Toni Morral (Crida Nacional): “Ens hem de preparar per respondre a una situació violenta”

Al carrer Roger de Llúria 119 de Barcelona, a cent metres de la delegació del govern espanyol a Catalunya, on Teresa Cunillera brega per defensar la unitat d’Espanya, hi ha la seu de la Crida Nacional, on Toni Morral i una diversitat d’incondicionals de l’1-O treballen en sentit contrari. El local de la Crida, associació que busca tencar l’Estat espanyol en dos de forma pacífica, és un espai que combina els colors foscos amb un groc llampant. A l’entrada ensopegues amb una paradeta de xapes, pins, samarretes, llaços pel balcó o per la solapa, entre altres utensilis de la lluita independentista. Morral, que és el secretari general de l’entitat, rep ‘El Món’ en una mena de soterrani on hi ha exposades unes urnes del referèndum. L’entitat es planteja refer la unitat de l’independentisme, defensa que ho vol fer “des de baix”, es ven com a fórmula de “nova política” i no vol entrar en el debat sobre el futur incert de Junts per Catalunya i el rol que el PDeCAT ha de tenir en aquest procés. La Crida es reivindica com un artefacte d’individus i no de partits per a la defensa “nítida” del mandat de l’1-O i la república.

En quin punt està la Crida Nacional per la República un cop tancat el cicle electoral i quines fites té immediates en el calendari?

Vam fer el congrés constituent a finals de gener del qual va sortir un mandat polític, però també d’organització per muscular-nos. Aquests mesos com a associació hem estat complint el que vam aprovar organitzant les territorials amb molta discreció perquè de seguida es van convocar eleccions i es va decidir que no havíem de competir amb els altres socis independentistes per no dividir encara més el vot, fet que no ens semblava prudent ni necessari. Un cop acabat el cicle electoral seguim fent la feina però d’una manera menys discreta. El 29 de novembre constituirem el consell de representants, que integrarà els representants de les territorials, les sectorials i les corrents ideològiques. Serà l’espai de governança de la Crida.

I quan es preveu fer o no el pas a convertir-se en partit polític?

Som una associació però vam legalitzar també un partit polític. El tenim constituït perquè som una associació amb voluntat de fer acció política sense discriminar cap camp d’aquesta acció. La institucional n’és un però no és l’únic i nosaltres no podem descartar presentar-nos a unes eleccions. Si ho decidim fer per considerar-ho oportú ho faríem de manera instrumental amb aquest perfil perquè d’una altra manera no es pot fer. Faríem unes primàries, de forma radicalment democràtica, en el marc de l’associació que permet molta més flexibilitat a l’hora d’innovar en una formació política que no és un partit. Però la política la fem dintre del marc de l’associació perquè no som un partit. Tenim moltes diferències respecte un partit convencional. La primera és que permetem que hi hagi gent de sensibilitats ideològiques diferents i fins i tot que estigui militant a altres partits, som molt plurals i no tenim les barreres ideològiques dels partits convencionals perquè el que busquem és la unitat. Una altra diferència és que estem disposats a dissoldre’ns quan aconseguim l’únic objectiu que tenim, aconseguir fer efectiu el mandat de l’1 d’octubre. El sentit de la Crida és defensar el que vam votar l’1-O i ens sembla un element molt transversal pel qual cal unitat, saber què i com ho hem de fer. I és això el que estem intentant a portar.

Entre les propostes de reordenació de JxCAT, Artur Mas ha dit en una entrevista que apostaria per la dissolució del PDeCAT i la Crida sota el paraigües d’un nou partit, JxCAT. Què li sembla?

Seguim amb atenció el que està passant en els diferents partits polítics que comparteixen l’objectiu de l’1-O, tant a la CUP que té un procés de debat obert, ERC —que té previst un congrés aquesta tardor—, com JxCAT amb qui compartim lideratges. Amb JxCAT compartim moltes coses, certament, els lideratges de Carles Puigdemont, Jordi Sánchez i Quim Torra com a impulsors de la Crida. També compartim el fet de ser una organització nascuda després de l’1-O, no tenim una motxilla prèvia. JxCAT, que és una marca, es va presentar amb la voluntat de fer efectiu el mandat de l’1-O i restaurar el Govern que hi havia, de tornar a investir el president Carles Puigdemont. La idea era la mateixa que la de la Crida. Però a JxCAT hi ha el PDeCAT i aquesta és una diferència que hi ha important per part de la Crida. Nosaltres per principi del nostre document polític no acceptem partits. Som una organització que només sumem persones. Aquest debat entre JxCAT i el PDeCAT hem de veure com acaba i també quin és l’objectiu.

Això vol dir que veu dificultats en la possibilitat de confluència del PDeCAT com a partit sota el mateix paraigües de JxCAT?

Nosaltres tenim un full de ruta propi marcat pel congrés del gener que és el que ens guia i és el que fem, no volem interferir ni per bé ni per mal en aquest moment en el debat de JxCAT i el PDeCAT. No estem participant activament en aquest tema. El que sí ens interessa saber és el per què, més que el com —possibles refundacions, candidatures unitàries—, saber a on es va i de quina manera. Aquesta és la clau. Si d’alguna manera hi ha coincidència amb l’objectiu, pel que fa a on volem i anar i com aleshores seria un debat que podríem plantejar en ares de sumar esforços. Però aquest debat avui encara no està obert.

S’insistirà en la unitat, però ha quedat ben acreditat que no tots els actors de l’independentisme no ho veuen clar. Confia que ERC faci un gir d’estratègia?

Entenem que la unitat entesa única i exclusivament com a candidatures unitàries és limitar la idea de la unitat. En un moment determinat les llistes unitàries poden ser importants i s’ha d’intentar promoure-les, però no necessàriament aquesta ha de ser la única via. El que sí és important és que es comparteixi l’objectiu estratègic i la manera d’anar-hi. Es pot anar junts amb una llista o llistes separades, és igual si la finalitat és la mateixa i aquí és on nosaltres creiem que cal incidir i això no és fàcil com s’està veient. Es tracta de trobar plegats el camí per avançar en l’objectiu de fer efectiu el mandat de l’1-O, tenint en compte que l’Estat està disposat a fer el que convingui per evitar-ho.

Que Pedro Sánchez li digui al Casado en el debat d’investidura que s’abstingui per facilitar un govern perquè ells són els que tenen realment sentit d’Estat il·lustra de manera clara el que nosaltres necessitem: tenir sentit d’Estat. El vam tenir l’1-O perquè, per damunt de la repressió, vam defensar junts un objectiu que era col·lectiu. Vam defensar l’exercici de la sobirania, la vam exercir i vam guanyar. Aquell 1 i 3 d’octubre Catalunya va demostrar que tenia sentit d’Estat. Això és el que hem de defensar. Després hi ha les lògiques partidàries, que són complementàries i que hi han de ser perquè és com s’organitza la diversitat ideològica. Però per damunt d’això, també com Espanya, Catalunya ha de tenir i té sentit d’Estat. No n’hem tingut mai i l’1 i 3 d’octubre el vam tastar. Cal unitat, dreta i esquerra fins i tot, per defensar el nostre sentit d’Estat.

En una convocatòria d’eleccions al Parlament de Catalunya una llista unitària hauria de tenir un únic punt que seria la unió per fer la independència, és a dir, tornar amb la DUI? La diversitat ideològica no fa possible un acord programàtic més enllà d’això…

Quan es convoquin les eleccions veurem quin és el context i veurem què diuen els partits. Però efectivament el que hem de fer és acabar la feina que vam començar l’1-O del 2017. La vam començar i no la vam acabar i es tracta d’acabar-la.

Així doncs no hi ha temps per debatre la unilateralitat perquè, sent així, la unilateralitat és el camí?

A mi no m’agrada la paraula perquè s’ha pervertit. En política estem cremant paraules a una velocitat increïble. És l’exercici de la sobirania. Hem de treballar constantment per exercir-la, de vegades en clau nacional i de vegades en altres camps. Si hi hagués una majoria absoluta al Parlament de Catalunya que estigués disposada a fer aquest pas crec que l’hauríem de fer perquè si hi ha una majoria absoluta política vol dir que hi és al carrer. El procés ens ha ensenyat des del primer dia que la fortalesa és la mobilització social, la convicció i determinació de la gent, que contamina els partits i arriba a les institucions. Ens interessa un espai polític com la Crida que defensi nítidament el que és l’objectiu de l’1-O i el sentit d’Estat del país, que vam perdre el 27-O. Veurem què passa amb els partits, intentarem influir, però buscarem la unitat des de baix. Volem recuperar la pressió des de baix perquè els partits se sentin influïts i que després arribi a les institucions. No fem de les nostres sigles el patrimoni. Les sigles són eines, tan les nostres com les dels partits. Hem nascut per fer possible això. Si ens hem de dissoldre’ns en alguna altra organització per fer-ho més fàcil ho farem. No ens preocupa. Tenim pressa perquè el país ho necessita però volem fer-ho bé. No ens volem equivocar per no cremar més projectes i propostes.

Aquesta voluntat d’exercir la sobirania inclou la disponibilitat de trobar-se cara a car amb la repressió, fins i tot violenta?

El nostre moviment té una identitat pacífica i democràtica, això no ho podem abandonar. Si hi ha violència no serà perquè nosaltres la provoquem, però òbviament quan veus com l’Estat està disposat a actuar hem de preparar-nos per respondre a una situació violenta. Aquí s’estan fent coses des d’Òmnium de resistència pacífica i en aquest sentit hi ha moltes coses a fer. Hem de parlar d’això perquè ara sí que sabem que l’adversari —cosa que potser no sabíem tant o potser que alguns intuíem i altres no abans de l’1 i el 3 d’octubre— està disposat a exercir la violència. Si nosaltres volem persistir en el nostre objectiu és molt probable que ens trobem davant nostre una actitud violenta no volguda. Hem de saber com poder seguir avançant responent a aquesta situació.

I aquesta reacció de l’Estat no ha de generar por en l’independentisme…

La violència d’Estat està promoguda per generar por també entre altres coses. És un objectiu conductista. Un dels efectes volguts de la violència és generar por i paralitzar l’adversari. Per tant, pensem que ens hem de vacunar d’alguna manera per resistir aquesta situació. Lamentablement és així, tant de bo no ho fos. Aquesta és la situació malauradament en al que ens trobem. Que cadascú faci el que bonament pugui, que ningú renunciï a les seves idees, que se situï allà on consideri que pot fer millor feina. Hem d’estar preparats perquè l’Estat està disposat com ja ho hem viscut a actuar de forma violenta si d’alguna manera exercim la sobirania i aquesta no està contemplada en el marc legal d’Espanya. Si volem exercir un dret que se’ns reconeix a nivell internacional, però no el reconeix l’Estat espanyol potser haurem d’empènyer perquè se’ns reconegui. Això vol dir que els drets no els regala ningú, es conquereixen i així la història ens ho ha ensenyat sempre. Molts drets s’han guanyat en contra de les lleis que en aquell moment hi havia. El nostre és un cas semblant.

Ara ve l’11 de setembre i hi ha certa discussió sobre el caràcter de la manifestació que es farà i també es debat la resposta a la sentència…

Hi ha desconcert perquè si bé és veritat que fins l’1-O teníem molt clar el que volíem fer, des d’aleshores l’efecte de la repressió ha provocat el que ha provocat i hi ha un desconcert en definir exactament quin és el full de ruta o el recorregut o com hem de seguir per aconseguir aquell objectiu. Sabem que ho hem de fer de forma unitària, però per fer què. Hi ha un debat obert en totes les organitzacions polítiques. És lògic que això tingui una repercussió en les mobilitzacions i la ciutadania perquè si els partits no saben què s’ha de fer es provoca un cert desconcert, però en un moment en què necessitem la gent més que mai. L’11 de setembre ha de ser un èxit aclaparador, que està a les portes de les sentències d’un judici que no jutja només els que estan a la presó, jutgen a tots els que vam anar a votar l’1-O i que ens vam manifestar el 3. La resposta hauria de ser clamorosa. A mi m’importa poc si els partits estan davant o darrere, és igual, la manifestació és de la gent, com ha estat sempre, és un tema protocol·lari menor, que no té cap transcendència. El que sí és important és que l’11 de setembre sigui un any més una manifestació com les que hem fet sempre amb molta gent al carrer, com un preàmbul del que podria ser les mobilitzacions per les sentències, que tant de bo siguin absolutòries.