La transició política de la dictadura franquista a la democràcia formal és motiu de debat, sobretot a Catalunya. Un període que no es va viure, ni de bon tros, igual al Principat que a Espanya. Així ho apunta un detallat estudi historiogràfic sobre el relat de la transició espanyola que ha presentat aquest matí l’historiador Carles Santacana a les jornades de la Universitat Catalana d’Estiu, a Prada (El Conflent). Una explicació de la transició que va ignorar la por social, que va ser un pacte d’elits i que sobretot va amnistiar els protagonistes de la dictadura.
Santacana ha destacat que el canvi dels sistema polític dictatorial a un sistema polític democràtic “més o menys” a la resta d’Europa es va explicar “durant molts anys de manera única”. “Una visió de la transició que era bona, no només modèlica sinó exportable”. “Fins a tal punt que a la majoria del món, i a Espanya, van reixir dues idees, una dolenta i una bona; la dolenta, la Guerra Civil i la bona, la transició que va permetre un acord entre els que es mataven feia quaranta anys”, ha detallat.
Una idea que, a parer de Santacana, es va forjar perquè “la van fabricar els mateixos protagonistes, des d’Herrero de Miñón a Santiago Carrillo, gent que va guanyar molts diners explicant la transició a d’altres països, sobretot a Llatinoamerica”. En aquest sentit, l’historiador subratlla que fins i tot es “volien donar lliçons als països de l’Europa de l’Est”. Una paradoxa perquè, en canvi, mai es va voler buscar comparacions amb situacions més pròximes, com Portugal, que només havia passat un any abans, i hauria d’haver estat més equiparable. Una comparació que el relat va ignorar perquè “Portugal sí que va ser una ruptura”.
De fet, la diferència entre del relat de la transició segons es miri des de Catalunya o Espanya és coherent amb la visió política de les dues realitats en el moment. Com exemple, a Espanya, l’element clau d’oposició va ser el moviment obrer i, en canvi, a Catalunya, va ser molt transversal i amb anterioritat a la mort de Franco, com fou l’Assemblea de Catalunya. “Ningú deia que era de dretes!”, ha comentat. Un altre dels exemples d’aquesta diferència és que a les eleccions municipals de 1979, a Espanya van arrassar alcaldes d’UDC que provenien del franquisme i a Catalunya només va passar a Tortosa. El recurs de la por a Espanya era la República no vista com alguna cosa positiva -com es veia a Catalunya- sinó com a causant de la Guerra Civil.
El relat historiogràfic de la transició també delata que la transició va ser un acte protagonitzat per dues elits. “Les que provenien del franquisme que tenien molt clar que s’havia de preservar la seva funció, ningú els jutjaria ni els demanaria explicacions sobre les seves fortunes i no es preguntaria el model d’Estat i les noves elits que només tenien la força de la gent i que mai havien exercit com elits”, ha destacat. “Carrillo va acceptar la monarquia sense preguntar a la gent, només al comitè executiu del PCE”, ha remarcat.
“Sabem dues coses que el relat de la transició no va copsar: que el franquisme era incapaç de continuar i que l’oposició no va ser capaç d’acabar amb el règim perquè Franco va morir al llit”, ha sentenciat. El paradigma de tot plegat és la Llei d’amnistia que, en línia amb els estudis de Marta Rovira, Santacana conclou va servir per “amnistiar fonamentalment els franquistes”. “Ningú va llegir la lletra petita, cap campanya de l’extrema esquerra del moment ho va denunciar, el mateix Xirinachs,q ue va estar un any dret al seu escó del Senat mai ho va dir”, ha fet memòria.
