El 12 de febrer del 2019 començava a Madrid el macro-judici contra l’independentisme, amb nou presos polítics en presó preventiva i acusats dels delictes de rebel·lió, sedició i malversació de fons públics. 52 sessions al Tribunal Suprem durant quatre mesos, fins que el 12 de juny, el president de la sala segona del Suprem, José Manuel Marchena, va pronunciar la frase “vist per a sentència”.
[r:1]
I fins avui, a l’espera que aquesta setmana el Suprem anunciï la data en què es farà pública la sentència, previsiblement o divendres 11 d’octubre o dilluns 14 d’octubre. Hauran passat quatre mesos. Un termini que vulnera de forma ostensible la llei d’enjudiciament criminal. En concret, l’article 203, estableix que les sentències es dictaran i signaran dins del termini dels tres dies següents al dia en què s’hagi celebrat la vista de l’incident o hagi finalitzat el judici. S’exceptuen les sentències en els judicis sobre faltes, les quals hauran de dictar-se en el mateix dia o l’endemà”.
La sala del Suprem, durant la primera jornada del judici de l’1-O
Si els jutjats ordinaris podrien tenir l’excusa de la falta de recursos humans i tècnics per dictar sentència en el termini de tres dies, en el cas de Marchena i els altres sis magistrats aquest argument està totalment fora de lloc. No han d’estudiar jurisprudència, perquè ells mateixos són la sala segona del Suprem, i no hi ha falta de recursos, perquè a banda dels magistrats, el tribunal té un cos de lletrats auxiliars abundant. A més, hi ha en presó preventiva nou persones que, tècnicament, són innocents. I el fet que subjectivament es consideri una sentència complexa, no és tampoc argument per incomplir els terminis que fixa la llei.
[r:2]
