L’escriptor i professor Ramón Cotarelo acaba de publicar un nou llibre: Els nous dictadors. Es tracta d’un assaig que aborda conceptes sobre la tirania i que mira de respondre preguntes sobre per què una població oprimida acaba obeint els opressors. En aquesta entrevista amb El Món, Cotarelo trasllada alguns conceptes del llibre a la discussió sobre l’independentisme català i el règim franquista. Considera que la dictadura viscuda a l’Estat espanyol durant 40 anys fou igual o més dura que el nazisme o l’estalinisme, i insisteix que Espanya no pot ser considerada en cap cas una democràcia.
Internet s’apropa més a ser un obstacle o una eina útil per una dictadura?
Un obstacle, sense cap mena de dubte. És una eina que empodera la gent i que esdevé útil per l’alliberament del poble. És la segona part de l’alliberament que va suposar la impremta. Ara la gent té moltes més possibilitats d’actuar i ser efectiva.
Al llibre parla sobre el concepte ‘obediència voluntària a la dictadura’. Què significa?
La gent sempre pensa que la tirania i la dictadura són experimentades com una cosa molt dura i contrària a la població. I la pregunta que sempre ens hem de fer és per què obeïm governants que no estimem si sabem que som molts més els oprimits que els opressors. Tothom se sorprèn quan veu els resultats de les eleccions espanyoles. Aquesta pregunta a l’Estat espanyol s’ha de traslladar en l’obediència que es fa als hereus de Franco. Cal parlar de ‘franquisme sociològic’, perquè en 40 anys de dictadura es poden fer moltes coses, com per exemple crear una base social de beneficiats del règim que es podria mesurar en uns dos o tres milions de persones. Són els beneficiats d’una indústria i política econòmica determinada o institucions com l’Església o l’Exèrcit. l’Església o l’Exèrcit són Estats dins de l’Estat.
Creu, però, que a la resta de l’Estat espanyol hi ha la sensació majoritària que es viu en un règim hereu del franquisme?
Actualment es vol amagar el caràcter dictatorial de la dictadura i el seu règim hereditari dient que és un Estat de dret i que és una democràcia homologable a altres Estats. És el discurs que fa Josep Borrell. Algú pot creure que un Estat pot tenir una democràcia quan no ha tingut mai una democràcia excepte sis anys en 200 anys? No hi ha tradició ni educació en valors democràtics.
En cap cas seria correcte afirmar que l’Estat espanyol és una democràcia de baixa qualitat?
No és una democràcia. Què significa de baixa qualitat?
No existeixen les democràcies perfectes. I per tant trobem democràcies més fortes i més febles.
Però és que Espanya no es pot considerar una democràcia perquè hi ha un criteri que no compleix, i és que el règim polític i l’Estat de Dret ha de basar-se en el lliure consentiment dels governats. És a dir, que solament és legítim un règim polític que la gent considera legítim. Quin és el lliure consentiment del règim espanyol a Catalunya? I si una democràcia té una dictadura de la majoria, què és? Una dictadura o una democràcia? És democràcia per la majoria, però una dictadura per la minoria nacional.
El conflicte nacional és el que denota el comportament dictatorial de l’Estat espanyol?
El conflicte amb Catalunya i el País Basc és el que ha fet possible treure la careta de democràcia a la tirania espanyola.
La sala d’estar de la casa de Ramón Cotarelo està plena de llibres; n’hi ha molts que són seus Jordi Borràs
Sense herència franquista hi hauria un reconeixement del dret a l’autodeterminació per part d’Espanya?
No, no. El concepte de ‘dret a l’autodeterminació’ és relativament nou. El seu inici arriba amb la primera Guerra Mundial. Abans no es parlava de l’autodeterminació. I serà negat en qualsevol cas, sempre. Des que es va fer palès. Espanya és un nom que ni tan sols és castellà i que hom ha donat a una estructura imperial que s’ha forçat durant segles. Però Espanya no existeix, perquè en el moment que Catalunya esdevingui independent com anomenaran la resta del país?
Al llibre esmenta diverses dictadures com el nazisme, l’estalinisme o el salazarisme, entre moltes altres. Si les comparessim, veuríem que el franquisme va ser un règim dictatorial dur o més aviat fluix?
Absolutament dur, cruel, inhumà i bestial. Va ser un avançament del nazisme. Cap al final de la dictadura es va voler rentar la cara una mica al règim contraposant el modus operandi dels primers anys amb els últims. Però hi havia diferències en les formes, però no en l’esperit.
Ha d’haver alguna manera de mesurar la crueltat d’una dictadura.
Ho podries mesurar comptant les seves execucions, però sempre has de tenir en compte el nombre d’habitants de cada país. A Hitler i Stalin se’ls atribueixen milions de morts, però als nazis els has de comptar pràcticament tot el territori europeu, i la Unió Soviètica és gegant. M’agrada emfatitzar que l’encarregat de formular la justificació ideològica de la dictadura a Espanya no va ser Karl Marx ni Chamberlain, sinó l’església catòlica. Perquè la doctrina que Espanya estava destinada a salvar el món del comunisme i que la guerra civil va ser una croada va ser formulada per dos bisbes catalans: cardenal Gomà i cardenal Pla y Deniel. Una croada en la què els moros van matar cristians! Cal dir també que aquesta és una qüestió molt delicada perquè a Espanya el catolicisme està compartit per gairebé tothom i a Catalunya el catalanisme ha estat molt arrelat al catalanisme. Dit això, el franquisme ha estat igual o més cruel que el nazisme o l’estalinisme.
Ramón Cotarelo Jordi Borràs
Per què s’ha fragmentat tant la dreta a Espanya? És un fenomen més típic de les esquerres.
Hi ha el costum d’elevar a categoria les anècdotes del moment. La idea que l’esquerra es fragmenta és una idea autocomplaent per dir que som molt crítics amb nosaltres mateixos. Però també passa a la dreta. La dreta francesa ha estat, per exemple, sempre fragmentada.
L’independentisme pateix d’un duopoli de Puigdemont i Junqueras del qual cal desfer-se?
Sí. Sempre hi ha projectes personals, i jo penso que hi ha una competició entre tots dos que cadascú planteja de maneres molt diferents. Per a Junqueras és una qüestió de vida o mort apartar Puigdemont de l’escenari. Junqueras ha llegit malament la història i ha pensat que es convertiria en Companys. És a dir, que en comptes d’exiliar-se es va presentar voluntàriament davant la justícia espanyola esperant que el condemnessin a molts anys però que acabaria poc temps tancat per sortir ràpid i ser president de la Generalitat. Si no és per aquest motiu, és incomprensible que ell ho fes. Perquè ningú vol anar a la presó per ser Nelson Mandela. La pugna es lluita amb esperits diferents. Aprecio una mala fe per part de Junqueras; és com quan Rufián parla de “l’espai convergent”. Ve a dir que abans que portar aquests com a aliats prefereix anar de la mà amb els enemics. La superioritat de Puigdemont és abismal. Esquerra Republicana són una barreja entre jesuïtes i comunistes.
Queda clar que vostè és de Puigdemont.
No puc amagar que m’inclino més cap a ell. Té la dimensió d’un Charles de Gaulle. És un dirigent carismàtic que aglutina la legitimitat de tota la societat. És un anarquista, un burgès i un catòlic. És un gran representant de la complexitat catalana.
Ramón Cotarelo, en un moment de l’entrevista amb ‘El Món’ Jordi Borràs
Vostè és molt crític amb Esquerra Republicana. Per què?
ERC té tot el dret a no ser independentista, però és complicat d’explicar que algú és català d’esquerres i no independentista. Alguna cosa falla. La gent d’Esquerra no és independentista i han enganyat la gent de manera descarada. A les eleccions del 28-A van presentar-se dient que eren independentistes i era mentida. Hores més tard el mateix Gabriel Rufián va reconèixer no ser-ho i preguntant-se ‘què significa ser independentista’. Volen ser el partit únic de Catalunya, com el PRI mexicà, i ser un partit ficat a les institucions ple d’endollats i privilegiats que sobren sous públics molt alts.
Vol dir que això no passa també a Junts per Catalunya?
JxCat és un desastre. Miren de recompondre’s i fer que el PDeCats obrevisqui al naufragi. Hem de tenir en compte, però, que la burgesia existeix i que no es pot fer la independència sense els burgesos. S’ha d’aprofitar que per una vegada a la vida els burgesos s’hagin fet independentistes! I és que a més s’han fet burgesos fins la medul·la. Hi ha qui sosté que l’enemic de classe és sempre enemic, però ha de prevaldre que tenim un punt en comú: la independència. És com el problema que hi ha ara amb la Llei Aragonès; cal que aparti ja les dinàmiques de partit.
Algú li podria debatre que fa ja quasi deu anys que es posa per davant la causa nacional a les polítiques del dia a dia.
Això és el que anomenen govern efectiu. Però és que un govern efectiu en una situació de dependència econòmica és una mentida. Si tu no pots disposar els teus pressupostos perquè depenen de Madrid i per tant no pots administrar-te tu mateix, de què carai has de parlar de polítiques socials. Estàs parlant d’administrar les engrunes que ens donen.
