A les portes del debat de pressupostos al Parlament, en un moment de màxima tensió en el món independentista per la proximitat d’unes eleccions avançades a causa, justament, de la pugna per l’hegemonia entre ERC i JxCAT, la CUP torna a aparèixer com la veu de la consciència del moviment. Amb quatre diputats, però sempre alerta, la formació anticapitalista analitza per a El Món el moment polític i les perspectives, amb una taula de diàleg amb l’Estat en marxa i amb la sensació que s’acosta una etapa de “tancament nacional i social”, una mena de letargia per al país que els cupaires volen evitar tornant a forçar la màquina dels partits hegemònics per arribar a crear un “nou embat polític”. En parlem amb el diputat Vidal Aragonès (Cornellà de Llobregat, 1978) als passos perduts del Parlament.
Som a punt de fer mitja legislatura. Quin balanç en podeu fer des de l’eix social i l’eix nacional de la tasca del Govern?
En el terreny social no hi ha hagut cap actuació de mínima transcendència que es pugui titllar d’avenç. Venint d’un 2010 de grandíssimes retallades, que no havíem conegut mai en la història recent del país i que no s’han revertit. Pel que fa a l’aposta per la gestió privada de serveis públics, ha quedat clar que aquest Govern no vol donar una resposta global a les necessitats dels catalans i les catalanes. I des del punt de vista pressupostari, el pressupost del 2010 és superior al del 2020 malgrat l’augment del cost de vida, amb 200.000 persones més al país i un 20% de la població al llindar de la pobresa. I en aquest Govern hi ha ERC, que intenta traslladar un discurs progressista tot i que impulsa pràctiques conservadores. No hi ha hagut propostes socials valentes.
Feia referència als pressupostos. JxCAT i ERC tindran el suport dels Comuns, una formació molt propera a la CUP en matèria social. No els incomodarà, a vostès?
No ens incomoda el més mínim, al contrari, és un exercici de coherència per part de la CUP. El problema l’han de tenir ells, que estan facilitant uns pressupostos de JxCAT, que per a ells era el dimoni. S’han passat anys amb un relat contra l’espai post-convergent, i ara s’alien amb el dimoni? Són els pressupostos del Govern i no dels Comuns, perquè el 99,9% del contingut ja estaven establerts el 3 de setembre del 2019, quan el Govern va tenir l’única reunió amb la CUP. Els Comuns ja s’explicaran, perquè tot apunta que és una negociació entre pressupostos i no de pressupostos.
Vol dir que és un intercanvi de cromos amb Madrid i Barcelona.
Ja ha passat amb els pressupostos de Barcelona i amb la investidura de Pedro Sánchez. La CUP això ja ho vam dir en un document del Consell Polític abans que passés, el 7 de setembre del 2019.
La CUP avisa que la taula de diàleg crearà frustració en l’independentisme. JORDI BORRÀS
La legislatura va començar prometent la restitució dels consellers legítims i del president Puigdemont i assegurant que es faria efectiu el mandat de l’1-O. Malgrat tot, heu detectat algun avenç en el pla nacional?
El 30 de gener del 2018 les úniques quatre diputades de la CUP érem a l’hemicicle per votar la investidura del president Puigdemont, i dues setmanes abans ens havíem posat a disposició per entrar a la Mesa del Parlament i assumir totes les conseqüències. Malauradament, amb el discurs del president Torrent del 17 de gener ja vam veure que no avançaríem, i en vam tenir la primera confirmació el 30 de gener, i després, sempre que hi ha hagut una intervenció repressiva de l’Estat, la CUP ho ha denunciat i s’ha posat a disposició. Quan no hi ha restitució dels consellers i conselleres ho denunciem i ja ni tan sols intenten investir Puigdemont. Cada vegada que hi ha una intervenció repressiva, si no hi fem front, continuarà i s’intensificarà, però s’ha imposat el discurs que si es frenava, pararia la repressió. Aquest era el discurs d’ERC i d’una part de JxCAT, i el resultat ja l’hem vist.
El darrer capítol d’aquesta repressió ha estat la JEC contra el president Torra, que ha acabat perdent l’escó malgrat que el Parlament havia acordat mantenir-li.
La CUP no ho ha acceptat, però la no acceptació política no transforma la realitat… Teníem un acord polític per blindar el seu escó, però hi ha hagut qui ha trencat aquest acord.
Concreti aquest qui, si us plau.
Qui ha plasmat el trencament d’una manera contundent han estat els membres d’ERC a la Mesa, i principalment, Roger Torrent. En segon lloc, ERC, que podia haver cessat els membres de la Mesa i no ho ha fet, i finalment, JxCAT es va estimar més no donar batalla política.
Aquest darrer incident ha desencadenat la fi de la legislatura un cop s’aprovin els pressupostos. Què oferirà la CUP en aquesta nova legislatura? Es poden donar esperances sobre l’autodeterminació?
ERC i JxCAT volen anar a una etapa de tancament social i nacional. No tenim l’etapa del 15M amb vagues generals i de moviment social, i tampoc no tenim a curt termini una situació de ruptura nacional. Això sí, el conflicte polític català no està tancat. I no volem que es tanqui, i pensem que si la CUP està enfortida al Parlament i al carrer amb mobilitzacions pot ser garantia que el conflicte no es tanqui. Si tenim una CUP molt fluixa a les institucions i al carrer, segurament anirem al tancament absolut d’aquest cicle. Farem una candidatura molt àmplia i generosa pel que fa a la seva composició, però que a la vegada pugui bastir l’eix nacional i social amb propostes per intervenir. La CUP va ser decisiva per impulsar el referèndum en el període 2015-2017, i m’atreviria a dir que també en el període 2012-2015, i ara intentarem llançar un nou embat polític com el de l’1-O.
Si aposten per una CUP forta, no ho seria més si formés part d’un Govern?
Vull aclarir que mai, absolutament mai, se’ns ha plantejat l’entrada al Govern de la Generalitat. Mai és mai.
Ni de manera informal?
Mai. Som tan contundents perquè de vegades se’ns acusa de no voler responsabilitats. Fins i tot hi ha qui el 2017 va deixar molt clar que no ens voldria mai. Per cert, estaria bé que ens aclarissin qui va ser, perquè no ens ho diuen.
La CUP espanta els partits tradicionals i establerts en el poder?
Som un espai polític disruptiu, i per arribar a acords amb la CUP, prèviament ho hem d’aprovar en assemblea. I això de vegades fa por, és una altra cultura política.
Però si aquesta vegada els ho oferissin?
Si hi hagués una perspectiva molt clara de ruptura o d’avançar en el terreny nacional i alhora no renunciar a l’eix social, o a la inversa, avançar socialment i no renunciar a l’eix nacional, nosaltres estudiaríem aquesta proposta.
La CUP deixa clar que “mai, mai” han rebut una oferta per entrar al Govern. JORDI BORRÀS
Heu comentat que el Govern de JxCAT i ERC no ha avançat en cap dels dos eixos.
En el present, és evident que no. Però volem ser una força política que canviï les coses, i volem pensar que en un futur hi haurà una altra correlació de forces que permetrà un nou embat. En algun moment podrem participar a nivell de Parlament en una realitat semblant a la que vam tenir l’octubre del 2017.
Com a mínim per avançar nacionalment, caldria un Govern d’ERC i JxCAT, perquè un Govern amb el suport dels Comuns i del PSC, en la forma que sigui, no ho descartaria?
Més que parlar de partits, nosaltres parlem de projectes polítics. No sabem quines forces es presentaran, no? Potser l’espai d’ERC presenta dues llistes, potser el mateix amb JxCAT… Per tant, no determinem tant les sigles com la proposta. Per entendre’ns, nosaltres no vam vetar Artur Mas, sinó la seva expressió política.
La CUP veuria amb bons ulls un govern d’ERC i els Comuns, amb el suport potser extern del PSC, com proposen els mateixos Comuns?
Insisteixo, seria en funció de què vulguin fer.
Teniu la sensació que aquestes eleccions, en el món de l’independentisme, poden ser sobretot una lluita Puigdemont-Junqueras, i que això faci que votants de la CUP acabin fent vot útil en aquest sentit?
Seria un dejà-vu… ja ho vam viure el 21-D, quan molta gent ens traslladava que la CUP tindria un gran resultat, i ens vam quedar amb 200.000 vots i 4 diputades. En un moment de polarització de l’independentisme amb dos grans líders, a nosaltres ens pot perjudicar, sí. Però el que més ens preocupa no és el resultat de la CUP, sinó si al darrere d’aquesta pugna hi ha dos líders que batallen per veure com avancem social i nacionalment. En aquest cas, haurem estat derrotats, i fantàstic. Però si la pugna és per tancar el conflicte, serà una doble derrota, i no només per a la CUP, sinó també per a la societat catalana.
Per què la CUP no participa del Consell de la República?
Ho hem estudiat i analitzat políticament, i arribem a la conclusió que és més important posar el focus en què passa a l’interior que no pas generar una institució a l’exili. Tenia tota la lògica del món una institució a l’exili a partir de 1939, perquè a Catalunya no hi havia capacitat de fer res. No compartim la visió de donar-li força a un organisme a l’exili. Això no vol dir que no pensem que l’exili no hagi d’estar coordinat i que no tingui proposta política, però si no hi ha proposta política al territori que materialitzi allò que proposa l’exili no veiem la necessitat d’un Consell per la República. S’ha d’intensificar l’acció política a l’interior i no pas a l’exili, que ha de tenir una altra dimensió. I sobretot perquè no passi el que ha passat entre ERC i JxCAT a l’entorn de la figura del president Puigdemont, i és que el Consell per la República no únicament no servís per materialitzar polítiques a l’interior sinó per crear enfrontaments.
Quin paper ha de jugar el president a l’exili?
El president a l’exili ha de tenir el paper que consideri oportú, però no a través d’una nova institucionalitat, com és el Consell per la República. Tot el reconeixement per al que és, president de la Generalitat, i també exiliat polític. Però no pensem que generar un Govern a l’exili, quan aquí tenim la possibilitat de fer política, sigui el més adient. La CUP no ha dit mai que no a cap proposta del president Puigdemont, però no pensem que la manera de canalitzar les propostes sigui generant una institucionalitzat paral·lela o alternativa a l’exili.
Creu que el Parlament i el Govern tenen marge polític per avançar?
El marge és limitat, però depèn sobretot de la capacitat de resistència que tinguem. Hauríem pogut investir Carles Puigdemont, sabent que després hi hauria repressió, però s’afrontaria. També es podria haver nomenat els consellers legítims, i no es va fer. I així tantes i tantes situacions, com comptabilitzar els vots dels presos polítics.
En tot cas, no és lògic que des del Consell pel la República es plantegi que la pseudo-taula de diàleg és una enganyifa, i després JxCAT i ERC hi participin. No hi ha un compromís de trasllat directe a la política catalana i de JxCAT i ERC de les decisions que pren el Consell. Creiem que no té cap recorregut fer un discurs idealista des de l’exili i un d’absolutament diferent a Catalunya, amb tot el respecte per l’exili, és clar.
Després d’una onada de protestes al carrer, la resposta a la sentència del Suprem per part de les institucions ha estat a l’alçada?
No, i fins i tot, honestament, la CUP tampoc.
Per què?
La majoria d’organitzacions independentistes no ens esperàvem aquella gran resposta popular. Quan veiem què ha passat a l’aeroport, crec que ningú s’ho imaginava, com tampoc que a les 12 del migdia Barcelona estigués inundada de gent. No s’ho esperava ningú, crec que tots pensàvem que serien respostes contundents però reduïdes, i van veure respostes massives amb voluntat de resistir.
Cal fer autocrítica?
Sí, per descomptat. Hi va haver un ampli sector de la societat disposat a lluitar contra la repressió, però també ens vam trobar que els propis Mossos d’Esquadra reprimien. Tot plegat era molt estrany, però el que és segur és que aquelles mobilitzacions post-sentència no buscaven una taula de diàleg, no és la naturalesa d’aquelles protestes. Va ser una mobilització que va superar partits i organitzacions.
I aquestes organitzacions i partits no la van saber acompanyar?
ERC, JxCAT i la CUP, i també l’ANC i Òmnium podríem haver fet una proposta per la conjunt d’aquest moviment, però ningú no ho va voler fer. Si haguessin tingut una proposta conjunta per capitalitzar la força del carrer després de la sentència, ara estaríem en un altre moment i amb una posició de força, segur.
Ja han deixat clar que no tenen esperances en la taula de diàleg amb l’Estat. Però creu que pot fer que una part de la societat tingui l’expectativa que pot donar fruits, i decideixi ajornar el combat polític durant uns anys?
La taula de diàleg no ens portarà enlloc pel que fa a l’autodeterminació i l’amnistia, però això no vol dir que no llegim que per una part importantíssima de l’independentisme aquesta taula és una necessitat i li genera expectatives. I en la mesura en què una part substancial de l’independentisme té aquestes expectatives, qui ha posat la taula de diàleg en la centralitat no és ni JxCAT ni la CUP, sinó ERC, i això tindrà els seus efectes electorals, igual que després generarà frustració. Els Comuns i Podemos fa dos anys que defensaven un referèndum, doncs que ho diguin i posin garanties, ara que formen part del govern espanyol.
Per tant, penseu que pot venir una legislatura de transició, mentre duri la taula de diàleg?
Estem segurament en aquest moment, sí… Amb poca mobilització, amb la intervenció repressiva de l’Estat que continua, perquè no oblidem els centenars de represaliats arran de l’octubre post-sentència, i amb una centralitat on la política independentista passa sobretot per aquesta taula de diàleg, es genera un marc polític. I qui més ho aprofitarà electoralment i a curt termini serà ERC, i no altres forces polítiques que hem criticat aquest camí. Però aquest és un relat per al present, quan es comprovi que la taula de diàleg no serveix per avançar ni en l’amnistia ni en l’autodeterminació, tindrà l’efecte contrari.
Parlem un moment del passat. 22 de març de 2018. Parlament, la CUP no avala la investidura de Jordi Turull, tot i saber que l’endemà entraria a presó. Si pogués fer marxa enrere, ho faria?
Hem fet moltes reflexions, potser no de forma col·lectiva. Hi ha hagut companys que han expressat de forma pública el seu malestar. Però la CUP té una sort i una desgràcia, que és que som assemblearis, i en un dia vam haver de decidir la nostra posició. La nostra gent ens va dir que ens havíem d’abstenir.
Vostè, com a diputat i com a ciutadà, què hauria fet?
Sóc diputat de la CUP, i ara també militant, que aleshores no ho era. Per tant, total disciplina pel que ens va dir la gent.
A més de diputat, vostè és ciutadà i té pensament propi.
No ho expressaré mai. Potser quan passin tres o quatre dècades, però per respecte a la nostra militància, no crec en l’actuació individual per sobre dels espais col·lectius. I sí, en tinc opinió.
