Rossella Selmini: "A Itàlia l’enemic és 'l’estranger' i a Espanya és intern: el català i el basc"

Entrevista amb la vicepresidenta de l'associació internacional Foreign Friends of Catalunya

Rossella Selmini (Spilamberto - Modena) éssociòloga, professora associada de Criminologia a la Universitat de Bolonya i senior research fellow de la Universitat de Minnesota, on ha estat docent del 2012 al 2018. Ha ensenyat Criminologia a les Universitats italianes de Modena, Reggio Emilia i Macerata. És autora de diverses publicacions en llengua italiana, anglesa, francesa i espanyola sobre temes de criminalitat, seguretat urbana, policing i de processos de criminalització. Des de fa temps, segueix les vicissituds catalanes i és vicepresidenta de l'associació internacional “Foreign Friends Of Catalunya”.

 

Quan néixen els Foreign Friends of Catalunya i quins son llurs objectius?

L'Associació neix oficialment a Alemanya el gener de 2019, encara que oficiosament era ja activa des de feia alguns mesos gràcies al compromís d'algunes dones de Barcelona que havien viscut a l'estranger. Ens vam trobar per casualitat a través de Twitter que considero, des d'aquest punt de vista, un instrument eficaç per establir contactes a nivell internacional. Entre els objectius de l'associació es troba fer conéixer Catalunya des d'un punt de vista cultural, a més de proposar-se cridar l'atenció dels ciutadans europeus sobre el que ha passat i està passant al país.

Personalment vaig ser contactada per la fundadora del Foreign Friends of Catalunya quan va llegir la carta que vaig enviar a la periodista Concita De Gregorio, assidua collaboradora del diari “La Repubblica” i que el mateix diari va publicar, on manifestava les raons perquè la causa catalana ha de ser digna d'atenció i respecte. A partir d'aquí vaig iniciar una col·laboració contribuïnt a desenvolupar projectes que hem definit  com a “diplomàcia de proximitat”: l'organització de trobades entre estrangers i catalans del món universitari, del periodisme o simplement ciutadans que vulguin discutir plegats de democràcia europea, de cultura, de dret... Al mes d'abril, per Sant Jordi, un spin-off de Foreign Friends, (projectes que s'anomenem Open Doors) obrirà les portes de Girona i les seves comarques a estrangers que podran participar a iniciatives de caràcter cultural i d'activisme social. Avui ja hi ha grups de Foreign Friends actius a diversos països. El grup italià és molt actiu. Hem organitzat trobades en les principals ciutats, l'última a Bolonya el passat octubre amb una gran manifestació de solidaritat després de la publicació de la sentència del Tribunal Suprem.

Hem crescut molt, últimament. Hem pres una decisió transversalment oberta a tothom a condició que cadascú s’identifiqui amb els valors de l'antifeixisme i de l'antiracisme, del respecte a les diferències de genere i a l'ambientalisme.

 

Has participat activament a diverses diades. Quines motivacions impulsen un “estranger” a venir a Barcelona per uns quants dies? 

Com a Foreign Friends of Catalunya hem col·laborat activament en l'organització de desplaçaments i reserves d’espais d’acollimentent de cara a les dues últimes grans manifestacions (2018-19). Moltes families catalanes han obert les portes de casa oferint la seva hospitalitat per uns quants dies a ciutadans europeus i americans. Han estat dies intensos amb trobades, debats, workshop i seminaris. Estudiants universitaris, periodistes, jubilats, un gran nombre de persones interessades a aprofundir i a obrir-se a la comprensió de la realitat catalana. Han vingut persones amb opinions diferents sobre les qüestions que afecten Catalunya, però tots han quedat fascinats de la enorme capacitat de mobilització pacífica en defensa dels seus drets i molt preocupats per com s'ha pogut transformar un conflicte polític en un conflicte jurídic.

Recordo amb satisfacció el cas d'un sindicalista que es presentà a Bolonya a la primera trobada organitzada pel Foreign Friends: era molt curiós i alhora desconfiat. A Itàlia hi ha molt poca informació sobre les vicissituds catalanes i molts estereotips per combatre. Avui aquesta persona porta participant activament a dues Diades i es troba sempre a primera linea sostenint i solidaritzant contra les violacions dels drets polítics i civils dels catalans, no necessàriament independentistes. Crec que per a un estranger participar a la Diada o altres iniciatives similars com és ara la d'Open Doors al proper abril, és una ocasió extraordinària per entendre millor aquella realitat o també per adonar-se de l'enorme capacitat i nivell de perfecció amb què s’han anat fent a Catalunya aquest tipus de manifestacions. Per un sociòleg les mobilitzacions catalanes han estat i són de gran interès.

 

Recentment has organitzat a la Universitat de Bolonya un congrés amb el nom “Seguretat, ordre públic i criminalització de la dissidència i de la solidaritat. Com han anat les lliçons a Espanya i a Itàlia?”

Han estat molt interessants, tant pel que fa a les propostes científiques presentades per part dels ponents com per part dels estudiants que han tingut la possibilitat d’analitzar com es criminalitza la disidència politica en dos dels estats europeus que considerem democràtics. A Itàlia la situació és diferent. Ací a Itàlia l’enemic és sobretot “l’estranger” mentre a Espanya l’enemic és intern: el català i el basc. S’ha tractat també el fenòmen de l’anomenada “repressió burocràtica” Una definició creada per investigadors espanyols que es refereix a l’ús punitiu del dret administratiu i que hem vist aplicar a Catalunya amb dures sancions imposades a polítics i activistes. El cas més extensament debatut en el congrés ha estat, naturalment, el del procés contra els líders catalans. Em sembla molt important crear situacions d’intercanvi sobre aquest tema que compromet el cor de la democràcia europea. Insisteixo sempre, als meus estudiants, que per entendre l’evolució de la repressió a Europa s’ha de tenir en compte com ha estat reprimit el referèndum de l’1 d’octubre.

Rossella Selmini en un acte a Bolonya

Rossella Selmini en un acte a Bolonya

Quina idea t’has fet sobre els últims esdeveniments a Catalunya?

El que més em preocupa de la situació actual és la desconnexió entre la base i els polítics. Veig una manca d’unitat entre les forces independentistes. Entenc i respecto profundament les raons de cada partit, tant les abstensionistes com les contràries a la investidura de Pedro Sánchez. Sóc estrangera i no em pertoca ni valorar ni fer recomanacions sobre el que s’hauria de fer, però vaig trobar extraordinària la cohesió que hi va haver fa un parell d’anys, quan els partits independentistes varen obstinar-se a unir-se deixant de banda les evidents diferències. Ara han de fer un altre esforç, fins i tot més gran, intentar mantenir-se units, i retrobar l’harmonia amb la base de la mobilització catalana. Espero que en el futur hi hagi una harmonia més gran entre tots els partits progressistes catalans -En Comú-Podem, el mateix PSC- i que es puguin reconèixer mútuament al voltant de valors comuns perquè, més enllà de l’independentisme, hi ha un problema de democràcia que ens implica a tots.

 

Al mateix temps Carles Puigdemont i Toni Comín son “de moment” europarlamentaris, mentre el càrrec d’Oriol Junqueras ha estat suspès...

 

Puigdemont i Comín han aconseguit portar la qüestió catalana al cor d’Europa. Espero que disposin de tot el temps necessari per fer valer les seves raons i el seu coratge i que també el president italià del Parlament Europeu, David Sassoli, demostri la seva valentia. La diferència amb el seu predecessor es nota! Tècnicament és una qüestió complexa on es barregen recursos jurídics amb qüestions polítiques. El cas Junqueras és emblemàtic d’un decaïment dels estàndards democràtics. Catalunya ens obliga a pensar sobre aspectes fonamentals de la democràcia no només espanyola, sino també europea.

 

Creus que el nou govern aconseguirà d’alguna manera desbloquejar la situació? Ets optimista al respecte?

Em sento cautament optimista (subratllo “cautament”). A Espanya (i no només a Espanya) existeix malauradament una dreta ferotge que s’ha de parar. Els seus primers passos no m’han semblat positius. Les socialdemocràcies a Europa estàn en crisi a tot arreu. Sánchez hauria de donar el més aviat possible senyals de discontinuïtat que no veig i em preocupa que Podemos no pressioni més en aquest sentit. Penso per exemple en la Llei “Mordaza”, una de les més antilliberals d’Europa, en una revisió democràtica seriosa de l’aparell penal espanyol, absolutament hipertròfic. A més a més voldria veure senyals clars sobre la qüestió dels presos polítics catalans i una sincera i autèntica voluntat de diàleg per desbloquejar la crisi.

Si els partits progressistes espanyols i la mateixa societat espanyola no fan una reflexió autocrítica seriosa, sobretot pel seu nacionalisme, que des de fora es veu veritablement excessiu, no faran gaire camí.

 

Ara et trobes als Estats Units per motius de treball. Com veus les pròximes eleccions presidencials? La societat americana està disposada al canvi després de quatre anys d’administració Trump?

Vaig participar com a simple militant a la campanya per Bernie Sanders durant les primàries de 2016. Va ser una experiència que recordo amb il.lusió: grups espontanis de voluntaris i tanta energia positiva, la mateixa que vaig retrobar dos anys després a Catalunya i que des de fa temps no trobo al meu país, Itàlia. Trump sembla no perdre terreny. És molt trist constatar com les classes més pobres el voten convençudes per qui en definitiva no és més que el seu propi botxí. Desgraciadament no sóc gaire optimista. Les meves esperances estàn totes en Bernie Sanders per la seva capacitat de parlar a l’America profunda, és a dir, la que vota Trump, i espero que aconsegueixi imposar-se a les pròximes primàries. I si esdevingués President dels EE.UU no tinc cap dubte que aconseguiria transformar-los. El món sencer se’n beneficiaria.

 

Comentaris