Canvia el sentit del vot dels ciutadans de forma notable en una repetició electoral com per alterar majories possibles? Més enllà del cost econòmic afegit que s’assumeix amb els pressupostos de l’Estat, tornar a convocar els ciutadans a les urnes amb una diferència de pocs mesos, com va passar entre el 20-N del 2015 i el 26-J del 2016, sí que provoca algunes variacions en la repartició d’escons, però no prou significatives com perquè el guanyador de les eleccions les acabi perdent en uns segons comicis. Al contrari, en el cas de l’anterior cicle electoral a l’Estat, el PP va veure reforçada la seva majoria, passant de 123 a 137 escons. I si bé no tenia una majoria absoluta per governar sense suports, el PSOE va acabar abstenint-se –amb batalla interna inclosa i amb Pedro Sánchez deixant l’escó amb el famós ‘no és no per’ intentar recuperar el control del partit- i facilitant la investidura de Mariano Rajoy en nom d’un pacte d’Estat per no bloquejar la governabilitat. Aleshores el conflicte polític català ja va ser decisiu perquè els dos grans partits de la Transició es posessin d’acord per segellar el sistema d’alternança en el poder i blindar així el règim del 78.
El CIS i diverses enquestes apunten que en el cas del 10-N, el PSOE reforçaria la seva victòria del passat 28 d’abril, malgrat que podia formar govern amb Podemos i amb el suport de l’independentisme, i que la dreta culpa Pedro Sánchez d’abocar Espanya a unes noves eleccions. Si els socialistes van obtenir 123 escons i el PP va caure fins als 66, el baròmetre del CIS apunta que el PSOE s’enfila a una forquilla d’entre 133 i 150 escons i el PP recupera posicions i passa a tenir entre 74 i 81 escons. Per contra, Ciutadans i Podemos cauen amb força. És a dir, que una repetició electoral, com ja va passar durant el cicle 2015-2016, reforça el bipartidisme que des de la Transició ha regit l’alternança en el poder de la dreta i l’esquerra, i per tant, els nous patits polítics que no han format part del règim del 78 surten perjudicats en una repetició electoral perquè el votant tendeix a triar opcions que li resultin més estables i amb possibilitats de victòria.
El líder d’Unidas Podemos, Pablo Iglesias, al Congrés dels Diputats
Mirant els resultats del 20-N del 2015 i els del 26-J del 2016, es van produir canvis en el repartiment d’escons en catorze circumscripcions: Lleida, Almeria, València, Alacant, La Corunya, Badajoz, , Toledo, Santa Cruz de Tenerife, Sevilla, Madrid, Jaén, Ourense, Salamanca i Guadalajara. En aquests casos, el ball d’escons va reequilibrar el bipartidisme, de manera que el PP i el PSOE van acabar recollint alguns dels escons que s’havien assignat a Cs i Unidas Podemos.
En el cas del 10-N, l’escenari es veu pertorbat per la sentència del Tribunal Suprem, que condicionarà segur els resultats a Catalunya, però també pot afectar a tot l’Estat degut a la pugna entre PSOE, PP, Cs i VOX per abanderar la mà dura contra l’independentisme, els CDR i el Tsunami Democràtic. I en clau interna, caldrà veure si és ERC, com apunten totes les enquestes, qui canalitza el malestar de l’independentisme, malgrat que els republicans van insistir a investir Pedro Sánchez el 28-A i això els podria produir un cert desgast.
El líder d’ERC, Oriol Junqueras, en el moment de prometre la Constitució al Congrés dels Diputats
I també cal comptar amb la irrupció de la CUP per primera vegada en unes eleccions espanyoles, i quin nivell de resistència tindrà el PSC, que les enquestes situen en una pugna amb ERC per aconseguir la victòria a Catalunya. Els socialistes catalans sabran si el federalisme, que han aconseguit que el PSOE torni a posar al programa electoral, és un punt a favor o en contra per al votant socialista de Catalunya. El 28-A, el PSC va guanyar a Barcelona, i va mantenir escó a Tarragona, Lleida i Girona. Els Comuns van aguantar, tot i que amb pitjors resultats que el juny del 2016, Cs va patir un fort correctiu i el PP, amb un sol escó a Catalunya, es manté irrellevant talment com al Parlament.
