“Fins a on estan disposats a fer i a suportar els qui estan al capdavant per respondre a aquest Estat absolutament desbocat i sense límits a l’hora de frenar el clam que es viu a Catalunya per trobar la solució a les urnes?”. És una de les preguntes que es va qui fou conseller de la Presidència en el Govern de l’1-O amb Carles Puigdemont al capdavant. Jordi Turull es qüestiona al llibre ‘Persistim. Cartografia de l’1-O, el relat d’un pres polític’(Columna, 2019), escrit conjuntament amb la periodista d’El Món Gemma Aguilera, quin camí ha de fer l’independentisme a partir d’ara, i sobretot, com l’ha de fer, i si els líders polítics estan disposats a prioritzar per davant dels legítims interessos de partits, d’egos i de biografies personals, l’objectiu de la República. Turull, condemnat a dotze anys de presó, relata en aquest llibre les vivències d’uns mesos que han marcat la història de Catalunya, a través de la seva visió política, personal i íntima, havent viscut aquest període en primera línia de foc. Com es va gestar l’1-O des de Palau, com es va arribar a la DUI, el cap de setmana en què va decidir anar a Madrid per comptes d’emprendre el camí de l’exili, com ha viscut els gairebé dos anys de presó i el macro-judici del Suprem des de dins, entre altres episodis.
A continuació us oferim un avançament del capítol Després de la sentència: persistir, en què Turull argumenta per què l’independentisme no ha estat derrotat malgrat la sentència: “En aquest primer intent han vençut, però de cap de les maneres han convençut”.
Coberta del llibre ‘Persistim’ (Columna, 2019)
[…] I a partir d’ara, què cal fer? I sobretot, com cal fer-ho? Al seu entendre, abans de traçar el camí l’independentisme s’han de respondre de manera honesta un seguit de preguntes:
—La nostra és una causa, un objectiu polític noble, just, legítim, pacífics i democràtic que ens aportarà més progrés i benestar i pel qual val la pena persistir fins a assolir-lo malgrat les greus conseqüències que ja hem tastat i patit en aquest primer gran intent? Per a mi, decididament, sí, encara més davant la reacció de l’Estat.
—Estem disposats a posar-ho com a gran objectiu a prioritzar per davant dels legítims interessos de partits, d’egos i de biografies personals? Jo, decididament, sí.
—L’independentisme és capaç de centrar-se en aquest «com» prenent-lo com el gran objectiu, o volem fer moltes revoltes alhora i en molts ordres, i que una sigui l’excusa per condicionar fins a la paralització l’avenç en el gran objectiu? Des del meu punt de vista, fins que no siguem independents no tindrem els instruments necessaris per fer cap gran canvi de transformació social. Hem de deixar-nos de barallar entre nosaltres per les engrunes i unir-nos per aconseguir el pa sencer. I després la gent podrà decidir com es talla el pa fent confiança a la força política que reculli millor les seves conviccions.
Turull també llança una pregunta als qui estan en llibertat:
—Fins a on estan disposats a fer i a suportar els qui estan al capdavant per respondre a aquest Estat absolutament desbocat i sense límits a l’hora de frenar el clam que es viu a Catalunya per trobar la solució a les urnes?
—I els ciutadans, els autèntics impulsors i protagonistes d’aquest gran objectiu, fins on poden arribar, sempre per la via pacífica i democràtica, per servir l’objectiu? Ho sabem amb certesa un cop vist el pa que s’hi dona? La resposta és molt rellevant perquè és un procés que va de baix a dalt i on els polítics i les entitats són mers instruments i han d’actuar en plena consonància. Ni ser un fre gratuït ni tampoc proposar accions que la gent no seguirà perquè no estan en sintonia amb la manera de ser i de fer d’aquest país.
Tot esperant aquestes respostes, Jordi Turull crida a persistir. Persistir en el sentit actiu de la paraula. «La persistència és la contraposició a la resignació, que en els temps actuals vol dir també la contraposició a la confortabilitat com a actitud». Aquesta persistència ha estat una constant en la història de Catalunya. I la que li ha permès seguir sent. El «sant tornem-hi» forma part de l’ADN del país. «És gràcies a aquesta actitud que ja arrenca de l’endemà de la desfeta de l’11 de setembre del 1714, que seguim sent, justament perquè en condicions infinitament més adverses que l’actual s’ha persistit, i no ens hem resignat. La nostra història és plena d’exemples de com hem superat els diferents embats de l’Estat contra la nostra personalitat, dignitat, senyes d’identitat o llibertat a base de persistir i no donar-nos mai per vençuts. I aquest persistir sempre ha comportat el sacrifici d’uns pocs i el compromís tant actiu com anònim de moltíssimes persones per tots els racons del país. Com ara», reflexiona.
[…] En aquest context, considera que apel·lar a la desobediència civil i/o institucional dringa bé. «A base de desobediències civils s’han assolit grans canvis quan han concretat l’acció política. El moviment dels objectors i després els insubmisos van aconseguir que l’estat espanyol eliminés el servei militar obligatori. Ara bé, al que no s’hi val és a apel·lar que desobeeixi el del davant i no tu, o que quan tu ho fas no estiguis disposat a assumir-ne les conseqüències més immediates, perquè aleshores no és desobediència, és una altra cosa», afirma, deixant clar que «no és cap retret a ningú». Insisteix que hi ha base per tradició i per voluntat d’afirmació per ser optimistes en aquest sentit «si es fa i s’orienta bé, i sobretot, hi ha una base molt sòlida a les mobilitzacions, tant les immenses com les capil·lars a arreu del país».
Milers d’estudiants es manifesten pels carrers de Barcelona en defensa de l’1-O
Tot i les traves, Turull creu que cal tenir una mirada llarga i no desmoralitzar-se, perquè «si la nostra força ve de la ciutadania exercint de ciutadans del segle xxi i la de l’Estat dels seus instruments coercitius, la història demostra que al final la voluntat persistent de la gent guanya els qui tan sols disposen d’elements exclusivament coercitius per imposar-se» Alhora, l’estat espanyol també ha deixat al descobert les seves febleses i ha comès errors. I si bé l’independentisme ha demostrat que com més repressió, més complicitats i suport aconsegueix, Turull no és partidari de basar l’estratègia a esperar errors de l’adversari: «Si no els fa, quedes retratat i malmès. Si estàs segur de la causa que defenses has de marcar-te objectius propis al marge d’esperar errors de l’adversari. El “com pitjor millor” no deixa de ser un símptoma de feblesa pròpia. Jo no hi crec, perquè deixar-ho tot en mans dels seus errors és posar en mans de l’altre l’assoliment de l’objectiu», argumenta.
La confrontació, assegura, apareixerà sense buscar-la, perquè «l’Estat ha sigut històricament una piconadora davant de les ambicions, reivindicacions i il·lusions del poble de Catalunya». Certament, a la paraula confrontació se li poden donar molt significats, i Turull l’entén com «la persistència en contraposició a la resignació, no deixar-ho tot per a temps millors, perquè la història ens demostra que les nacions amb un estat en contra que han esperat temps millors han acabat desapareixent com a pobles». La confrontació, però, ha de venir d’accions i posicionaments «d’autèntica radicalitat pacífica i democràtica».
Turull també fa referència al debat sobre la unilateralitat dins de l’independentisme, un debat que, al seu entendre, s’ha dut a l’absurd i al terreny on vol l’Estat, «que sempre siguem nosaltres els que entrem en camins de renúncia». «Per als que no reconeixen Catalunya com a subjecte polític, és lògic que parlin d’unilateralitat com del gran sacrilegi. L’Estat, respecte a Catalunya, actua com vol i quan vol sense sovint respectar la més petita lleialtat institucional, i no cal dir la cortesia institucional. És l’evolució del “Cataluña es España al Cataluña es de España”. Tenen clar què són ells i què som per a ells, i actuen en coherència per obligar-nos a moure’ns en el seu marc mental polític», reflexiona. «Però si nosaltres ens considerem subjecte polític, com podem renunciar a fer passos que són volguts, compartits i ambicionats per tants i tants catalans, referendats un cop i un altre a les urnes? Si som nació, si ens reconeixem com a subjecte polític i per això defensem que tenim el dret a l’autodeterminació, per què hem de renunciar nosaltres a allò que té dret tota nació i a poder actuar en conseqüència?».
Jordi Turull remarca que el debat de si l’independentisme renuncia o no a la via unilateral no és on l’objectiu del focus, sinó que s’ha de posar en què cal fer i com ser més eficaços en el camí perquè els catalans decideixin el seu futur: «En tot allò que sigui radicalment pacífic, democràtic i respectuós amb els drets i les llibertats fonamentals de tothom, no entenc per què ens hem de plantejar si hi hem de renunciar o no. De fet, no veig l’assoliment de grans gestes ingents en l’àmbit democràtic, de drets civils i nacionals si s’hagués començat amb una autocensura i limitació d’aquesta naturalesa. Una altra cosa molt diferent és que cada pas a fer s’ha de mirar i valorar la seva eficàcia per avançar en comptes de recular. I, evidentment, has de tenir present com reaccionarà aquest estat amb tot el seu poder, o que tot allò que es pugui fer per la via de l’acord i el diàleg sempre és millor, com en tots els àmbits de la vida», sentencia […]
