Als primers anys de la dècada de 1930, un jove i brillant filòleg austríac, professor de germanística, però també especialitzat en romanística, Anton Sieberer, va fer alguns viatges per Espanya, a cavall d’una motocicleta i proveït d’una tenda de campanya. Interessat per les relacions entre Catalunya i Espanya, va viatjar al Principat i pas a pas, gairebé sense adonar-se, es va establir a Barcelona una temporada durant la segona república, la sublevació de 1934, el bienni negre, etc. Va aprendre la llengua i va fer un minuciós estudi de la història del nacionalisme català i les seves conflictives relacions amb el nacionalisme espanyol des de l’origen fins a l’època turbulenta dels anys trenta.
Tornant al seu país, va publicar als inicis de 1936 un llibre titulat: “Katalonien gegen Kastilien. Zur innenpolitischen Problematik Spaniens” (Catalunya contra Castella. Sobre els conflictes polítics a Espanya) a una editorial Saturn, de Viena. Aquest és l’origen d’una de les històries més fascinants dels destins d’un llibre que es pugui imaginar.
Als anys cinquanta del segle passat, Jaume Vicens Vives, pare de la historiografia moderna catalana, va referir-se al llibre de Sieberer com la millor història escrita del nacionalisme català. Vicens sabia de què parlava. De tots els estrangers que han escrit sobre Catalunya, inclosa la majoria dels espanyols, Sieberer demostra ser un dels més grans i profunds coneixedors de Catalunya, la seva cultura, la seva gent i, per descomptat, la seva llengua. Sens dubte la raó d’aquesta competència es troba a la biografia de l’autor. Nascut a Viena el 1901, té divuit anys quan el 1919, en perdre la guerra, es va desfer el trencadís de cultures, religions, llengües i ètnies que era l’Imperi Austre-hongarès, un complex Estat bicèfal, car era un Imperi i una monarquia al mateix temps, la “Kakania” (Kaiserlich-Königlich) de Robert Musil, ple de gom a gom amb minories nacionals per tot arreu. El jove, gairebé adolescent, Sieberer va veure com sota els seus ulls esclatà una imposant construcció política que es va revelar com una presó de pobles. Si algú podia sentir-se interpel·lat per la situació de les minories nacionals en general i de la minoria nacional catalana a Espanya era Sieberer.
14.
Si afegim una notòria simpatia de l’autor amb la visió de Catalunya com una nació progressiva d’esperit europeu, oprimida per a una metròpoli molt menys desenvolupada, tenim la fórmula per un llibre d’èxit, amb un contingut prou interessant per l’abast dels coneixements aportats i el fet que sigui una observació externa, distanciada, objectiva. Una obra prou interessant però gens interessada. La prova més contundent d’aquest profund “insight” (de fet, molts crítics subratllen la força de la perspicàcia de Sieberer), la trobem al mateix títol: “Catalunya contra Castella”. Sieberer no només no cau al parany espanyol de confondre Espanya amb Castella, sinó que ho fa palès. Els canvis de títols a les edicions posteriors seguiran els tortuosos camins de l’obra en el seu conjunt.
Com és possible que, amb aquesta recomanació d’autoritat, el llibre encara no hagi estat traduït al català? I que sigui pràcticament desconegut no només del gran públic, sinó també dels cercles interessats, acadèmics o d’altra índole? Tret un gran article dels professors Francesc Artal i Francesc Roca, un dens assaig de 2014 sobre l’obra de Siberer en la seva traducció francesa, ningú més se’n va ocupar i el llibre va caure a l’oblit.
Sieberer.
Sieberer no és part personalment implicada al conflicte entre Castella i Catalunya, tret del compromís que hem de suposar present en un intel·lectual íntegre que ha de saber que, com deia el reverend Richard Price, tota persona racional ajusta el seu amor al seu país als mèrits reals de la nació que estima. Al cas d’Àustria això pot ser fàcil, on les jeux sont faits; però al d’Espanya la cosa es presenta realment difícil, atès que els esmentats mèrits no pareixen enlloc i per això la manca de solidaritat dels intel·lectuals espanyols amb la causa catalana no és res més que una confessió de renúncia a una vocació intel·lectual en el sentit maxweberià, és a dir, de compromís amb la justícia per damunt de tot.
El nostre autor coneix tots els aspectes del conflicte entre Castella i Catalunya i una part extensa de les facetes de la vida. Domina els diferents discursos polítics i no ignora pas llurs arrels ideològiques amb tota mena de matisos i subtileses sobre les diferents vies d’anar convivint i “conllevándose”, com diria Ortega y Gasset. Però també ha sortit al carrer, a parlar amb tothom, castellà o català i és capaç de registrar raonaments entrecreuats dels castellans i els catalans al nivell de les converses convencionals, els prejudicis respectius. Sap de la dificultat de trobar una solució d’equilibri entre una nació opressiva i una altra oprimida quan cap d’elles es refia de l’altra i totes dues tenen dos nivells de comunicació, l’un “públic” comprensiu, generós, i l’altre “privat” o intern, per a “els de casa”, agressiu, menyspreant. Però en cap moment cau Sieberer en el parany de l’equidistància. De vegades té problemes per distingir a on està la raó però mai no oblida que la situació general, l’estructura mateixa de l’Estat espanyol, que és un “a-priori” forçat del conflicte, és profundament injusta car Castella, una zona del país semi deserta, improductiva, pobre, exerceix una dominació colonial sobre Catalunya per la força de les armes. Aquesta crua realitat apareix disfressada en temps de pau amb diferents constructes, gairebé “ens de raó” per amagar la subalternitat catalana, però peta quan el conflicte, com passa crònicament, s’agreuja. Llavors una intervenció violenta de la metròpoli aniquila qualsevol forma d’autogovern català, sigui la Mancomunitat, l’Estatut de Núria, el de Sau i el de post-Sau o els referèndums d’autodeterminació que s’han celebrat a Catalunya des del 2009.
El que està clar amb la lectura de Sieberer és que el nou catalanisme que ell va identificar d’ençà de l’experiència dels primers dies de la segona República i la revolució de 1934, ja no espera cap solució pactada amb l’Estat i s’orienta decididament cap a la independència. Però l’experiència històrica i les sinistres conclusions que hom podia extraure de la guerra civil apunten a un futur de desfeta permanent. Aparentment, Catalunya no té prou força per se’n sortir-se tota sola i aparentment, l’Estat espanyol compta amb tots els recursos i forces per aniquilar el catalanisme. Però, diu Sieberer, això és l’aparença, la superfície. Per sota hi ha la voluntat granítica de la nació catalana al llarg dels segles de renàixer com una nació lliure i plena entre les altres, una voluntat que es manté viva en la cultura i la llengua. Ho diu i ho repeteix: la nació és la llengua i mentre aquesta sobrevisqui, sobreviiurà la cultura catalana i la Catalunya mateixa. Trigarà més o menys, però Sieberer té una convicció absoluta que, encara que la guerra, que estava lliurant-se llavors, acabés amb la victòria de Franco i aquest tractés, com va fer, d’aniquilar la llegua i cultura catalanes a un genocidi cultural que va durar quaranta anys, mentre el català es parli, Catalunya ressorgirà, “from under de rubble”, com diu un famós títol de Soltzenitssin.
Aquesta convicció, gairebé fe, en el triomf final de la independència de Catalunya que Sieberer mai va perdre, el converteix en el nostre contemporani. Si el filòleg austríac hagués pogut viure l’1-O s’hauria sentit revalidat per aquest poble que ell havia fet seu.
Torna la pregunta: per què aquest llibre tan apassionant com profund tan favorable a la construcció d’una consciencia nacional catalana ha estat silenciat durant vuitanta anys a Catalunya, no hi ha una traducció catalana i només una castellana a Mèxic, 1945, censurada, que deixa molt a desitjar i no fa justícia a l’obra de l’autor? Aquesta versió que hem fet és sencera, ja que fon en una sola les dues edicions alemanyes. És, doncs, una edició íntegra. Hem reproduït fins i tot les il·lustracions originals de l’edició de 1937.
Sieberer analitza amb molt detall les organitzacions, programes, propostes i idees polítiques catalanes amb el mateix detall que dedica a les qüestions econòmiques, socials, educatives, lingüístiques, religioses, literàries, etc. Però, com tothom sap, l’àmbit polític, a diferència dels altres àmbits i com a la guerra, es divideix d’una forma maniquea, segons la dicotomia de Carl Schmitt, d’amic i enemic. És molt simple: si no estàs amb mi, estàs contra mi. I Sieberer no estava amb ningú. No era un d’aquests als que Unamuno anomenava “fulanistas”. Parlava de tots i amb tots i criticava lliurement tothom: gents de la Lliga regionalista, gents d’ERC, anarquistes, socialistes, etc. Però els partits, considerats amb raó com a elements necessaris de la democràcia no són organitzacions democràtiques en si mateixes i no toleren bé les discrepàncies o les crítiques.
Pel que fa a les dues corrents principals del catalanisme del seu temps, la Lliga Regionalista i ERC, Sieberer analitza els pros i contres de totes dues i formula judicis d’una estranya presciència, que tindran validesa gairebé vuitanta anys després. Sens dubte, professa més simpaties pel nacionalisme burgès de la Lliga, no perquè ell tingui una orientació més dretana o conservadora, sinó perquè com a professor, filòleg i estudiós, educat dins els paràmetres de l’historicisme germànic, dóna la màxima importància a les corrents subterrànies de la cultura, el Volksgeist que emergeix amb força tel·lúrica en la Renaixença i els jocs florals i troba que la feina realitzada pel nacionalisme burgès de la Mancomunitat està molt per damunt del què hagi pogut fer ERC. Però al mateix temps, retreu a la Lliga la seva feblesa i la seva rendició als interessos de classe de les forces espanyoles i anticatalanes, i molt probablement, s’hauria sentit decebut quan un home pel qual professava un gran respecte, Francesc Cambó, es va passar a Franco.
Però el desengany sofert amb la Lliga no va llençar al jove professor als braços d’ERC. Sieberer va analitzar la trajectòria d’ERC amb la mateixa cura i detall que la Lliga i va reconèixer que era una organització més combativa, més radical i més a prop de la majoria dels treballadors a Catalunya. Però, com que aquest sovint donaven més importància a la lluita social i econòmica que a la lluita nacional va concloure que els republicans tenien una faceta demagògica i molt menys compromís amb la independència que la Lliga. Però, sobretot, el que li semblà més decisiu és el conflicte, la contínua picabaralla entre la Lliga i ERC fins l’extrem que, de vegades, l’un o l’altre dels contendents s’entenien millor amb els espanyols que amb l’altre corrent nacionalista i, en especial, donava suport a l’argument regionalista que, amb un to llunyanament classista, veia als republicans com una colla d’aprofitats, de nou-vinguts que volien fer carrera a la política i tractaven d’espoliar a la Lliga dels seus mèrits en la recuperació i regeneració de Catalunya.
És fàcil d’entendre que cap dels dos grans partits polítics que es veien retratats en les crítiques de Sieberer que mostraven les seves d’eficiències sentissin gens de simpatia per a la idea de difondre el seu llibre, malgrat la seva alta valoració i molt menys traduir-lo al català. Estava condemnat, car era un llibre en pro de la nació catalana i el seu dret d’autodeterminació i no un llibre en pro dels partits polítics per més que aquests es diguessin nacionalistes o independentistes.
Més o menys com enguany
Resta per saber si l’independentisme català serà capaç de veure en aquesta obra un fantàstic al·legat en favor del dret dels catalans a l’autodeterminació i de la seguretat d’assolir la independència si som capaços d’anar-hi tots a una.
