Aquest és el darrer article que escric aquesta temporada a elsingulardigital.cat. Els confesso que estic una mica cansat i ja vaig amb la llengua fora; però aquest fet, diguem-ne físic i mental, no m’impedirà que, d’entrada, agraeixi als responsables de la publicació —en primer lloc a l’antic director, en Jordi Cabré, i ara a qui va succeir-lo ja fa un temps, Antoni Aira— la seva generositat i perseverança. Costa molt mantenir la qualitat d’un portal com aquest i encara costa més deixar que els articulistes hi escriguin sense coaccions. És tot un mèrit i un execici de democràcia que em satisfà i els ho vull reconèixer públicament.
Malgrat que per a mi és l’últim article de la temporada, la política catalana té, en canvi, molts deures pendents abans no comenci el sojorn estiuenc. En primer lloc, la qüestió del finançament, a pesar que em fa l’efecte que tothom ja té clar que no es compliran els terminis pactats al seu dia. La publicació de l’informe encarregat pel conseller Castells sobre quina és la magnitud del desequilibri fiscal hauria de fer encara més urgent prendre una resolució en aquest sentit, però ja se sap que l’estat —fins i tot quan és administrat pels socialistes— és gasiu i injust amb Catalunya apel•lant, precisament, a l’argument pervers de la solidaritat. Vostès ja saben que és una gran mentida, però com que aquí hi ha hagut qui també ha abonat aquest discurset amb la grandiloqüència progressista de sempre, doncs ja es veu a venir què passarà. Quan el president Montilla diu que s’arribarà fins on calgui en la reivindicació del que és just menys a fer caure el govern Zapatero, ja està tot dit. Portem tenta anys així: amb els socialistes mirant cap a una altra banda quan governen “els amics” i posant-se flamencs quan governa la dreta, que la declaració presidencial no ens hauria de sorprendre. Amb això vull dir que els anomenats socialistes catalanistes —que ara sembla que alcen la veu— van actuar de la mateixa manera que Montilla diu que farà ara quan se suposa que manaven ells.
I lligat al finançament, queda pendent conèixer la setència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. El procés d’elaboració de l’Estatut va ser un viacrucis que va dividir la societat catalana de mala manera, però al final un 70 % dels ciutadans que van anar a votar en el referèndum va ratificar un text que, certament, havia passat per molts sedasos: el del Parlament i el les Corts, incloent-hi la negociació bilateral Mas-Zapatero. I tanmateix, el poble va parlar i va avalar tot allò. Així doncs, l’única resposta possible a la setència del TC és plantar-se. Espero que no falli ningú, perquè aquí ja no es tracta de defensar opinions, sinó de reclamar el respecte per la literalitat d’un text que va passar per tots els filtres democràtics possibles. Cal demostrar fortalesa política, perquè si no és així, cada vegada ens prendran més el pèl i els polítics i intel•lectuals espanyols (aquells que redacten manifests clarament discriminatoris) es veuran en cor d’intentar provincianitzar-nos més i més.
Però la política catalana té més deures pendents. Sobretot en el terreny de l’educació, que avui és un àmbit que ha entrat en crisi arreu del món, però que encara és més greu en una societat com la nostra, la qual ha de combinar la defensa de la cultura minoritària i el model lingüístic amb la integració dels infans nouvinguts, que porten una motxil•la cultural i lingüística —i de vegades també religiosa— pròpia. Caldrà discutir sobre quina educació volem amb franquesa i sense prejudicis. Si es fa d’una altra manera correm el risc de perdre el tren de la història, perquè l’educació és bàsica avui dia per arribar a tenir un nivell de vida òptim. El que ens cal esbrinar és com podrem construir un sistema escolar de qualitat i no si l’escola és pública o concertada. Que sigui pública no la fa més bona, eh? Per tant, centrem-nos a discutir l’important.
Al mateix temps que es debat quina escola volem, cal que també s’abordi amb sinceritat l’encaix dels nouvinguts (que cada dia són més) a la societat catalana. Que vingui gent de fora per instal•lar-se a Catalunya i treballar-hi no és un problema. El problema és, si de cas, no tenir la capacitat de regular-ne els fluxes i la impossibilitat de fer polítiques d’acollida per manca de recursos. I això ens porta de nou a la qüestió del finançament. I és que una cosa va amb l’altra, com també passa amb la construcció de les infraestructures necessàries per al desenvolupament econòmic. Sense diners no hi ha polítiques de progrés i la societat esdevé més i més insegura. Espero que arribarà aquell dia en què els socialistes espanyols ho entendran o bé que els seus companys d’aquí els ho exigiran per força. Potser aleshores també entendran que reivindicar el dret a decidir és, més que una dèria nacionalista, una reivindicació social de primer ordre.
Passin vostès un bon estiu i a reveure.
