La dèria d’Espanya per les possibles connexions de l’independentisme amb Rússia ve de lluny. De fet, durant la Guerra Civil es va fixar una veritable obstinació per una suposada amistat d’interessos entre els russos i catalans independentistes. Rússia l’ogre comunista era culpable de tot i més si tenia simpaties amb els catalans. Aquest sentiment continua.
En els darrers dies, les informacions d’abans del referèndum de l’actuació de bots russos s’han vist exagerades fins al punt que l’Audiència Nacional investiga la presència de membres d’elit de la intel·ligència militar russa dos dies abans del referèndum del Primer d’Octubre. I no només això, sinó que en una derivada del cas Estela, sobre les subvencions de la Diputació de Barcelona a l’acció exterior, la policia espanyola ha descobert que un exresponsable de Relacions Internacionals de CDC, Víctor Tarradellas, havia enraonat del procés amb un diputat proper a Vladimir Putin.
Documents desclassificats de la CIA, informes actuals del ministeri de Defensa i un prolífic treball d’historiadors acrediten que l’obstinació espanyola amb els russos i els catalans té història. I en certa manera tot plegat no deixa de ser una llegenda. El “Rússia és culpable” que va pronunciar Ramón Serrano Suñer, el cunyat de Franco i idòleg de la División Azul es manté viu i més si hi ha Catalunya pel mig.
Abans i durant la Guerra Civil
Un dels historiadors que més ha estudiat la visió històrica de la relacions entre Rússia i la Catalunya de veleïtats independentistes durant la Guerra Civil és Josep Puigsech. De fet, el seu llibre “La Falsa leyenda del Kremlin. El consulado y la URSS en la Guerra Civil Española” (Biblioteca Nueva, 2015) és absolutament imprescindible per entendre un dels origens aquesta obsessió espanyola. Puigsech recorda, en conversa amb el Món, que va ser la República que va demanar ajuda a Moscou després dels cops de porta dels que podrien ser els seus aliats naturals com Londres, Paris o fins i tot, Washington. La Unió Soviètica tenia els seus interessos, com també els tenia Alemanya i Itàlia, i aquests passaven per demostrar a les democràcies liberals europees que no faria costat a cap revolta obrera, com l’anarcosindicalista que s’estava consolidant a Catalunya. Un gest de confiança cap a França o Anglaterra per establir un cordó sanitari davant la temença que els alemanys l’ataquessin militarment, com així va ser.
Companys amb el cònsol rus Ovessenko/Memorial Democràtic
Puigsech remarca que si bé a Barcelona es va establir un consolat -a diferència de Bilbo que va ser una oficina comercial- Rússia sempre va entendre l’ajuda a Catalunya com a part de l’ajuda que atorgava a la República Espanyola. De fet, el cònsol Vladimir Ovseenko feia d’intermediari perquè es “posava les mans al cap en veure com el govern de la República menypreava la Generalitat”. Ovessenko no va apostar mai pel reconeixement nacional de Catalunya fora d’un virtual marc federal, un “reconeixement institucional en el marc espanyol”. “En tot cas, el cònsol podia empatitzar amb la causa catalana perquè era ucraïnès, de la part russòfana; ara bé, com a veterà de guerra entenia que la prioritat era guanyar la guerra”, conclou Puigsech. “Es volia derrotar les tropes feixistes perquè eren potencials aliades dels alemanys que podien atacar-los”, constata.
Ara bé, el fet que la Unió Soviètica fos l’únic Estat, llevat del testimonial de Mèxic, que va ajudar determina que molts catalans no vegin Rússia com un país comunista que vol imposar un model polític sinó “com l’únic país europeu que s’ha dignat a ajudar militarment la República”. De fet, Ovessenko només hauria intentat incidir en alguna decisió de Lluís Companys. “Tot això del Kremlin a Barcelona, i Catalunya com un país satèl·lit de la URSS era una llegenda”, subratlla l’historiador. “Ja el franquisme durant els anys 37 i 38, destacats dirigents feixistes o de primer nivell de l’Església defensaven la tesi del Kremlin de Barcelona i es continuarà durant el franquisme” amb el discurs de l’Or de Moscou”, descriu. En aquest sentit, Puigsech assenyala que “Catalunya va ser castigada per partida doble: a més de la més roja i la més separatista; els soviètics com l’ogre comunista i unes relacions amb polítics catalans en què entenen que hi ha hagut un cert reconeixement a la qüestió nacional”. “Això ha estat un element de propaganda franquista durant quaranta anys”, alerta.
L’Or de Moscou, la División Azul i els “joves rojos terroristes”
Precisament aquesta propaganda franquista, amb l’Or de Moscou, va ser copsada pels serveis d’informació exterior dels Estats Units. Com a mostra, un informe de la CIA del 25 setembre de 1956, desclassificat del 2001, amb el que s’analitzaven les possibilitats que es restablissin les relacions diplomàtiques entre l’Espanya de Franco i la URSS de Nikita Krustxev. En l’informe, els analistes destacaven les dues dues condicions que obcecaven Espanya respecte els soviètics abans d’iniciar virtuals converses entre ambdòs.
La primera de les precondicions que imposava l’Espanya de Franco era el retorn del famós “Or de Moscou”. Concretament, el briefing descriu els “lingots d’or valorats per Espanya en un 500 milions de dòlars que el govern de la República envià a la Unió Soviètica durant la Guerra Civil”. Com a segona condició, la intel·ligència nord-americana destacava la “repatriació dels soldats de la División Azul, potser uns 70 presoners, que encara estaven en mans soviètiques”.
Un altre informe desclassificat de la CIA, aquest de l’any 1949, informa de l’obsessió de la Brigada Político Social del règim franquista amb “joves rojos” que durant la Guerra Civil haurien marxat cap a “escoles terroristes” soviètiques per tornar a Espanya i atemptar. L’informe apunta que aquests joves haurien sorgit de l’exili català i que estarien capacitats per entrar des de França amb col·laboració amb el partit comunista francès.
L’informe de la CIA de 1949 sobre la preocupaicó de l apolicia franquista amb rojos ensinistrats a Rússia
Llibert Ferri, històric corresponsal de TV3 a Moscou, explica a El Món, que fins ben entrats els anys 70, el concepte de “Rússia és culpable” va marcar l’agenda d’Espanya respecte la Unió Soviètica. “La ignorància era bàsicament de l’Estat espanyol cap a la Unió Soviètica”, detalla. “Hi havia un sentiment contradictori a la societat soviètica: per una banda de certa culpabilitat per una ajuda soviètica que la República va cobrar-se a preu d’or; i per l’altra, de ressentiment per l’atac de la División Azul”, narra Ferri.
Precisament, la tesi del ressentiment, és la que Ferri abona per entendre si realment hi han hagut moviments des de Rússia per interferir en el procés català. En aquest sentit, opina que Putin podria haver utilitzat el cas català per cobrar-se d’alguna manera la rendició incondicional que va suposar el final de la Guerra Freda. Ferri recorda que el 19 d’octubre Putin de 2017 interpel·lava els líders europeus que feien costat a Mariano Rajoy recordant-los com van esperonala independència de Kosovo o com ara fa dos anys, Serguei Narixkin, el cap de l’SVR -els serveis d’intel·ligència exteriors russos-, acusava els dirigents europeus de menystenir el referèndum. O si es vol un exemple més viral, la trucada de dos famosos humoristes de la cadena Sputnik trucant l’aleshores ministra de Defensa Dolores de Cospedal i demanant per Cipollino, nom en clau de Carles Puigdemont. “Una trucada així no la fas sense permís del Kremlin”, glossa el periodista.
El Ministeri de Defensa o Borrell
Aquesta obsessió continua avui dia i aquests elements que apunta Ferri sostenen la reviscolada del “Rússia és culpable”. Com exemple, un Document d’Investigació 18/2017 de l’Institut Espanyol d’Estudios Estrategicos del Ministeri de Defensa, que aleshores el dirigia el general de Brigada Miguel Ángel Ballesteros, actual director del poderós Departament de Seguretat Nacional. Aquest document s’inclou al programa Trabajo de Futuros, i es titula “Analisi de tendències geopolítiques a escala global”.
En aquest dossier, l’analista l’analista Josep Baqués de la Universitat de Barcelona, s’insisteix en l’interès de Vladimir Putin en influir en el procés català pels seus interessos. “el Kremlin està aprofitant el órdago catalán per desestabilitzar, per això utilitza una política destinada a generar confusió des de les xarxes socials, en una línia similar a la que va utilitzar per influir en les recents eleccions nord-americanes”. “Moscou no té interès específic en Espanya, ja que queda massa lluny de la seva àrea d’influència, ni tant sols som depenents del gas naturals rus a diferència del que passa, amb major o menor claredat, al nord dels Pirineus”, concisa el document. “Però Moscou aspira a fomentar les desavinences a Catalunya per així debilitar un Estat membre de l’OTAN”, insisteix.
El dossier també alerta que aquesta “estratègia es pot repetir en un futur en altres estats europeus (donat que molt pocs són monoculturals) i, per descomptat, pot reproduir al nostre país (vinculat al cas català o altres similars o potencials)”. L’IEEE també avisa que la posició de Rússia “és complicada, donat que aquest tipus de reivindicacions de caire nacionalista proliferen en el seu ‘estranger pròxim’ (no sempre en el sentit que li convè a Putin) mentre que encara poden donar-se al si de la mateixa Rússia (caldrà veure com evoluciona la situació de Sibèria)”.
Defensa, a través del seu Think tank, continua generant documents d’analisi i investigació sobre Rússia i la seva influència. Com a mostra, l’informe d’aquest 27 de novembre de 2019, del coordinador de l’IEEE, el coronel d’artilleria, José Pardo de Santayana titulat “Por qué nos importa Rúsia”; “Rúsia en el Mediterraneo: Guerra Fría 2.0” , de l’analista de l’IEEE Coronel Pedro Sánchez Herráez o bé les opinions del general Ballesteros en la presentació del llibre “Desinformación. Poder y manipulación en la era digital” d’ahir mateix a Madrid on tornava a afirmar la “connivència entre l’independentisme i els actors russos que van generar “fake news’ durant el procés”.
Ara bé, un dels episodis més sorprenents d’aquest “Rúsia és culpable 3.0” va ser la desfenestració del coronel Pedro Baños, un reconegudíssim geoestratega que havia de ser nomenat Director del Departament de Seguretat de Pedro Sánchez. Finalment no va ser nomenat després que la premsa espanyola l’acusés de “pro-rus”. El va substituir, curiosament, el general Ballesteros.
Possiblement, però, Josep Borrell, s’emporta la palma en aquesta revisió del dimoni rus. El maig d’enguany, l’encara ministre d’Exteriors de Pedro Sánchez, va obrir una greu crisi diplomàtica amb Rússia quan en una entrevista va asseverar: “El nostre vell enemic, Rússia, torna a dir que aquí estic jo, i torna a ser una amenaça, i Xina apareix com un rival”.
