El maig passat, una manifestació a Rubí va deixar clar que part de la seva població no volia un centre per Menors Estrangers no Acompanyats (‘MENAs’) a la seva ciutat. El projecte de la DGAIA pretenia fer servir un hotel abandonat des de feia més de tres anys. Veïns i veïnes del municipi al·legaven motius de desconfiança en el sistema d’integració de la Generalitat, queixes a les quals es va sumar l’alcaldessa socialista, Ana Maria Martínez, que rebutjava la instal·lació d’aquests centres en qualsevol punt de la localitat. Diverses entitats socials van criticar la decisió de l’alcaldessa, entre elles SOS Racisme, entitat dirigida per Alba Cuevas (Esplugues de Llobregat, 1983), i que va acusar l’edil d’electoralista -faltaven deu dies per les eleccions municipals- i de reproduir i fomentar el “racisme, odi i rebuig instrumentalitzant”. L’entitat també va organitzar diverses manifestacions per donar suport a l’acollida d’aquests menors. Si bé s’acusa els migrants de produir un increment de robatoris i inseguretat en les ciutats on arriben, els Mossos asseguren que més del 80% no comet cap delicte i segueix el camí d’integració indicat per l’administració. En els darrers mesos però, un altre alcalde socialista s’ha negat a construir un centre per aquests menors i s’ha convertit en el tercer líder municipal del partit en negar-se’n.
Que un alcalde es pronunciï en contra d’habilitar un centre de menors estrangers no acompanyats és incitació a l’odi?
És molt greu. Sobretot quan el posicionament dels alcaldes depenen de les eleccions, com aquell trobament entre la candidata socialista a Rubí amb la directora de la DGAIA, que aquesta darrera va haver de sortir amb escoltes. És fort. Que hi hagi certs comportaments veïnals d’incitació a l’odi és greu i s’ha d’encaminar, però és greu que un alcalde socialista es posicioni al costat del racisme quan hauria de fer precisament el contrari i fer servir eines per lluitar contra els estereotips i mentides. Ho trobo greu per qualsevol partit, però n’hi ha d’alguns que t’ho esperes més.
[r:1]
Ja són tres els ajuntaments socialistes que rebutgen acollir un d’aquests centres.
Un nen o nena que no està tutelat és responsabilitat de l’administració i és una qüestió de drets, punt. S’estan donant situacions de gran responsabilitat, amb nens i nenes amb perfils de menors de disset anys que només volen arribar a França. El problema és que a banda d’aquests, hi ha menors molts menors, nens i nenes amb menys autonomia, de dotze anys que fan aquests recorreguts, del sud de la península fins al nord, i que estan sent fins i tot víctimes de tràfic humà. No pot ser.
L’alcalde Pastor defensava que el barri en concret ja tenia massa problemes socials.
Que el posin a Badalona centre, llavors. Catalunya ha de respondre a l’arribada que està tenint ara. El sistema de protecció de la infància estava molt tocat però perquè fa molts anys que no s’inverteix el que s’havia d’invertir. Se’ls hi ha de donar resposta a tots.
Quin perill hi ha a l’hora d’estigmatitzar aquests menors?
Tot el que implica assenyalar té un risc d’exclusió. En l’àmbit de polítiques socials se’ls hi ha de donar resposta perquè a banda de la condició d’estranger, la resta de la seva vida té molt en comú amb els joves i infants d’aquí, és a dir, inquietuds amb la feina, els estudis, l’oci i el lleure. La clau és que aquestes polítiques s’haurien d’implicar a tots els àmbits d’un govern perquè és joventut, treball i ensenyament. Ens oblidem que parlem de menors. Els marquen molt la condició d’estranger, però i tot l’altre? Hi ha sectors que voldran assenyalar-los per fer-les més difícil la cohesió però en política pública no s’hauria de tenir por per deixar que entrin al mateix circuit que els altres menors de Catalunya.
La portaveu de SOS Racisme, Alba Cuevas Jordi Borràs
Si passem dels menors estrangers no tutelats als que sí que ho estan però han de viure la segregació escolar, com està la situació a Catalunya?
Aquí tenim ciutats amb escenaris brutals. Salt, Terrassa entre altres. Hi ha posicions més radicals a l’hora de fer una distribució com una posició que defensa que les famílies perdin el poder per decidir on i on no matricular els seus fills, perquè sigui, de veritat, una escola pública per tothom. Necessitem un ensenyament que doni resposta a tots els nens i nenes i el que no pot ser és que a un municipi hi hagi dues escoles de les quals una estigui completament estigmatitzada o assenyalada per l’origen del seu alumnat. Tenim un problema greu amb la segregació i les diferències entre concertades i públiques. Hi ha models que són molts clars, a Manlleu i Vic en tenen d’uns que han funcionat. Un altre tema és que els centres no estan dotats per fer cara a moltes de les complexitats que es troben en l’alumnat, falten recursos i amb la segregació això es nota.
En un informe de SOS Racisme us plantejàveu la utilitat de l’Aula d’Acollida.
Ha de donar resposta a temes molt concrets, no sóc mestra ni tampoc he de dir quant de temps s’ha d’estar. Però ens hem trobat casos en els quals es convertia en una assitència permanent, però hem de fer que tota l’escola sigui una aula d’acollida. Han de tenir iniciatives i programes per acompanyar les arribades però no s’ha de convertir en un circuit que es cronifiqui perquè al final tindrem un problema de segregació impulsat per la mateixa administració.
I sobre el mocador, a favor o en contra?
A favor. Defensem el dret a l’educació i dret al culte.
I a l’administració?
També. Nosaltres entenem que aquí s’ajunten dos drets fonamentals, el dret a la llibertat religiosa i el de l’educació o treball. No estem parlant de què l’escola es posicioni, sinó que si una persona té una part de la seva pràctica religiosa que implica portar o no vel, s’ha de garantir a l’escola. Nosaltres som una entitat laica però sí que creiem que la religió és un espai íntim de les persones i, en qüestió de drets, aquests s’han de respectar. Es tracta de garantir drets i que cap dona sigui discriminada. Creiem que es pot compaginar. Ser musulmana no és sinònim de ser oprimida.
[r:2]
Ara tornem a votar però encara hi ha part de la població que, si bé fa anys que viu aquí o ha nascut aquí, no podrà fer-ho. D’acord amb el CIDOB, dels 6,2 milions d’estrangers, uns 4 milions no tenen la nacionalitat i no podran participar.
Hi ha persones que porten vivint molts anys i no aconsegueixen la nacionalitat. Depèn del país perquè pels nascuts al Marroc per exemple, aconseguir-la és un procés molt més llarg, de quinze o vint anys. A més, la nacionalitat s’hereta i si el teu pare o mare en té de marroquina i no d’espanyola, es neix amb la primera. Tenim ciutats on el percentatge estranger que no pot votar es dobla. Ens trobem amb ciutats on el 40% de la població no pot votar i, si li afegim l’abstenció, ens trobem amb una representativitat parlamentària real? O està molt llunyana?
Això també complica la integració.
Aquí s’ajunta tota la part de dret civil i polític i la de poder intervenir i dir el què t’afecta del teu dia a dia, de tenir la capacitat de decisió. Per una altra banda, tota la part del sentit de pertinença a una comunitat on tu formes part es veu afectada perquè votar és un dret que valida coses. És molt greu pel que fa a la nostra qualitat democràtica. Aquests col·lectius es converteixen blancs fàcils, no només perquè ningú recull els seus interessos també perquè se’ls pot situar com a protagonistes de certs discursos perquè, als candidats no els hi afecta peqruè no poder votar.
La directora de SOS Racisme, Alba Cuevas Jordi Borràs
Aquest estiu s’han realitzat dispositius per capturar delinqüents reincidents, però les entitats denuncien les formes en què han estat identificats. Aquestes detencions estigmatitzen certs col·lectius?
Sembla que les administracions estan decidides a legitimar els reconeixements per perfil ètnic. Aquests últims mesos, sí que hem tornat a veure batudes que a Barcelona ja s’havien deixat de veure de manera tan clara. Molts dels expedients oberts han estat per estrangeria i es legitimitza perquè parlen de delinqüència i la relacionen directament amb els immigrants. Això evidentment dona un resultat a una realitat on l’única infracció que es troba és el fet d’estar en una situació irregular. Criminalitza a una part de la població al vincular els estrangers amb ser delinqüents o amb la inseguretat i alimenta un discurs que fomenta fenòmens com les mateixes patrulles ciutadanes del metro. Impressiona com es legtimen però sobretot com, des de l’administració pública no s’actua per evitar que la gent agafi la justícia per les seves mans.
Una de les respostes de l’administració a aquestes patrulles és precisament l’ús de la llei d’estrangeria per atrapar delinqüents reincidents.
És un còctel. Barrejar la llei d’estrangeria i el codi penal només serveix per crear un discurs envers un col·lectiu que canvia segons vagi bé al moment. Estem relacionant a un cert grup de ciutadans amb un problema directe de delinqüència. Ara són els carteristes però també s’ha traslladat als manters i a la prostitució.
Llavors, aquesta mesura diferencia davant un delicte segons l’origen o si es tenen papers o no.
Un delicte és un delicte i s’ha d’aplicar el mateix a tothom, en això tothom està d’acord. Per exemple, els estrangers són molts més propensos a patir presó preventiva, ja que en termes de legalitat es pot parlar d’arrelament o de risc de fuga. Però als estrangers els diem que han de ser millors ciutadans i que si fan un delicte, les seves conseqüències seran pitjors que les nostres i, a l’hora, es crea un discurs on els estrangers, millor dit, els membres d’un col·lectiu en concret vénen a delinquir i ho estan agafant totes dues bandes de la política, esquerra i dreta.
Aquesta relació entre estrangers i inseguretat és real o ha estat imposada?
Sobre el tema de la seguretat quina part és real i quina és una suggestió a la que ens han acabat portant? Primer, hem de saber que és un tema que se’ns ha introduït pels partits a partir d’una pressió per les eleccions municipals. Ara, és una ciutat insegura pels robatoris? O potser per què els seus ciutadans no poden caminar tranquils pel carrer amb por que els puguin demanar els papers? En la gestió del govern de Colau, el concepte de seguretat no ha estat molt alternatiu i no s’ha centrat en la seguretat humana. Hi ha una nova esquerra que suposadament hauria de generar un nou discurs però no s’atreveixen a fer-ho, malgrat que jo crec que les seves bases ho valoren i ho reclamen.
A quin model de seguretat es refereix?
Parlar d’una seguretat que posi per davant la persona és més complicat que aquella que parla únicament vinculada amb la presència policial o, ben bé, amb quina quantitat i per fer que exactament. No hi ha hagut prou valentia per generar un discurs i model diferent de seguretat i, els altres partits també s’han aprofitat. Entendre a la persona en tota la seva globalitat, no el que em fa sentir segura. Moure’m pel carrer i preservar tots i cadascun dels meus drets com a persona. L’ordenança del civisme recull tota la part de prohibir la discriminació en l’àmbit discursiu. Aleshores, parlem de tenir seguretat perquè no es doni actes xenòfobs i homòfobs al carrer, tot això en forma part i no té res a veure amb que em robin o no i menys a seleccionar un col·lectiu en concret.
La directora de SOS Racisme, Alba Cuevas Jordi Borràs
Què passa si es sumen els CIEs al còctel de llei d’estrangeria i codi penal?
La combinatòria codi penal i llei d’estrangeria li va molt bé. A la persona la poden aturar al carrer, acaba al CIE i, depèn de la seva situació, acaba expulsat en no res. Depèn dels països, al Marroc és molt fàcil entrar i sortir. A vegades no existeix conveni amb el retorn o altres països en què serà difícil acabar de tenir tota la documentació i passen més de 60 dies i haurien d’estar fora, o persones amb salut mental que mai haurien d’estar internades i després algú les veu i les fa fora, però potser s’han passat 10 dies allà o fins i tot menors. Malgrat això, el tema del CIE ja no està de moda, i estan plens igualment. Més encara amb el nou mòdul de dones.
L’administració està preparada per rebre denúncies per agressions racistes?
No. A l’última avaluació en l’àmbit europeu, a finals del 2018 i principis del 2019, Espanya està suspesa. No té la legislació que pertocaria, ni té els mecanismes assegurats en termes de comissaries, ni es garanteixen situacions que podrien ser delictes d’odis hi hagi un circuit que protegui veritablement a la víctima, entre altres coses.
I la llei d’estrangeria, vetlla pels estrangers que volen regular la seva situació o ho dificulta?
La llei és un conjunt de traves. Totes les opcions surten del fet que estaràs vivint una temporada llarga d’irregularitat perquè no et queda altra. La llei comdemna a molts a viure en situacions precàries i no els permet sortir-ne.
Caldria una reforma?
Per part nostra caldria una derogació. A banda que necessitem polÍtiques globals perquè ningú marxi del seu país per ser explotat, nosaltres no creiem en les fronteres però si en què cadascú pugui viure on vingui.
Però, i en un futur més realista?
S’ha de permetre regularitzar a la gent. Tot i que hi ha un tancament de fronteres brutal, és obvi que la gent continua sortint i entrant, tenim persones morint al mar. Mentre tot això no tingui una cobertura, hi haurà més riscos, més morts i gent que es beneficiarà d’això. A l’hora de la veritat, complir amb la declaració d’universal els drets humans no és tan difícil però els interessos hi juguen molt.
