"Sense Convergència no es pot assolir la independència"

L'any 1976 la periodista Patrícia Gabancho acabava d'arribar a Catalunya des de l'Argentina. Com bona part dels joves d'aquell temps, era radical i, en el seu cas, també independentista. Fins el 1978 va militar a Esquerra Nacional i com a membre d'aquest partit, i sempre acompanyada d'un bloc de notes, va viure de primera mà la Transició a Catalunya. Sorpresa pels paral•lelismes que es poden establir entre aquella època i l'actualitat ara ha decidit publicar A la intempèrie (Ed. Columna) la transcripció d'una crònica escrita aquells dies de canvis i reivindicacions

Hem mitificat la transició?
Sí, però el llibre la desmitifica. De fet en aquest moment ja s'està qüestionant. Si tenim en compte la veu actual que he afegit al relat del 1978, t'adonaràs que al final, les dues conflueixen. Aleshores érem molt radicals, hipermarxistes i revolucionaris i no connectàvem amb ningú, però també érem molt lúcids.

Ha estat històricament ben tractada l'Assemblea de Catalunya?

Massa bé. L'Assemblea de Catalunya va jugar un paper fantàstic, de fet, crec que ara també hauríem de fer una Assemblea Nacional Independentista per mantenir vigent aquell moviment.

Per tant, també ha estat mitificada.
Absolutament mitificada. Les reunions eren molt passades, estaven monopolitzades pel PSUC i sempre fèiem el que deien els quatre grans. A les reunions hi anava molt poca gent, duraven tot el dia i tots marxàvem amb la mateixa opinió amb què havia entrat.

És molt crítica amb líders d'aquells anys com Josep Maria Xirinacs, Josep Benet, Heribert Barrera...

Aleshores jo era una joveneta impertinent, acabada d'arribar i sense referents. I només els jutjava pels seus fets. Precisament, he introduït una veu actual al llibre per dir que ara a tots ells els respecto. Xirinacs era un tossut, però si li haguéssim fet més cas potser ara estaríem a un altre lloc. I Benet, aleshores, era un submarí del PSUC.

Vostè escriu: "Discutíem per bajanades". S'ha millorat?
Continuem igual. Es continua discutint per bajanades, es continua discutint per personalismes i es continua discutint perquè les estratègies ens porten a llocs diferents. La unitat és un miratge.

En els anys 70 vostès es queixaven perquè els partits no escoltaven "les bases". Si tenim en compte la manifestació del 10-J, això també es repeteix?

Aquest és el problema. La política és un món autocontingut, són ells amb ells. Per això, en aquells època, quan vaig entrar en política, sense referents i sense mites, vaig veure que aquell món no s'aguantava i que ens estaven enredant.

Durant la Transició es podia haver fet un pas més?

Segurament no podíem haver anat més enllà, el 1981 hi va haver el 23F, però tampoc calia que ens enredessin. I ara amb l'autonomia ens estan fent el mateix!

En quin sentit?

Potser és cert que ara no podem anar més enllà, és a dir, si no obtenim la independència haurem d'aguantar que el govern espanyol ens tracti com ens tracta, però que ens ho diguin. Que no ens diguin que el finançament és bo, que farem un pacte fiscal... si no el farem! Els polítics consideren que per tenir la paraula tenen la realitat.

Les dificultats per assolir una unitat política és el principal paral•lelisme entre ara i el moment de la transició?
La unitat de tots els partits catalans és impossible perquè uns es volen quedar a Espanya i uns altres volen marxar...

I la unitat del partits independentistes?

Aleshores la unitat independentista va fallar perquè uns es creien més purs que els altres. Et sona això? Trenta anys després torna a passar el mateix.

Alguna teoria al respecte? Per què costa tant la unitat dels partits indepentistes?

La meva teoria és que en els ambients polítics estrets i en els quals el poder polític a repartir és poquet les relacions són més intenses. Si poses dotze gats en una habitació no passa res, però dins d'un sac es barallen. Estem davant d'un defecte històric que si no es resolt no ens en sortirem.

Vostè parla dels "vicis" independentistes. A part de la manca d'unitat, quins són els altres?

Hi ha dos vicis que es veuen en els anys setanta i també es reprodueixen ara. El primer és creure's l'estratègia dels partits grans. Pensen que els han d'acompanyar un tros i després ja faran la independència. Però si segueixes el PSC o CiU vas a on van ells. El seguidisme fa ombra, es còmode i a través d'ell es governa, però és un mal negoci si es vol fer la independència.

I el segon vici...?
Els personalismes. Discutir sobre qui és més pur.

Els nous partits independentistes, com SI o Reagrupament, haurien superat el primer vici?

En els anys setanta hi havia molta gent conscienciada i engrescada, però de cop i volta els partits van agafar el protagonisme i els van deixar amb el cul enlaire. Conseqüentment, en els vuitanta ja es parlava de "desencanto". Doncs, ara, com abans, hi ha un moviment popular engrescadíssim i molt mobilitzat, però les respostes polítiques també són zero.

Ara, però, hi ha més independentistes que votants de partits independents...

En aquestes eleccions els independentistes han votat majoritàriament Convergència, però si CiU continua enviant missatges contra la independència a través d'en Duran i Lleida perdrà aquests vots. Quan la política no soluciona la representació independentista, el votant independent vota altres coses. La consciència, però, continua. De fet, ara la gent no s'afilia a un partit, però parla de política.

Quina confiança té en el govern Mas?
El moment clau del govern Mas serà quan plantegi el concert econòmic. Concretament en dos sentit: que realment plantegi el concert econòmic i no un pacte fiscal, i que després, quan torni de Madrid i li hagin donat una merda, no menteixi. Si ho fa, s'haurà acabat l'Artur Mas. I si, a més, tenim en compte que respecte l'atur i l'economia farà poc i les retallades són salvatges vers la societat... Mas se la juga el 2012.

Veu l'afecte Casa Gran en aquest nou govern?
En aquest govern Duran té un pes molt gran i això és un mal presagi. Si vols anar cap a la independència, posa independentistes. En aquest moment hi ha més fre que estímul.

Com veu la relació CiU-ERC?

En algunes zones geogràfiques les coses es deuen haver fet molt malament perquè la relació entre les bases d'Esquerra i les bases de Convergència és brutal. Sembla la batalla de l'Ebre. Hi ha molts ressentiments i així és molt difícil treballar junts.

Convergència és la clau?
Sí, però en aquests moments necessita més pressió de la base per girar-se vers el dret a decidir. Convergència representa un gruix tan gran de catalans que sense ells no es pot assolir la independència. La majoria social passa perquè Convergència es trenqui en dos o que es decanti cap el dret a decidir.

Això ho veu en un futur?
Només cal veure el president Pujol. En aquest moment un 60% de la base de CiU és independentista. El problema és que sovint la cúpula i la base van per camins diferents.

Vostè va fer un llibre sobre Joan Laporta, sorpresa per la seva marxa de SI?

No, perquè va fer el mateix al Barça. Laporta quan va dissenyar la seva successió al club va triar un hereu, Alfons Godall. Però en veure que aquest feia manetes amb un altre i que les enquestes no era bones se'n va buscar un altre, Jaume Ferrer. Laporta és una persona sense lleialtats personals i això en política és complicat. Si no tens lleialtat amb les persones tampoc la tens amb les idees ni amb els electors.

Solidaritat ha pecat d'innocència o s'ha aprofitat d'una persona carismàtica?

Desconec el procés intern, però SI s'ha equivocat plantejant les eleccions municipals a Barcelona en solitari. A SI ara no li convé un resultat a la baixa, però el traurà. No es pot presentar una persona desconeguda i que desconeix la ciutat.

Ara sembla que la unitat independentista passa per ERC i comença per Barcelona...

A Barcelona el penjador d'ERC era bo si es feia un pacte molt ben traçat. Però ERC és un partit molt fluctuant. ERC, l'any 1977, quan Heribert Barrera era la seva cara visible, no es declaraven independent!

Vostè cita l'himne dels Segadors i diu que "ara és l'hora d'estar alerta". En quin sentit?

Una de les coses que tenen els militants independentistes és la voluntat de treball. Això ho hem vist en les consultes. Hi ha molta gent jove treballant, però és important que ningú els enredi. I els partits tendeixen a enredar perquè per a ells es més fàcil gestionar les coses que no pas canviar-les.

Què ha de ser primer: la declaració o la consulta?
Primer la declaració i després la consulta perquè la gent vegi que no passa res i els catalans perdin la por.

Vostè que ha estat crítica amb el nivell social del català, contenta per la proposta del govern que el català sigui un "element determinant" per l'arrelament o agrupació familiar d'immigrants?
Els catalans viuen en barris castellano parlants. L'aprenen a l'entorn on viuen. De fet, el castellà no està repartit homogèniament a l'escala social. Per tant, és d'absoluta justícia donar-los l'oportunitat de sortir d'aquest gueto castellanoparlant i això només ho pot fer el català. El català és una llengua d'ascens social i desimmigritza. Per obtenir els papers no, però per renovar-los el català no hauria de ser "preferent", sinó "obligatori".

 
 

Comentaris