Urías (exlletrat del TC): “El Suprem ha criminalitzat la protesta pacífica a Espanya”

Avisa que el Constitucional pot retardar durant anys la resposta al recurs d'empara dels presos per frenar la via d'Estrasburg

Joaquín Urías és professor de Dret Constitucional de la Universitat de Sevilla i ha estat lletrat del Tribunal Constitucional entre el 2005 i el 2010. Conversa amb El Món després d’haver analitzat la sentència del Suprem contra els presos i les preses polítiques. I avisa del retrocés en el dret fonamental de protesta i de desobediència civil que patiran tots els ciutadans a partir d’ara.

 

Com a professor de Dret Constitucional i exlletrat del TC, quina valoració jurídica pot fer de la sentència que condemna els líders independentistes a penes d’entre 9 i 13 anys de presó per sedició i malversació?

Des del punt de vista tècnic, la sentència té una primera part, les primeres 200 pàgines, que dedica bàsicament a explicar que no s’han vulnerat drets fonamentals. Aquesta part està molt ben fonamentada tècnicament, és molt sòlida i té molta feina al darrere.

Però després, on més falla la sentència és on argumenta els delictes que s’han comès de forma individual. Aquí fa aigües. Al principi quan es va filtrar que no hi havia rebel·lió em va semblar una bona notícia, però l’explicació que dóna la sentència de per què no hi ha rebel·lió no només és un disbarat sinó que és una motivació política. Diu que no hi ha rebel·lió per dos motius: que aquests senyors no són ni tan sols capaços de muntar una rebel·lió, perquè no tenen prou entitat, i en segon lloc, perquè estaven enganyant els ciutadans dient que volien la independència quan en realitat només volien pressionar. És a dir, que la sentència diu que sí que hi ha hagut violència però no rebel·lió, i els absol d’un delicte de forma humiliant. L’argumentari sobre la rebel·lió no és tècnic, és un desfogament polític. Els jutges admeten que no hi ha rebel·lió però aprofiten per fer mal als condemnats.

I la sedició, la considera justificada des del punt de vista jurídic, i per tant, ajustada a la realitat, com estableix la sentència?

En absolut. La sentència s’inventa un delicte. El delicte de sedició al codi penal és molt greu, que implica un alçament tumultuari destinat a que no s’apliquin les lleis o que les autoritats no facin la seva funció. El Suprem se salta a consciència la part de l’alçament tumultuari, i com si aquesta condició no existís en el codi penal, s’inventa que la sedició es produeix quan, de manera organitzada, amb una finalitat ben definida des de dalt, s’organitzen actes de protesta coordinats que tenen com a finalitat que no s’apliquin les lleis o que les autoritats no compleixin les seves funcions. Aquesta definició que s’inventa el Suprem ad hoc per castigar el que ha passat a Catalunya és un despropòsit brutal. Castiguen amb nou anys de presó dues persones –els Jordis- que l’únic que han fet és cridar la gent durant dos dies a protestar per un registre judicial, i a resistir-se a que la policia requisi les urnes.

Quina mena de delicte seria?

El mateix Suprem ho reconeix, són un delicte de desobediència. Si un policia ordena als ciutadans que es dissolguin i no ho fan, cometen un delicte de desobediència, que evidentment no té penes de presó. Però aquí el Suprem tergiversa el codi penal i diu que si el ciutadà que desobeeix ho fa dins d’una estratègia organitzada, és sedició. Passem d’una conducta que com a molt pot tenir una multa, directament a que li caiguin nou anys de presó! Per exemple, si un dia un agent de policia entra en un col·legi electoral on s’està fent una consulta popular i la gent es resisteix a marxar, és desobediència. Però si es resisteixen de forma coordinada, aleshores te’n vas a la presó una dècada.

El Suprem ha retorçat el dret per castigar Catalunya, però aquesta sentència pot tenir conseqüències per a qualsevol espanyol que es manifesti a partir d’ara?

Absolutament, es criminalitza el moviment de desobediència civil, i això afecta a tots els ciutadans de l’Estat. Qualsevol moviment organitzat que no sigui per a un dia puntual, per exemple, perquè no passin les vies del tren per un poble, si s’organitza per protestar, estaríem davant d’un cas de sedició. El Suprem ha criminalitzat per llei la protesta pacífica a Espanya. Perquè això és exactament el que han fet els Jordis a Catalunya, convocar manifestacions per resistir-se en un moment concret a que la policia entri en un lloc o requisi les urnes.

Sánchez parla per telefòn envoltat per Llach, Cuixart i Joan Tardà el 20-S del 2017

Sánchez parla per telefòn envoltat per Llach, Cuixart i Joan Tardà el 20-S del 2017

Crea jurisprudència, doncs.

Sí, a partir d’ara, a Espanya, qualsevol persona que vulgui organitzar una campanya de desobediència civil, estarà amenaçat amb nou anys de presó, sense que hi hagi d’haver violència, perquè el mateix tribunal remarca que resistir-se de manera pacífica també és sedició. És un retrocés gravíssim. Un moviment pacífic que cridi a la desobediència civil serà un moviment sedició. La por que crea i l’efecte de descoratjament en qui vulgui exercir el dret de protesta és brutal. Accions que eren delictes lleus, ara se’ls atribueix una pena desproporcionada, i l’efecte és que a partir d’ara a Espanya qualsevol que exerceixi el dret de manifestació s’ho pensarà dues vegades, perquè si interpreten la teva manifestació com una sedició, t’envien a la presó nou anys. La sentència va més enllà de la llei, i tindrà efectes a la resta d’Espanya. Tothom n’ha de ser conscient.

En el cas dels consellers i de la presidenta del Parlament, hi troba cap fonament, en el delicte de sedició?

 

És que no es pot saber què se suposa que han fet cadascun dels consellers, perquè quan la sentència intenta detallar les accions concretes de cadascun dels acusats, llegeixes la sentència i no entens per què els condemnen. I a Carme Forcadell, per què li cauen onze anys i mig? Doncs tampoc no se sap, perquè es diu que dins de l’estratègia s’havia d’aprovar una llei i ella va fomentar que s’aprovés... La individualització de les penes no apareix especificada a la sentència, simplement construeix un relat i diu que com que els acusats van muntar aquest relat, se’ls castiga i punt.

Per contra, ha remarcat que la primera part de la sentència està tècnicament ben argumentada. Justament és la part que es refereix als drets dels processats, que és on posarà la lupa Estrasburg. No sembla una casualitat.

No ho és. En la part en què el Suprem té la darrera paraula i ningú no li dirà res és en la condemna, i no s’hi han esforçat. ‘Vostè és culpable perquè ho dic jo’. Però la part que sí que és revisable és on realment han fet un esforç, perquè parlant de drets fonamentals, tant el Tribunal Constitucional com el Tribunal d’Estrasburg els poden corregir. No és que el Suprem sigui molt garant dels drets, sinó que té por que li tombin la sentència per això, dedica 200 pàgines a intentar explicar exhaustivament que no hi ha vulneració de drets.

Al seu entendre, s’han vulnerat aquests drets?

Personalment, i més enllà que hi pugui haver petites vulneracions del dret a la tutela judicial efectiva durant el procediment, la vulneració que jo veig més clara és la desproporció. Les penes són tan greus que tenen un efecte de claríssima por sobre l’exercici de drets fonamentals dels ciutadans. És a dir, el fet que qualsevol manifestant tingui por de sortir al carrer perquè li poden caure nou anys, això és el que el TEDH ha considerat en diferents ocasions que és una manera de restringir drets fonamentals.

Els acusats, durant la primera jornada del judici

Els presos polítics, la primera jornada del judici

El següent pas que han de fer els condemnats és presentar un recurs d’empara al Tribunal Constitucional com a pas previ al TEDH. Però el TC pot dilatar la seva resposta tant com vulgui?

Sí. Ara mateix, els acusats han de fer aquest pas en el termini màxim de 20 dies des de la comunicació de la sentència. I aleshores el TC ha de decidir si l’admet a tràmit o no, i si l’admet, ha de dictar una sentència. L’experiència del que hem vist els darrers dos anys és que és molt possible que l’admeti a tràmit, no tant per l’entitat de l’assumpte sinó perquè en admetre’l, perllonga els terminis. Si el TC l’admet, intueixo que trigarà temps a dictar sentència. No sabem quant de temps, perquè no té un límit, però pot trigar entre sis mesos i tres o quatre anys... Si vol obstaculitzar la via d’Estrasburg, pot tenir el recurs al calaix durant anys, de manera que pot passar que quan arribi al TEDH, aquestes persones ja estiguin en llibertat i la decisió d’Estrasburg, si fos condemnatòria, no tinc cap impacte. En tot cas, Estrasburg no entra a dir si són innocents o culpables, sinó si s’han vulnerat drets i per tant el judici és nul.

 

Comentaris