Les setmanes prèvies a la celebració del referèndum de l’1-O van ser especialment intenses pel que fa a la internacionalització dels arguments del Govern sobre la legitimitat i legalitat de posar les urnes per votar sobre la independència de forma clara. Si a principis d’agost el departament d’Exteriors, que aleshores dirigia el conseller Raül Romeva, va fer arribar a les cancelleries diversos documents, i començava a especular-se amb possibles suports a una DUI, a finals d’aquell mes, el 31 d’agost, i només una setmana abans que el Parlament de Catalunya aprovés les lleis de la desconnexió, hi va haver un cop d’efecte en el món acadèmic. La Generalitat feia públic un informe exhaustiu en què quatre professors d’universitats europees i americanes asseguraven que el referèndum de l’1-O era “la manera més directa i legítima que tenen els catalans per exercir el seu dret a decidir”, i que el marc regulador que aprovaria el Parlament la setmana següent s’adequava “a l’estàndard internacional”.
L’estudi, encarregat pel Departament d’Exteriors, va ser elaborat de forma independent per quatre experts en dret: Nicolas Levrat (professor de la Universitat de Ginebra), Sandrina Antunes (Universitat de Minho, Portugal), Guilleume Tusseau (Sciences Po, París) i Paul Williams (American University, Washington DC, Estats Units). Aquell informe va ser enviat a totes les cancelleries internacionals, i com era d’esperar, va provocar l’enuig de la diplomàcia espanyola.
En aquell informe, els experts remarcaven el caràcter nacional de Catalunya per justificar el seu dret a decidir: “Segons la legalitat internacional i europea, els pobles tenen el dret d’autodeterminació, és a dir, poden decidir lliurament el seu estatus polític”, insistint que aquest criteri feia referència a “tots els pobles” i no només aquells que es trobessin sota dominació colonial. Els autors repassaven els compromisos internacionals d’Espanya en aquest sentit, recordant que l’Estat espanyol va signar el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics de 1966 i es va comprometre a “promoure i respectar el dret d’autodeterminació d’acord amb la carta de les Nacions Unides”. En aquest context, titllaven d’invàlid l’argument legalista que ha utilitzat l’estat espanyol des de l’inici del procés sobiranista que el dret a decidir només regeix en cas de territori colonitzat, “perquè es contradiu amb les obligacions que Espanya va subscriure sota la legalitat europea i internacional”, sostenien els experts l’agost del 2017.
Policia Nacional Referèndum 1-O escola Ramon Llull
L’anàlisi dels experts permetia extraure una conclusió clara: “No hi ha cap llei internacional que prohibeixi una entitat subestatal de decidir el seu destí polític segons la voluntat de la gent”. I posaven xifres a la situació: Des de 1991, hi ha hagut 53 referèndums d’independència d’entitats subestatals, dels quals 27 han estat sense el consentiment de l’Estat. I en aquests anys, 27 estats han aconseguit la seva independència a través d’un referèndum popular. Però els quatre acadèmics també refutaven la idea segons la qual la Unió Europea no acceptaria una possible independència de Catalunya. En aquest sentit, remarcaven que els estats membres de la Unió han acceptat i reconegut la majoria d’aquests antics territoris sense estat que es van independitzar per la via del referèndum.
Emparant-se en l’anàlisi del marc legal de la UE, els experts que signaven l’informe encarregat per Exteriors sentenciaven que la Unió Europea reconeix el dret a decidir, perquè, “en absència d’una disposició específica sobre el dret d’autodeterminació d’una nació sense estat europea, el dret de la UE no prohibeix l’exercici del dret a decidir de les nacions europees”. Concloïa també que “els estats membre reaccionarien positivament a una nova candidatura per unir-se a la Unió”.
1-O.- El Partit Quebequés va aprovar una resolució a favor del referèndum català
Un altre dels punts destacats de l’informe feia referència al nacionalisme català i al dret a decidir, i remarcava el fet que el suport popular a la independència “no té res a veure amb un nacionalisme entès com a quelcom identitari, sinó que és una demanda política àmplia”. Els experts relataven que “la demanda dels catalans per decidir el seu futur es basa en una concepció cívica i liberal de la nació catalana, no en un nacionalisme essencialista o etnicista”.
