Què vol explicar amb aquest llibre què no se sàpiga de la immigració al Raval ?
Potser res de nou, però he recollit informació que hem elaborat a través de les converses sobre immigració que fem una vegada al mes, a l’entitat Braval, amb gent de diferents àmbits. En aquestes reunions, hi participem nosaltres, gent de Càritas, periodistes, polítics, gent del món de l’educació… I tot plegats parlem sobre el fenomen de la immigració i com es tracten els immigrants des de diferents òptiques.
El llibre es diu “La república del Raval”, estem davant d’un barri anàrquic?
El títol fa referència a “la cosa pública”, la ciutadania. En aquest barri hi ha 48.000 habitants en poc més 1,1 km2, hi ha més immigrants que a Salt, Vic o Figueres, que sempre apareixen com a pobles conflictius amb els immigrants. Aquí no ha explotat el fenomen de la immigració perquè la ciutadania, la gent, els mateixos immigrants s’han mogut perquè no passi. I la república són les persones, els ciutadans, no és l’administració pública.
Parla en el llibre de les “eines de cohesió social”. Quins són els punts bàsics que s’han de tenir en compte en un entorn de població immigrada?
Al nostre centre, Braval, tenim nens de 30 països, que parlen 10 llengües i practiquen 9 religions. I tenim grups d’esports on competim amb altres equips de futbol i de bàsquet d’altres escoles, d’altres barris, a la lliga normalitzada de Barcelona del consell escolar. Nosaltres no participem en una lliga del barri on només hi juguen immigrants, nosaltres competim amb nens que viuen altres realitat a les quals no estan acostumats els nostres nanos.
I en què consisteix la feina que freu a Braval?
Hi ha gent de diversa procedència que juguen en aquests equips de diferents edats. I al voltant d’aquest equips hi ha 7 o 8 voluntaris que porten els nens i que els ajuden a fer els deures de l’escola, per exemple. Per tant hi ha una relació cordial entre diferents cultures, unes pautes determinades i unes rutines que, sinó es compleixen, els “amenacem” en que no jugaran el partir del cap de setmana.
Per tant, hi ha interacció entre nois de diferents cultures i races…
Sí, i tant, no volem guetos! Fem equips amb nens diversos de races i cultures diferents. Els problemes apareixien en la primera generació d’immigrants, però els nens ja no. Si que notem, però, que els joves nascuts aquí estan més depressius perquè el que sempre han mamat a casa ha estat el fracàs, en canvi els nens de pares immigrants tenen una mentalitat d’esforç, de lluita, de superació.
La vostra tasca també serveix per ocupar el seu temps lliure i per ajudar-los a l’escola…
Sí, amb la vocació de fer els treballs escolars fan que aparegui una relació amb aquest voluntari, i un voluntari que es converteix en el seu referent que els hi donen pautes que després els nens segueixen.
I per què decideixen venir aquí i no es queden al carrer?
Inicialment els nens venen gràcies a altres amics que els conviden a jugar a algun esport. Venen un parell de dies a entrenar i és després quan venen els seus pares i els hi expliquem en què consisteix el nostre programa.
Vosaltres vàreu començar la vostra tasca l’any 1998. En què ha canviat el Raval aquests anys ençà?
Vam començar jugant al carrer a la plaça del Macba i ara ja fem casals d’estius, programes d’immersió lingüística, programes vocacionals perquè puguin trobar feina… Ara ens costa menys que els immigrants vagin acceptant les pràctiques. Ara molts dels voluntaris que tenim ja havien estat alumnes nostres, i per tant els veuen com un referent a seguir.
Deia abans que rebutjava crear guetos. El Raval, però, és considera el gueto de Barcelona...
És un barri amb un 50% d’immigrants i per tant és una realitat que impacta. Per això nosaltres pretenem que surtin d’aquí i vegin altres realitats. De vegades, els mitjans de comunicació expliquen conflictes d’immigrants puntuals que el públic percep com a fets habituals.
I com són les relacions que aquests immigrants nouvinguts mantenen amb els veïns originaris del Raval?
La realitat és molt diversa, però generalment la gent que viu aquí, atrapada a un barri que no té sortida, està molt frustrada.
També intenten explicar que l’entorn en què viuen molts d’aquests nens -prostitució, violència, drogues…- és un mal exemple a seguir i que hi ha vida més enllà d’aquest context…
Sí, els hi expliquem que això també passa a altres barris, en menys mesura, però que també existeix. A això li hem de sumar les realitat que viuen les seves famílies. Nens que han estat víctimes de robatoris a casa seva o que tenen malentesos amb els amics. Però de tot plegat no n’hem de fer un drama, crec que es treu massa de polleguera el que es viu en aquest barri. En definitiva, si els nens i les famílies se senten estimats, ells responen millor.
Des de l’Ajuntament de Barcelona s’ha intentat traslladar al Raval diferents equipaments, com la Filmoteca, facultats o hotels de luxe per tal de canviar la dinàmica del barri. Creu que ha servit d’alguna cosa?
Ho veig positiu, però sincerament la regeneració que l’Ajuntament ha volgut fer al Raval no ha tingut incidència en la vida real del barri. Això és com el Liceu o la Biblioteca de Catalunya, els dos equipament més importants del barri, que després de molts anys, no han tingut cap influència.
Tot i la feina que feu des d’entitats com la vostra, la família i l’escola segueixen sent la base de l’educació i la integració d’un nen immigrant?
Sí, i la família al Raval està desbordada. Perquè està desestructurada, per temes d’horaris, de feina… Però l’escola és quelcom excepcional. El que fan els mestres del Raval, amb aquests nens, és extremadament extraordinari. I per tant, l’anomenada integració recau molt sobre l’escola. Són classes on hi ha un 90% de gent immigrada. El debat de la integració dels immigrants s’ha de replantejar.
Com s’ha de fer doncs aquesta integració?
No pot ser que a l’escola els nens immigrants aprenguin a ser catalans però a casa segueixin vivint com en el seu país d’origen. De vegades a casa nostra s’han finançat massa les activitats organitzades al voltant de diferents grups d’immigrants i s’han menystingut les que veritablement aposten per la cohesió social entre diferents cultures.
La immigració ha estat un dels temes més recurrents a les passades eleccions. S’està polititzant massa la immigració?
Jo crec que sí, és un debat clàssic i fàcil però també molt perillós.
I què li demanaria al nou secretari d’immigració, Xavier Bosch?
S’ha d’aclarir quins han de ser els drets i deures dels immigrants. Aquests “drets” són molt relatius depenent de la cultura. També ha de quedar clar que qui ve aquí a casa nostra ha d’assumir els nostres costums. I això de vegades són problemes que no és volen afrontar. Se’ls hi ha d’explicar com es funciona aquí. Cal també una barreja ètnica a les escoles, hi ha separacions per temes de barris que fan que hi ha hagi centres saturats d’immigrants i altres que gairebé no en tenen.
Un dels altres temes d’actualitat és el debat sobre el burca. Creu que s’hauria de prohibir l’ús del burca a tot Catalunya?
Sí, s’ha de prohibir el burca a tots els espais públics de Catalunya. Al Raval i ha 6 dones que van amb burca i aquesta minoria no pot ser la normalitat. És qüestió de seguretat. Són costums de cada cultura del segle VII que ens volen inculcar al segle XXI
Una de les propostes de l’Ajuntament de Vic és el de no empadronar aquells immigrants que hagi delinquit. Està d’acord amb aquesta mesura?
Aquí ens hem de posar d’acord amb qui té les competències. La llei d’ acollida de Catalunya pilota sobre la bona voluntat de la Generalitat, perquè la Generalitat no té les competències, que són de Madrid. És veritat que hi ha Ajuntament que han quedat desbordats, però el que no s’ha de fer es fer veure que no passa res. Crec que l’actuació de Vic i Salt ha estat molt valenta, han posat el debat de la immigració sobre la taula.
La crisi afecta a tots els sectors de la societat i els immigrants no són, ni molt menys, un col•lectiu que quedi al marge…
Fa dos anys que no surten dades de l’atur al Raval, perquè no interessa i generaria alarma. Jo crec que deu haver-hi un 30% d’atur. Hi ha moltes famílies que tenen vertaders problemes per pagar les nostres activitats, i per això som flexibles sempre i que veiem que clarament s’estrenyen el cinturó.
