La confirmació per part del Tribunal Suprem de la inhabilitació del president Torra amb efectes immediats ha activat de forma oficial una cursa electoral que durarà aproximadament quatre mesos. Quatre mesos que posaran a prova la resistència del moviment independentista, molt desgastat per les pugnes partidistes i pels efectes de la repressió, i a hores d’ara incapaç de consensuar una estratègia unitària que permeti rendibilitzar l’1-O. En tot cas, els dos socis de Govern ja haurien consensuat aquests quatre mesos de clima electoral, i les eleccions podrien celebrar-se el 7 de febrer del 2021.
D’entrada, la inhabilitació del president Torra comportarà un reajustament de forces a Palau. El vicepresident Aragonès prendrà el control del Govern, si bé amb atribucions limitades. Però JxCAT es mira amb recel que qui serà el candidat d’ERC a les eleccions pugui treure rèdit de ser el número u durant quatre mesos, una circumstància que fa preveure una disputa més o menys pública entre els dos socis de l’executiu durant aquests quatre mesos per tenir el control polític de la principal institució del país. L’executiu, que el president Torra va donar per liquidat el gener del 2020 quan el Parlament, amb el vistiplau d’ERC, li va retirar l’escó, haurà d’afrontar l’embat polític i judicial per part de l’Estat que suposa tenir inhabilitat el tercer president de la Generalitat en quatre anys, però a més, haurà de gestionar la crisi sanitària, econòmica i social. Una gestió del dia a dia que no pot posposar-se i que el Govern ha de fer amb competències i recursos molt limitats. Evitar el desgast davant la societat en aquest sentit, amb una oposició que intentarà atribuir els possibles errors de gestió a un suposat desinterès de l’independentisme per la gestió ordinària del país.
[r:1]
Un altre front on es posarà a prova la fortalesa de l’independentisme és el Parlament. El president de la cambra, Roger Torrent, està en el punt de mira de JxCAT, que el culpa d’haver frenat moltes accions del Parlament i d’haver limitat la seva sobirania retirant l’escó a Torra, no publicant les actes del ple de la monarquia o suspenent la investidura de Carles Puigdemont el gener del 2018. Per part d’ERC, consideren que el grup parlamentari de JxCAT té una croada contra Torrent i que intenta posar-lo contra les cordes constantment amb confrontacions legals que a parer dels republicans no són efectives i per contra posen en perill la institució.
Pere Aragonès i Quim Torra en roda de premsa
En l’àmbit dels partits, ERC arriba a la cursa electoral amb les enquestes de cara, però la seva política a Madrid, oposada a la JxCAT, podria passar-li factura si no dóna els fruits esperats. Els republicans segueixen apostant, malgrat la inhabilitació del president, per asseure’s en una taula de diàleg amb el PSOE, que tanca la porta parlar de l’autodeterminació, i també deixen la porta oberta a votar els pressupostos de l’Estat. Per contra, JxCAT reclama un ordre del dia que inclogui parlar d’autodeterminació, i denuncia que el PSOE fa xantatge a l’independentisme amb els pressupostos, vinculant la seva continuïtat al govern amb un possible indult dels presos polítics i exiliats i una reforma del codi penal.
A l’òrbita de JxCAT, aquests quatre mesos han de servir per definir un espai de nova creació, que no s’escapa de pugnes internes i que té encara un front judicial obert amb el PDeCAT. Amb la impossibilitat constatada de fer llistes unitàries, ERC i JxCAT dirigiran part de les seves estratègies a rendibilitzar els seus màxims actius, Oriol Junqueras i Carles Puigdemont. I aquí hi ha el risc de confrontar presó i exili, negociació amb Madrid i internacionalització del conflicte, malgrat que ambdues estratègies són complementàries i necessàries. Superar aquests personalismes o agreujar-los donarà una mesura de com s’arriba a les eleccions dins del moviment.
[r:2]
I la CUP, que insisteix que fa d’oposició al Govern, arriba a aquesta cursa electoral amb dues experiències ben diferents pel que fa als fruits de la seva relació amb ERC i JxCAT. El 2017, la pressió de la CUP, que va empènyer el president Puigdemont a presentar-se a una qüestió de confiança i a oferir el compromís de fer un referèndum vinculant, va ser clau per l’èxit de l’1-O. Els anticapitalistes mai abans havien col·laborat tan estretament amb el Govern i van ser una peça fonamental de la unitat institucional i al carrer que va permetre que l’Estat espanyol fes fallida a Catalunya ara fa 3 anys. Però els cupaires també han constatat com el fet d’haver permès la formació d’un segon govern ERC-JxCAT amb els seus necessaris quatre escons no servia per avançar ni nacionalment ni socialment, en paraules del seu cap de files parlamentàries, Carles Riera, en una entrevista a EL MÓN. És per això que els cupaires sí que tenen clar que l’endemà de les eleccions, si es compleixen els pronòstics, els seus escons decisius per configurar una majoria independentista al Parlament tindran un preu molt alt. Caldrà marcar objectius nacionals concrets, i si és necessari, la CUP entrarà al Govern o a la Mesa del Parlament per dur-los a terme de forma unilateral si és el cas.
Diverses participants a l’acte de la Diada del 2020 a Badalona (ACN)
Finalment, la societat civil. Desmobilitzada i desil·lusionada per la falta d’unitat dels partits i la tèbia resposta institucional a la repressió, l’ANC, Òmnium i altres entitats tindran el repte de mantenir viva la flama al carrer i alhora marcar de molt a prop els partits. Si bé el moviment al carrer manté una certa unitat, les relacions amb els despatxos polítics estan debilitades. Res a veure amb la simbiosi que va permetre l’1-O. Refer aquestes relacions i mantenir la temperatura del moviment, preparat per si calgués un nou embat amb l’Estat, serà el gran repte de la societat civil els propers mesos.
