Regressió. Des de 1979 que un partit obertament d’extrema dreta que no seia al Congrés de Diputats. Era l’anomenada Fuerza Nueva. Un partit nostàlgic testimonial batejat com a Fuerza Nueva. Però la reentré amb marca pròpia s’ha produit aquesta nit. Una entrada cantada des de la seva eclosió a les eleccions andaluses del passat desembre. Vox, el partit liderat per l’exPP, Santiago Abascal, ha entrat aquesta nit amb 24 diputats. Un resultat extraordinari però que s’ha rebaixat a moderat després que les enquestes el situaven fins i tot com a tercera força política. De fet, s’ha beneficiat de la patacada del PP i l’ha perjudicat la síndrome 2004, l’activació dels votants d’esquerres que arrosseguen els peus a l’hora d’anar a votar.
L’Antiespaña, aquell concepte que va blanquejar el cop d’Estat de 1936, l’ha recuperat la formació ultra per aquests mesos de campanya. És a dir aquell conglomerat de “rojos” “comunistes” i “separatistes” que s’engloba en un concepte encara més inquietant: els “enemics d’Espanya”. “El Front popular”, en va dir Abascal en llenguatge “guerracivilista” en tancar la campanya en un acte multitudinari. Els de Vox no s’han dirigit als seus adversaris ni pel seu nom. “Proetarras”, “Batasunos”, “Pablo Mezquitas” o “separatistas” ha estat el seu llenguatge. Un argot que han assumit sense complexos els seus partits frontera PP i Cs. “La derechita cobarde” i la “derechita naranja”, en llenguatge voxià.
Vox però no ha amagat la seva decepció. “No hem pogut foragitar el Front Popular de la Moncloa”, ha lamentat Abascal davant centenars dels seus acòlits concentrats a la plaça Margaret Thatcher. De tota manera, s’ha escarregat en culpar el PP i a Cs per no haver aturat amb 186 escons la “dictadura progre”. La formació ha passat de 47.000 vots el 2016 a 2.588.785, amb el 97% escrutat. Més del 10% dels electors. S’ha quedat amb gana. Esperaven un botí més gran.
Abans que el seu líder hagi sortit a donar les gràcies als centenars de congregats que cridaven “Viva los Reyes Católicos”, “Viva la Virgen del Pilar” o “Viva don Pelayo”, ha estat el torn del duet del partit al judici del procés. No han tingut cap recança en acomiadar el seu discurs de contenció amb el 50% escrutat amb un “Puigdemont a prisión”, seguir amb fruïció pel públic.
Amb l’escrutini pràcticament tancat Abascal ha sortit content, però amb moderació. No s’ha dirigit en cap moment cap els seus adversaris amb el seu nom. Amb la seva violència verbal usual, amb un verb eixut, ha advertit que els seus 24 diputats vigilaran que la “majoria absoluta” que pot articular Pedro Sánchez, “no habilita per fer cap referèndum en una part del territoro nacional ni la ruptura de la unitat nacional”.
També ha garantit que lluitaran contra la dictadura progre o la memòria història “hemiplègica”. “Representarem l’orgull de ser espanyols”, ha avisat. “Hem arribat per quedar-nos”, ha sentenciat. Tot i que ha jurat i perjurat que la Reconquista ha començat, Abascal, que no és cap novell, sap que amb quatre anys pel davant amb un PSOE fort, el seu moment podria haver passat. L’Antiespaña encara que amagada, encara és forta i ha aguantat.
