Xavier Milian és historiador, periodista i doctor en Dret. També va ser candidat de la CUP al Parlament de Catalunya a les eleccions del 21-D, però no va obtenir l’escó. Fa uns mesos que ha publicat El poder del poble un llibre que reflexiona al voltant dels Comitès de Defensa de la República (CDR). En aquesta entrevista carrega contra la formació anticapitalista per no tenir un full de ruta, explica com els comitès van trencar amb el monopoli d’ANC i Òmnium al capdavant del sobiranisme i argumenta per què els CDR han d’evitar ser un nou 15-M.
Per què els CDR apareixen just després del referèndum de l’1-O i no ho fa abans o després?
De fet van intentar néixer abans. Els primers que hi van haver van sortir dos mesos abans del referèndum. Però quan apareixen és sobretot entre l’1 i el 3 d’octubre. El motiu és perquè fins llavors l’ANC i Òmnium convocava manifestacions i dirigia accions cada dia, però de cop ho deixa de fer. I com que no deien res, la gent va seguir sortint al carrer i es va organitzar.
‘El poder del poble’ de Xavier Milian Jordi Borràs
Com és que el procés de creació i d’expansió dels CDR va ser tan ràpid?
Van sortir tan ràpid en un moment en què tot anava molt ràpid.
Al llibre s’explica que és a partir del 8-N que els CDR trenquen amb el monopoli d’ANC i Òmnium.
Sí, és una data en què els CDR prenen cos. Apareixen com un subjecte de moviment més o menys organitzat i encara menys coordinat. Però que quedi clar que trenquen amb el monopoli no anant en contra de les entitats, sinó fent de complement. L’ANC i Òmnium fan un canvi tàctic, es repleguen una mica, i els CDR passen a ser els únics que tiren endavant.
Què poden aportar els CDR que no puguin aportar l’ANC i Òmnium?
Més enllà de l’1-O i del Procés de construcció de la República, els CDR poden fer un canvi de dinàmica, que és el que va intentar fer el 15-M i no se’n van sortir: recuperar l’espai públic com a espai de socialització i recuperar l’autoorganització assembleària horitzontal al marge del sistema de partits. I ANC i Òmnium tenen unes estructures jeràrquiques.El CDR, de fet, ocupa un espai que enlloc d’Europa existeix: arreu del país la gent va a les places setmanalment i participa.
Xavier Milian: “Al bloc sobiranista, i aquí també hi incloc la CUP, no hi ha cap mena de full de ruta” Jordi Borràs
Al llibre es fa precisament això, una espècie de comparació entre els CDR i el moviment del 15-M.
El 15-M també va ser un moviment espontani, però que quan van arribar les eleccions municipals es van desmuntar les tendes i tot es va diluir. I va servir perquè un grup de persones formés un partit polític i anés a fer allò que precisament el moviment 15-M criticava. El que explico és que té el perill d’esdevenir un nou 15-M o pot ser la llavor del Procés Constituent.
Quines possibilitats hi ha que els CDR acabin convertint-se en un partit?
El CDR no ha de ser un partit. No tindria lògica.
Però bé que abans quan parlava del 15-M explicava que Podemos es va acabar apropiant el moviment.
Sí, però a l’Estat espanyol hi havia un espai polític on podien créixer. Izquierda Unida estava en procés de descomposició. Aquí el sistema de partits està molt més tancat. Si el CDR fes aquest pas marxaria la meitat de la gent. Perquè la majoria de la gent que hi ha al CDR és d’ERC o Convergència.
A quin CDR està vostè?
Al de l’Eixample de Tarragona.
Creu que hi ha un sector de l’independentisme que veu amb mals ulls els CDR?
Sí, el sector majoritari, el dels partits, perquè el CDR no segueix cap lògica de partit. Els partits el que volen i valoren és que hi hagi una mobilització controlada. I això s’ha vist amb molts exemples, com quan es va intentar fer l’ocupació del Parlament.
Xavier Milian en un moment de l’entrevista Jordi Borràs
Digui una acció dels CDR que hagi tingut un efecte tangible en el Procés.
El CDR ha tingut èxit a l’hora de condicionar les entitats sobiranistes. I sense fer-ho expressament. Quan apareix, els altres s’han de posicionar. I això explica que després del 8-N i del 21-D, quan durant mesos a les manifestacions només es cridava ‘Llibertat presos polítics’, de cop es torna a recuperar lemes com ‘Independència’ o ‘República’. El fet que existeixi fa que hi hagi unes tensions que són importants.
Al final del llibre exposa diversos escenaris, basats en futuribles. En quin escenari ens trobem ara?
Estem en un dels pitjors escenaris. Perquè els escenaris que jo dibuixo al llibre són en base a tres factors: dos dos d’externs (Estat espanyol i bloc sobiranista) i un d’intern (CDR). L’Estat espanyol manté la repressió, i si no l’augmenta és perquè no fa falta. Al bloc sobiranista, i aquí també hi incloc la CUP, no hi ha cap mena de full de ruta, i no hi ha res que faci preveure que hi pugui haver un canvi a curt termini. Ara diuen que quan hi hagi la sentència ha d’haver-hi una resposta, però també deien que la resposta havia d’arribar quan acabés el judici, abans deien quan comencés el judici, etc. I pel què fa al factor intern, el CDR continua anant a remolc. Ha sigut incapaç d’articular un full de ruta propi.
Què implica tot això?
Que ens trobem en aquella pantalla anterior on pensem que tot el mal que ens passa a nosaltres no és per culpa nostra -perquè nosaltres som molt demòcrates, pacífics i tenim la raó- sinó per culpa dels altres. I això és molt perillós perquè vol dir que no avancem.
