A vista d’ocell, el periodista Toni Aira ha fet, en el seu darrer llibre L’altra guerra de successió: l’hegemonia més disputada (Catarata), una radiografia detallada de la situació dels dos principals blocs de l’independentisme. L’autor defensa que en la política catalana està a punt de produir-se un Big Bang que servirà per alliberar les tensions llargament acumulades. En aquesta entrevista amb ‘El Món’, l’expert en comunicació política analitza el moment actual dels partits i els seus lideratges, les seves expectatives, però també explora els riscos que corren uns i altres en un context convuls que genera més incertesa.
Quins serien els punts cardinals que assenyalaria vostè avui a algú que es volgués situar ràpidament per entendre què passa entre els partits polítics catalans?
Per entendre la política catalana i els partits catalans cal un manual d’aquells d’Ikea, però de nova temporada. No és el que he intentat fer en aquest llibre, però sí una guia d’ús. Per entendre el que està passant ara ens hem de remuntar a molt abans de quan va començar el procés i hem d’entendre que seguirà amb capítols diversos també després. És el que he intentat explicar. En resum, les relacions difícils, conflictives, complicades i esquizofrèniques dels dos grans blocs independentistes: el món postconvergent i el d’ERC. Segurament no els entendríem només en clau de procés, que és el que ha passat molt últimament. Per això creia important explicar d’on vénen uns i altres.
Fa la sensació que són dos mons irreconciliables, l’un busca acabar amb l’altre. Per què aquesta relació ha de ser de domini d’un sobre l’altre i no de convivència?
A aquests dos mons els uneix una dialèctica molt primària que els persegueix de sempre, no entén gaire de matisos, que és on les circumstàncies els han obligat a moure’s els últims anys. Ho han fet a contracor i es nota. Una de les pitjors coses de la vida és fer una cosa i que es noti que la fas obligat. Tenen una mala relació de ferro, però mai ha estat autèntica i mai s’ha intentat vestir d’un punt de complicitat mínim. S’ha viscut més autenticitat amb els acords que han tingut amb altres (González, Aznar, PSC o ICV) que no pas entre ells perquè són l’aigua i l’oli. Els uneix una tensió electoral mal resolta. ERC sempre s’ha sentit el germà petit i minoritzat del món convergent i el món convergent sempre s’ha sentit molt més cridat a governar, que no pas ERC, en sentit de la preparació. Aquests dos estats mentals els ha condicionat molt sempre. Aquella ERC que sempre ha volgut fer l’estirada i superar el germà convergent, que passa per aquesta voluntat de dominació d’un sobre l’altre. No veig en l’horitzó cap pista que ens indiqui que això es resolgui perquè passen les generacions i els patrons es reprodueixen entre aquests dos mons.
I vostè veu que aquesta dinàmica entre dos partits és productiva pel progrés del país?
Sovint ha estat més una suma zero, que una suma. Malgrat tota aquesta dialèctica política la base independentista ha estat eixamplada per uns i altres. Si ho mirem en clau de rèdits numèrics al Parlament hi ha hagut un salt qualitatiu per l’aposta d’un món postconvergent que no hi era i que ho ha fet en massa —i ara amb les seves tensions internes aflorant— i el món d’ERC, que ha entès que per ser opció de Govern ha d’atraure sectors de la població més enllà del discurs de la independència. Uns i altres han fet els deures per la seva banda, però el gran deure pendent de la unitat estratègica no ha anat més enllà de l’horitzó del referèndum de l’1-O. La perspectiva des de les institucions és obvi que estem pitjor, però si mires el suport social que té l’independentisme polític és obvi que s’ha salvat.
Parlava de les tensions en el món postconvergent. D’aquestes n’ha sortit un nou partit, el PNC de Marta Pascal. Quin recorregut li veu?
El naixement del PNC és fruit d’una impaciència justificada. El gen convergent ha tingut una certa tendència, a part de sobreviure i mutar, a laisser faire laisser passer. Sovint pecant d’una manera de fer que es deixen els problemes podrir massa, com va passar amb les relacions amb Unió Democràtica. El PNC neix després que Pascal se senti expulsada d’aquest univers i decideix fer el pas perquè entén que el PDeCAT no el farà mai o que no el farà a temps. Ara, sabent que el PDeCAT acabarà fent aquest pas, malgrat ells i molt arrossegats per les circumstàncies i amb unes perspectives també incertes,el projecte del PNC queda a l’expectativa del que pugui construir el PDeCAT. Si saben articular un cert discurs de pragmatisme que els lligui als hereus de la Convergència clàssica, estructura de partit i presència en mitjans en campanya tenen un avantatge comparatiu respecte al PNC.
Quines perspectives creu que té el Junts per Catalunya de Carles Puigdemont i el risc de quedar-se ancorat en el paper de partit-denúncia sense proposta de política concreta clara?
És difícil fer previsions. Es van generar grans expectatives al voltant de l’1-O, que al final no es van culminar com s’esperava. La resposta dels partits va ser que fins i tot la CUP va concórrer a unes eleccions convocades pel 155. Existeix cert escepticisme sobre que puguin passar coses en els propers temps. Sóc escèptic amb aquells que pensen que al final Junts i ERC no es podran estar de pactar després de les eleccions. Crec que estem a prop d’un Big Bang polític important en la política catalana, en el qual les diferències en la campanya electoral seran més grans de les que ens esperem. S’ha arribat a un punt de fatiga molt important en molts camps diferents: en el constitucionalisme també, però en l’independentisme és obvi. En els partits també, i el món postconvergent les ha exterioritzat més i potser arriba a les properes eleccions en millors condicions per metabolitzar-les que ERC. ERC també té moltes tensions importants, però no afloren per una expectativa d’èxit i per un partit amb ordre, coordinació i la voluntat de no ser una olla de grills. En el món postconvergent això ha saltat pels aires gràcies a un Puigdemont que trenca esquemes i que ha ajudat a trencar un espai polític. És un polític amb algunes bones intuïcions, lligades amb la connexió amb el seu públic. La denúncia potser era inevitable pels anys que hem viscut ara, però el viratge ja s’ha començat a fer perquè ha entès que, malgrat que li fan una mandra immensa els partits, havia d’endreçar l’espai i tenir una formació política al seu darrere nítidament. Això no ho era el PDeCAT perquè era un factor no només de contrapès sinó de distorsió del que era la seva visió política. A més, ha sabut cedir el pas a l’hora de governar. Al final Torra, amb poca vocació d’exercir com a president executiu, ha acabat fent de president i, malgrat els rumors de distanciament, Puigdemont no ha estat un president florero en tot aquest temps. No hi ha hagut cap desautorització pública de Torra i quan Torra i el seu Govern han hagut de protagonitzar un relat de gestió davant de la crisi ell ha sabut fer un pas al costat i no distorsionar l’estratègia. Ha entès que de cara a les properes eleccions, a part de la típica competició pel vot útil existirà una dialèctica per fer-se amb l’hegemonia del que se’n diu l’independentisme útil.
Com considera que afectarà a la campanya dels partits independentistes una situació d’emergència com la que es viu per la pandèmia que ningú hagués imaginat sis mesos enrere? La gent anirà a votar en unes condicions personals dures…
Uns i altres tenen la responsabilitat i la necessitat imperiosa de projectar que el futur va d’alguna cosa més que del ball de bastons entre ells. La ciutadania té un punt de tolerància amb el que són les bregues dels partits bastant superior del que ens pensem. Però tot té un límit i ja s’ha arribat a un punt de col·lapse. Algú diria que no ho sembla pel que es veu a les xarxes, però això és com la mascletà final, en certa manera. Estem davant d’aquella intensitat última abans del clímax perquè això no pot seguir molt més. La clau serà veure qui es desmobilitzarà més, si el constitucionalisme o l’independentisme. I davant d’això no té sentit la tensió que s’està vivint dins de l’independentisme.
Aira creu que aviat es produïrà un Big Bang en la política catalana (MIQUEL MUÑOZ)
Què opina del nou debat sobre la confrontació? Troba que la gent identifica aquesta confrontació com la voluntat de no acatar les normes?
Com t’has d’enfrontar i atrevir a no acatar les normes quan ja les has acatat gairebé totes i això t’ha comportat presó, exili, un 155 i unes institucions més tutelades que mai? Aquesta confrontació, perquè sigui creïble que l’arribaràs a donar algun dia, ha de passar per un estadi previ que és que es resolgui la confrontació interna. Estem a prop d’això, crec. Els partits independentistes hauran de projectar a la societat i al votant independentista per mobilitzar-lo en positiu que les properes eleccions van molt més enllà de resoldre la confrontació interna dins de l’independentisme i que això es resoldrà perquè ja no s’aguanta més. Però sobretot les eleccions han de servir per resoldre problemes molt més peremptoris de la gent i mostrar que l’independentisme és capaç de fer-ho, a part de barallar-se.
Les dues recents entrevistes a Puigdemont i Junqueras a TV3 són significatives?
Aquells dos moments et donen pistes d’en quin moment es troben els dos i l’univers polític. Junqueras va transmetre molt bé el nervi que existeix a ERC, malgrat estar preparats, tenir un currículum que pot ensenyar amb un full de serveis important segueix tenint una inseguretat que li fa perdre els nervis i segurament l’equilibri necessari que l’ha de descriure com a guanyador quan més ho necessites. Això pot tornar a passar a ERC. En el món postconvergent es va viure, en el cas de Puigdemont, una tranquil·litat d’esperit i un punt d’autoconfiança que també pot ser traïdora. Certament, malgrat tot el que han viscut, que seria per donar un espai polític per desert, i superar-ho ells ara es troben més forts del que segurament estan i se senten més confiats respecte les opcions del seu adversari, que creuen que són més perdedores del que són. L’excés de nervis dels uns i l’excés de confiança dels altres pot ser el teló d’Aquil·les d’uns i altres.
És bo tenir bases de partits que no critiquen o tenen por a criticar els seus líders?
És un mal dels nostres temps, que no ens afecta només a Catalunya. Si tens un líder polític potent tens un tresor. Si tens un líder fluix és un desastre. Aquesta tendència a personalitzar molt en el líder i a centrar el missatge en ell passa a EUA, França, Alemanya o Espanya. La direcció del PSOE avui és només Pedro Sánchez, s’ha anorreat tota la resta. No té res a veure amb el temps de Felipe i els guerristes que, malgrat el lideratge potent, hi havia uns certs contrapesos i matisos. El mateix amb el PP d’Aznar. Hi havia certs lideratges d’acompanyament, ara això no es dóna. Ara és el líder i la resta bastant lluny. A Catalunya això s’accentua per la inestabilitat del moment. Aquests dos universos han passat a ser Puigdemont i Junqueras. És bo? No, però és un signe dels nostres temps, que nosaltres hem excel·lit a representar en aquests anys.
És Twitter el mirall de l’estat d’opinió real? Quina incidència té en la política?
El pes de Twitter en la política evoluciona. La incidència ha estat molta en els últims anys, amb un president dels EUA com Trump que agitava l’odi des d’aquest univers, o amb un moviment independentista, que va tenir en la mobilització a la xarxa una força important. La política té molt a veure amb un estat d’ànim i un clima que generen estats d’opinió, mobilització o desmobilització i, per tant, seria absurd i antic, però sobretot trampós, intentar fer creure que no té cap relació amb el que passa a la política o a la societat. Twitter ha tocat un cert sostre pel que fa a la incidència en el debat polític perquè els seus punts positius han tingut la seva contra amb els seus inconvenients, com la intoxicació del debat quant a to. El Twitter en clau procés és més tòxic que Txernòbil després de l’explosió i té punts d’irrespirable. Això provoca que hi hagi gent que se’n surti o que opti per la gran via del silenciar. Molt del canvi que vindrà tindrà a veure amb un canvi de to i de manera d’enfrontar el debat polític. Hi haurà molta gent que directament està driblant i sortejant aquest debat tan intoxicat o directament intenta compensar amb un discurs més en positiu. No ho pots reclamar als partits independentistes ara perquè viuen la confrontació electoral clàssica, però crec que això passarà i ens hauran de donar pistes de que són capaços de fer un cert canvi de xip.
