a donar-li un valor o altre a la mort “segons el que li han transmès els seus adults de referència”.

La importància dels mestres

Muñoz valora especialment la feina del professor en l’acompanyament de l’infant. “El professor ha de fer ús constant de la comprensió i l’empatia, perquè el nen tindrà reaccions emocionals i comportamentals que s’han d’entendre com transitòries”, determina la docent. Per Muñoz el paper de l’escola és cabdal. “Els mestres han de fer entendre els nens que la mort ens ensenya a viure”, afirma convençuda.

Asun Pérez és mestra de secundària al col·legi Escolàpies Llúria. Rep l’equip del Món a la seva aula i explica que a la seva escola “sempre comptem amb el departament de psicologia perquè ens doni eines per apropar el tema de la mort als nens d’una manera adequada”. Pérez pensa que “seria útil tenir una guia dels punts essencials a seguir”, tot i que reconeix que “fins que et trobes en la situació no saps com reaccionaràs". 

Els pares com a referents

En l’àmbit familiar, els infants es miren constantment al mirall dels adults i aprenen de les seves actituds davant les diferents situacions que van succeint. Així ho explica Carmen Boo, terapeuta especialitzada en l'acompanyament en la mort i el dol en declaracions al Món. “Si no hem treballat la nostra resposta a la mort és molt difícil que li puguem posar paraules”, afirma Boo. Segons la terapeuta, dedicada també als procesos educatius del pensament i les emocions, és important saber que la primera pèrdua que viu un nen és un “fet fundacional” que determina com el nen viurà les properes morts a les quals s’enfronti.

A banda, anima a “convidar els nens a què expressin el que van sentint” i recomana “apropar-se a les noves ciències que parlen d’una presència energètica que no desapareix després de la mort”. Adverteix, però, que per fer-ho “els pares han de tenir coneixement sobre aquests nous estudis”.

 
 

Comentaris