Aquest vespre, a la plaça de la fàbrica de can Saladrigas del Poblenou, la CUP ha fet el seu acte de final de campanya expressant el seu compromís irrenunciable amb el referèndum i amb els drets socials i nacionals del país. A més, però, han recordat d’on ve el seu moviment i tot el que ha patit l’independentisme -especialment el d’esquerres- durant dècades i han deixat molt clar que la seva revolució no s’ha acabat: tot just comença i queda molta feina per fer.
Més de tres mil persones s’han reunit aquesta tarda en un ambient festiu però que ha tingut molts moments de record i d’emoció. Les cares ho reflectien tot. El moment és a punt d’arribar. La lluita de l’independentisme més tenaç és a la recta final, a punt d’assolir una fita que fins fa pocs anys els semblava impensable. És per això que ha volgut reivindicar els qui els van precedir, les seves idees i el seu objectiu primer: la República dels Països Catalans.
La memòria del passat, el llarg camí de l’esquerra independentista, ha estat molt present a totes les intervencions. Rosa Peñafiel de Lleida Lliure de Franquisme, molt emocionada, ha recordat els qui “es van adormir feixistes i es van llevar demòcrates” per deixar molt clar que som on som perquè “aquesta és la seva democràcia”. Ha evocat, també, els seus anys de lluita, durant els quals la seva família havia hagut se sentir-se dir “andaluz de mierda, ¿por qué luchas por estos catalanes?” Per ella, els anhels dels avantpassats són un llegat que han d’honorar, i ha reblat el seu discurs dient que “Lleida serà la tomba del feixisme”.
Borja Penalba i Mireia Vives han continuat parlant del present a través memòria del passat tot interpretant “Teresa”, d’Ovidi Montllor. Encabat, Vives ha declarat que “som del sud i mirem cap al nord”. La CUP, a diferència d’altres partits, mai no ha abandonat la lluita pel que s’anomena la “nació completa”, els Països Catalans. Aquesta reivindicació, però, va lligada amb moltes altres, com han recordat els mateixos Penalba i Vives amb Gemma Humet tot musicant la “Cançó de fer camí” de Maria Mercè Marçal. Reivindicant-la a ella han volgut expressar el seu convenciment que, de totes totes, “juntes farem nostra la nit”.
L’escocès Sean Baillie, que va veure com el seu país perdia un referèndum d’independència, ha parlat de la pobresa de la zona on viu i del somni que comparteix amb els voluntaris de les Brigades Internacionals que van abandonar la seva terra per combatre el feixisme. Escòcia observa la injustícia que viu Catalunya i s’hi ha manifestat en contra, com a símbol d’una unió dels pobles oprimits del món que considera necessària.
Per la seva banda Fàtima Attar, activista antiracista i feminista, ha reivindicat els oblidats i la necessitat de no fer una república que canviï Madrid per Barcelona, deixant molt clar que la mateixa Llei d’Estrangeria espanyola que retalla els seus drets és la que els impedeix votar l’1-O. Fàtima Taleb, regidora de Guanyem Badalona, s’ha expressat en el mateix sentit i ha expressat el seu desig que la República Catalana sigui “justa i inclusiva” tant amb els immigrants com amb els refugiats.
Després d’unes imatges de manifestacions dels anys setanta i vuitanta -on ha cridat l’atenció una gran pancarta del PSUC, embrió d’Iniciativa per Catalunya i dels Comuns-, ha estat el torn de Xavi Sarrià, excantant d’Obrint Pas, que ha cridat a “desafiar el règim i reconstruir l’esperança” i ha fet un sentit homenatge a tots els qui “ens ha precedit i que ho van donar tot”, entre els quals el valencià Guillem Agulló, interprentant “Som”.
El següent a actuar ha estat el basc Fermín Muguruza, referent de tots els independentistes de l’Estat des que era cantant de Kortatu als anys vuitanta. De Kortatu, precisament, han estat els temes que ha cantat, els combatius “A la calle” i “La línea del frente”. Muguruza ha afirmat que Catalunya s’ha convertit en “un referent internacional revolucionari” i ha recordat que, l’1-O, farà 29 anys del darrer concert de Kortatu.
L’alcaldessa de Berga, Montse Venturós, ha afirmat que la dictadura franquista, que es va iniciar un el 28 de setembre però de 1936, s’acabarà gràcies al poble català. Cridant un dels lemes més repetits els darrers dies, “els carrers seran sempre nostres”, Venturós ha negat qualsevol possibilitat de pacte i ha dit que si a “algú li tremolen les cames”, els qui proclamaran la República Catalana seran els ajuntaments. Després d’ella, l’exdiputat David Fernàndez ha reblat el seu discurs proclamant que el darrer estat d’excepció del franquisme és el que estem vivim ara però que “mai més ningú dirà a aquest poble què ha de fer”. Reivindicant el país com “una comunitat política en resistència”, Fernàndez ha criticat els anomenats “equidistants” i ha declarat que els catalans són a punt d’assolir “el més vell” dels seus somnis. Cridant a la resistència l’1-O, ha afirmat que els cossos i forces de seguretat de l’Estat “ens trobaran tallant els carrers per obrir el camí a la llibertat”. “Estem guanyant”, ha dit, i ha dirigit al govern espanyol un missatge molt clar: “ja podeu marxar, només fareu el ridícul”.
Per tancar els parlaments, la diputada de la CUP Anna Gabriel ha fet un homenatge als voluntaris i als qui han fet que els carrers “realment” fossin de la gent. Dirigint-se tant als partits espanyolistes com a alguns independentistes, Gabriel ha recordat el que deia Lluís Maria Xirinacs sobre els qui volien lucrar-se amb les engrunes i ha proclamat que els qui ho facin “trobaran una trinxera de resistència”. Just després, ha afirmat que la proclamació d’independència, en cas de guanyar el referèndum, tindrà lloc el proper 4 d’octubre. També ha tingut paraules pels “equidistants”, anomenant explícitament l’alcaldessa de Barcelona Ada Colau, recordant-los que estem vivint un enfrontament “d’urnes contra armes”. Pel que fa als contraris al referèndum, Gabriel ha demanat la dimissió de Xavier García Albiol per les seves declaracions en relació a les competències en Ensenyament de la Generalitat.
La festa, amb més actuacions, continuarà durant hores per fer encara més ferma la seva reivindicació de la memòria d’un poble, la memòria de la lluita, dels qui van patir, dels qui van haver d’abandonar casa seva i, també, dels qui fugint d’un altre lloc van venir a parar aquí. Alguns pensen que són al cap del camí. D’altres, en canvi, que tot just han arribat al llindar de la porta i que ara, per fi, sí que tot serà possible.
