Entre les desenes d’edificis que hi ha al campus de la Universitat Autònoma de Barcelona, prop de Cerdanyola del Vallès, es troba la planta pilot del projecte MELiSSA, una iniciativa que, des de fa una dècada, estudia tecnologies que garanteixin viatges tripulats de llarga durada fora del nostre planeta. MELiSSA estudia la possibilitat d’enviar éssers humans llocs com la Lluna o Mart i que els residus que generin es reciclin per fer créixer plantes i generar oxigen. “És el nivell màxim, no n’hi ha cap altre de la seva envergadura”, asseguren des de l’Institut d’Estudis Espacials de Catalunya (IEEC). El programa, en efecte, és innovador i singular a Europa però no és pas l’únic projecte català que destaca en la investigació científica europea i internacional. El problema però, és la situació de l’aportació catalana en la investigació de l’espai. “El sistema de recerca actual està clarament infrafinançat”, assegura Josep M. Trigo i Rodríguez, de l’EEC-CSIC.
La recerca sobre meteorits és una de les línies d’investigació més excepcionals al continent. “Catalunya és pionera en aquest àmbit, analitzem mostres de diversos indrets del Sistema Solar, inclosa la Lluna”, explica Trigo. “Treballem en primícia amb mostres com ara les partícules de cometes de la missió Stardust de la NASA o de l’asteroide Itokawa de l’Agència Espacial Japonesa“, afirma. L’entorn per a la recerca però, no és favorable. “A Catalunya la inversió en recerca en relació al PIB és d’1,47% i a Espanya, 1,25%, números que molt allunyats d’Europa i Àsia“, relata Ignasi Ribas, director de l’IEEC.
L’espai no és prioritari a Catalunya
“Tenim potencial per créixer i parlem d’una àrea que, en l’àmbit català, no està especialment visibilitzada”, afegeix Ribas, que explica que “la recerca de l’espai no és prioritària a Catalunya però estem treballant perquè això canviï“. MARES és un dels altres projectes catalans reconeguts internacionalment. Serveix perquè els astronautes no perdin massa muscular durant un viatge llarg i és una mena de màquina perquè es mantinguin en forma en un entorn ingràvid. Fa nou anys, es va integrar a la Estació Espacial Internacional. L’aniversari de l’arribada de l’home a la Luuna torna a posar a l’agenda la mancat de suport en els estudis del camp aeronàutic. El nivell, asseguren, no és alarmant. “Fem bona feina però té un potencial molt més gran si la inversió pública fos superior“, explica el director de l’institut. Aquesta problemàtica no és present només a l’escena professional sinó que també preocupa als estudiants.
“Tinc companys treballant a Anglaterra, altres a Suïssa, Holanda o Dubai”, explica Manel Caballeria, enginyer aeronàutic. Una d’elles és l’Aura Amorós, de Bell-loc d’Urgell, un poble de 2.000 habitants. Va estudiar Enginyeria Aeroespacial i ara viu al Regne Unit treballant en el camp de l’enginyeria de perfomance. “Vaig fer la carrera i després un màster de doble titulació a Cranfield. Quan vaig acabar els estudis volia tornar a Catalunya però les condicions són bastants diferents“. L’enginyera explica com al contrari que allà, les ofertes que rebia a Catalunya eren o pràctiques o treballs amb salaris baixos. “Vull fer un doctorat i si pogués fer-ho a Catalunya, marxaria demà -assegura- però si ho faig ara sé que durant un temps em costarà arribar a final de mes. Falta inversió en el camp de la recerca”.
El Joel Revilla és de Ripollet i aquest setembre comença el quart curs d’Enginyeria Aeroespacial. “És normal sortir de Catalunya a l’hora de buscar feina, el nivell de desenvolupament de la indústria aquí és un condicionant important”, assegura. La Universitat Politècnica de Catalunya ofereix un sistema d’estudis on s’ha d’obtenir un màster per aconseguir l’enginyeria superior. Com l’Aura, en Joel també es planteja l’opció de fer l’últim any a l’estranger tot i que encara li queden dos anys per decidir-ho. “És un tema bastant recurrent entre els companys“, admet.
“Ara mateix la capacitat de produir bons enginyers a Catalunya és més alta de la que pot absorbir el sistema, això vol dir que hauran de buscar les seves perspectives professionals a l’estranger”, lamenta Ignasi Ribas, que malgra tot és optimista: “Estem en el bon camí, potser ara les coses no són tan fàcils però no trigarem gaire a veure canvis importants. Hi ha camps que s’estan explorant i que prendran molta importància”, afegeix. El nivell dels estudiants, a més, és destacable. “Quan vaig estudiar a Cranfield, el nivell dels estudiants de Terrassa era bo i el nivell allí és exigent perquè parlem d’una universitat que va tenir un paper important en la recerca d’aviació durant la Segona Guerra Mundial. Teníem companys d’altres països amb molt bon nivell, de la Xina o Austràlia”, explica Aura Amorós.
Les noies també volen fer ciència
“No va ser fins a quasi al final de l’institut que un professor em va ajudar a decidir la carrera que volia fer. ‘I si fas això?’ em va preguntar, jo ni sabia que existia“, diu Amorós. Des de petita sentia un interès per l’espai i els planetes, volia ser astronauta. “Però vaig fer-me enrere quan va tenir lloc l’accident del transbordador espacial Columbia el 2003”. El seu pare la va encoratjar molt, però va passar molt temps sense saber què fer. “Aquí hi ha ciutats amb empreses de molts treballadors que es dediquen a l’aeronàutica, aleshores els nens ja saben que això és una professió, tenen una porta oberta. A Catalunya això no existeix”, assegura, i afegeix que les noies, sobretot, desconeixen aquest tipus d’ofici.
A Catalunya, segons dades de l’Institut Català de les Dones, a l’hora d’estudiar carreres de ciència i enginyeria hi ha un 15,1% dones davant d’un 36,5% d’homes. “Em preocupa aquest tema. S’hauria de fomentar aquest tipus d’estudis als instituts perquè les nenes s’hi podrien interessar”, assegura Amorós. El dia de les Dones Enginyeres va organitzar una xerrada en el seu institut sobre què havia estudiat i en què treballava. “Es van interessar molt. En volien parlar i saber-ne més, és un camp que crida però fins que no vas a fer una xerrada amb elles ni saben que existeix. De referents històrics, en tenim els mínims. No et veus representada en Newton, per exemple, però el problema no és que no existeixin sinó que no te’ls expliquen“.
