Puigdemont: "JxCat és l'única garantia que aquest país tingui un govern netament independentista"

Entrevista al president a l'exili la setmana que s'ha publicat la segona part del seu llibre 'M'explico', titulada 'La lluita a l'exili'

La segona part del llibre del president de la Generalitat a l'exili, Carles Puigdemont –dos volums sota el títol genèric M'explico– ja és a la venda. Es titula La lluita a l'exili, i l'ha editat La Campana, com la primera part, De la investidura a l'exili. Com el primer volum, està escrit amb el director d'El Punt Avui, Xevi Xirgo, que l'ha seguit molt de prop des que va ser escollit president. El text combina pàgines escrites directament per Puigdemont, a mode de dietari, amb d'altres en què el narrador és Xirgo, testimoni directe moltes vegades i entrevistador en altres. És en aquest segon volum que es troba la narració de com va viure la seva detenció a Alemanya i com van ser les setmanes que va estar empresonat. També reflecteix les tensions amb ERC, sobretot el daltabaix que li va suposar que Oriol Junqueras qüestionés l'exili en una entrevista al diari francès Le Figaró just quan estaven a punt de publicar un article conjunt. També inclou un quadern central de fotografies de gran valor històric, com la que va fer una de les persones que l'acompanyaven en l'escenari de la detenció en una autopista alemanya. 

El coautor del llibre, Xevi Xirgo, adverteix en el pròleg que no és una novel·la. Però hi ha passatges que es llegeixen com una novel·la perquè són trepidants. Passa, per exemple, amb l’episodi de la detenció a Alemanya i tots els de la presó. Quina efecte li fa llegir-ho després d’haver-ho ha viscut?

Rellegir o tornar a recórrer moments de la vida que han estat durs costa una mica. Però també és veritat que fins i tot en moments com el de la detenció vaig buscar tenir una perspectiva del context i del moment històric. Això em va ajudar a mantenir la serenor i a tenir clar que allò era un moment més d’un llarg recorregut, que allà no s’acabava res, que segons com juguéssim les cartes allò ens podia anar a favor. Potser això és el que explica que al final semblés que hi hagi un guió, que no hi era.

Vostè ha llegit el llibre com a lector, tot seguit, un cop acabat del tot?
Sí. Primer el vaig llegir a trossos, en les diferents versions, per fer les correccions. I després l’he llegit un cop editat.

Quina part l'impacta més, en aquesta lectura?

La vida a l’exili és una vida caracteritzada per dues constants, almenys en el meu cas. Una és la incertesa. I l’altra constant són els alts i baixos. Jo he après a conviure amb aquestes dues coses. Passes moments de tot. Podria assenyalar uns quants passatges agres i uns quants que són just el contrari. Però no em quedaria amb cap en particular, perquè és un tot. Un fet particular, més o menys agre, no es pot desvincular de la cadena que el porta. I això és el que he intentat reflectir en el llibre.

Una de les constants en el llibre és que explica moltes interioritats, per exemple pel que fa a les relacions tenses amb ERC, que ara estan en un moment especialment delicat. Ha tingut dubtes sobre si era massa aviat per treure-les a la llum?

És una pregunta que m’he fet des del primer dia. Quan vam començar amb Xevi Xirgo a fer aquest treball, ens preguntàvem si es podria publicar mai i, en tot cas, quan es podria publicar. Em circumstàncies normals, jo hauria trigat molts anys a publicar-ho. Però les circumstàncies no han sigut normals. Em sento gairebé obligat a explicar-me. Perquè si no m’explicava ara, i no és massa aviat perquè no soc el primer perquè portem tres anys escoltant moltes versions sobre moltes coses que m’han afectat, corria el risc que es quedés instal·lada una determinada narrativa que no correspon a la realitat i que és molt interessada, tant sobre les meves decisions com sobre el paper de l’exili. Això m’ho puc permetre personalment, però continuo representant una institució i un llegat. I una lluita, la de l’exili. Calia explicar com hem arribat fins aquí sobretot per desmuntar alguns relats.

En diversos moments del llibre remarca que el que més li ha dolgut han sigut els atacs dels seus, de l’independentisme.

Jo vaig anar a l’exili amb tot un estat espanyol perseguint-me i assetjant-me. I estic disposat a aguantar el pols amb l’estat espanyol. Com més assetjament facin, més fort em sento. Ara, reconec que no estic preparat i em desmunta molt que hàgim de fer segons quines feines dintre del mateix independentisme, haver de respondre a altres independentistes per què vaig anar a l’exili. Em dol molt que hi hagi un corrent gairebé organitzat de qüestionament de la feina de l’exili i de les idees que represento. Ja no és només una qüestió de coincidència estratègica de l’independentisme, sinó de respecte.

En el capítol del 30 de gener del 2018, diu explícitament que, malgrat el que sent pel fet que Roger Torrent hagi suspès el ple que l’havia d’investir president de la Generalitat, va voler evitar els retrets en el missatge que va enregistrar. Concretament, diu: “La gent no ho entendria. Hi ha coses que ara no cal que se sàpiguen, perquè no s’entendrien. No podem fallar a la gent, en aquests moments”. I posteriorment hi ha un altre moment en què parla del “paper pervers d’ERC i del PDECat”. Ara sí que decideix fer-ho públic.

Igual que en el primer volum del llibre, aquests fragments no deixen de ser fotografies del moment en què passen. Després els fets van evolucionant, no són immutables. El 30 de gener del 2018 hi ha una fotografia en què jo descric exactament com la vaig viure i la vaig veure. I vaig complir amb el que deia. Tot i que tenia molta pressió, de molta gent que em preguntava per què no explicava la veritat. Aleshores no era el moment, perquè començàvem la legislatura, estàvem amb el 155 i semblava que tots teníem un adversari comú. Tenia clar que havia de tenir paciència fins a la sentència. Ha parlat moltíssima gent sobre mi i sobre l’exili, i jo he callat. Perquè hi havia un judici i no podia interferir i perjudicar companys. I havia de donar l'oportunitat que qui havia emprès aquella deriva de posar l’exili i molt particularment a mi a la diana pogués rectificar. Això no ha passat. I ara que ja no hi ha cap risc per a ningú, perquè el judici ja s’ha fet, i que tothom ha dit el que ha volgut dir de mi, ja tocava poder-me explicar. I no és en clau de retret, és en clau de descripció d’aquell moment, perquè hi ha alts i baixos, també hi ha moments de gran sintonia. I hi ha retrets que són també al PDEcat, com deia vostè. És un llibre molt viscut, no és un tractat polític.

Diversos representants d’ERC utilitzen el concepte del retret des de fa dies per contraposar-se suposadament a vostè. De fet, s’ha fet servir com a eslògan publicitari del llibre d’Oriol Junqueras i Marta Rovira, que es presenta com un llibre “sense retrets”.

En tot cas aquest el meu és un llibre que ve de lluny. Qui el llegeixi entendrà les raons que m’han portat a fer-lo, que en cap cas són anar a burxar sinó donar llum a episodis que són importants col·lectivament i sobre els quals hi ha hagut una narrativa interessada. L’estalvi dels retrets havia d’haver començat molt abans. No s’havia d’haver obert la porta a desacreditar d’una manera fins i tot humana el rol de l’exili. I jo no tinc a l’abast la freqüència d’invitacions mediàtiques que tenen altres, jo no ocupo el TN. La meva única possibilitat d’explicar-me és fer un llibre. He tingut molta paciència. Crec que ningú podrà dir que hagi entrat en totes les provocacions que hi ha hagut en aquests tres anys. He anat callant. I si no ens expliquem bé no podem construir el futur.

Una altra de les constants del llibre són les apel·lacions a la unitat. De fet, el llibre recorre l’època en què estava sobre la taula la possibilitat de fer candidatures conjuntes per a les eleccions. Això ara ja no es planteja i les relacions amb ERC, soci de govern i l’altre grup independentista gran, estan pitjor que mai. Aquestes relacions es poden refer?

En tot cas les relacions que tinguem a partir d’ara han de basar-se en el que hem recorregut fins ara. Si noaltres ja no proposem una llista conjunta ara no és perquè hàgim deixat de pensar que és la millor fórmula, sinó perquè no hi ha ningú que la compri. Hi va haver moltes ofertes i molts intents, i és bo explicar-ho. Com que el paradigma ha canviat, perquè és una opció descartadíssima per una part de l’independentisme, ens obliga a competir entre nosaltres. No és una decisió que hagi pres Junts per Catalunya, que hauria volgut no haver d’entrar en una competició electoral. Però n’hi haurà. El que no podem fer ara és lamentar-nos perquè anem confrontats a les eleccions.

La qüestió no és la campanya, és que la competició i els desacords ja hi són ara, quan comparteixen el Govern. Trobaran la fórmula per tornar a governar junts?

Aquesta situació és la que sabíem que arribaria si no es plantejaven unitats. Jo vaig proposar crear una direcció aliada per establir estratègies compartides per continuar el procés cap a la independència. No cal dir que això no s’ha produït. I ara no ens podem lamentar de les conseqüències. La manca d’unitat política porta a aquestes situacions. Nosaltres hem treballat perquè no hi hagi aquesta manca d’unitat política, però no ens n’hem sortit, necessitem ser més d’un per intentar la unitat. Si s’aposta per la disgregació, després no es pot lamentar del fet que Junts per Catalunya defensi les seves idees. Junts per Catalunya és un actor molt important de la política catalana i jugarà aquest rol. Hi haurà un contrast d’opinions. Hem arribat fins aquí per una decisió de l’independentisme de no crear una direcció aliada, un espai on totes les decisions fossin compartides, des de la mesa de diàleg fins a l’acabament de la legislatura. Però per damunt d'això encara hi ha una altra cosa que falla, que és la falta de respecte. Tenim dret que se’ns respecti. Som Junts per Catalunya i representem, en el cas de les eleccions europees, més d’un milió de vots. I, si es vol continuar col·laborant amb aquesta realitat, és bàsic abans de tot el respecte, començant per com ens diem. Ens diem Junts per Catalunya, no ens diem cap altra cosa.

Marta Rovira ha dit recentment que parla cada setmana amb vostè.

És la persona d’ERC amb qui he parlat més, abans de l’exili i sobretot des de l’exili, perquè he anat moltes vegades a Ginebra. Hem tingut una relació molt sovintejada i espero que continuï sent així. No només perquè és la secretària general d’ERC sinó perquè és una líder política exiliada, i crec que a part de la qüestió política també hi ha la qüestió personal. Ens hem d’ajudar. I si a més a més podem establir una relació que fomenti confiances és molt bo per a tothom.

I la relació amb Oriol Junqueras, amb el qual va estar molt temps sense tenir contacte, en quin punt està?

Vam poder reprendre el contacte personal, telemàticament, durant el seu tercer grau. Abans m’hi havia comunicat tant com vaig poder epistolarment, però aquest és un canal difícil per arribar a acords polítics perquè el ritme de les comunicacions no ho facilita. Després, la represa del contacte lamentablement es va trencar abruptament quan es va tirar enrere el tercer grau i des d’aleshores no hem pogut tornar a parlar.

I durant aquesta etapa del tercer grau van arribar a una relació fluïda?

Tots dos teníem la voluntat que fos cada cop més fluïda i més productiva. Però és evident que portàvem anys sense poder parlar, i que abans de parlar de cap altra cosa havíem de tenir una conversa sobre qüestions personals, saber com estàvem, al marge de la política. I després havíem de reprendre fils per continuar teixint la relació. De tota manera, per sort, la relació entre JxCat i ERC no depèn de si nosaltres dos parlem. Ja funciona per altres canals.

El cas és que hi ha una percepció general, expressada per exemple per la presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, que la situació entre ERC i JxCat està generant una clima una mica irrespirable. Li preocupa que s’ajornin les eleccions. En la situació actual, fins quan considera que es poden ajornar les eleccions?

Les eleccions en principi s’haurien de fer el desembre del 2021, que és quan s’acaba la legislatura.

Però el president Torra va anunciar a principi d’any que la legislatura ja no tenia més recorregut i que caldria anar a eleccions un cop aprovats els pressupostos.

I després ha passat una cosa que no és menor, que és la pandèmia, amb l’impacte socioeconòmic més greu que hem tingut en les últimes dècades. Per tant, per responsabilitat el president Torra pren una decisió que tenia tot el sentit del món, perquè no m’imagino que en plena pandèmia haguéssim estat barallant-nos pel repartiment de les conselleries mentre la gent perdia la feina i perdia la salut. I crec que la decisió del president Torra va ser presa amb molt rigor i que els efectes es veuen, perquè ara tenim un govern que està més preparat per afrontar una segona onada de la pandèmia del que ho estaria un govern nou.

De tota manera, tot indica serà difícil esgotar la legislatura si inhabiliten el president.

Una de les coses que han passat aquesta legislatura, i que és un error, és estar pensant què podria passar si… S’ha de fer anàlisi prospectiva, però l’acció del Govern s’ha de basar sobretot en el que està passant ara i en el que volem que passi en els propers temps. I aquests jocs d’especulació sobre el calendari electoral segurament entretenen molt les executives dels partits, però no és el que ara hauria d’ocupar els governs. Si diem que no volem que el Suprem afecti la política catalana, hem de tirar endavant el que hem de tirar endavant.

Rebutja la lectura de la remodelació del Govern com un pacte entre els dos presidents?

La remodelació és del president Torra i pren aquesta decisió perquè creu que és la que convé per encarar aquest tram final de la legislatura. S’ha dit amb molta lleugeresa que ha sigut un canvi decidit a Waterloo. Això és una autèntica ximpleria indocumentada. Però jo no puc fer res més que dir-ho i escriure llibres.

 

El fet és que, precisament en el llibre, hi ha un fragment de l’època en què es parlava de Jordi Sánchez com a candidat a la investidura. S'explica que hi havia un acord amb ERC perquè vostè conservés algunes prerrogatives, com per exemple decidir quan han de ser les eleccions. Hi ha una frase textual seva en què ho subratlla.

Això tenia a veure amb un acord d’investidura en què també hi havia el desplegament del Consell de la República i tot un seguit de coses que després s’havien de materialitzar.

Vol dir que amb el president Torra, doncs, no és d’aplicació aquest punt?

Amb el president Torra funcionem amb la màxima coordinació. Però malgrat que s’ha volgut dir que és un govern teledirigit jo he sigut molt curós perquè això no sigui així. La qual cosa no vol dir que no anem coordinats, que no parlem d’aquestes coses i que no puguem compartir les decisions finals. Nosaltres, al president Torra, li devem el respecte que no tothom li té. iIaixò inclou que pugui plantejar escenaris electorals i que pugui fer una remodelació de govern. El president Torra em va explicar els canvis abans de fer-los i jo l'hi respecto.

Hi ha un moment el llibre en què s’esmenta un CEO, el del 23 de novembre del 2018, que dona la victòria a ERC si s’haguessin fet eleccions en aquell moment. Vostè explica que aquesta tendència és mès atribuïble al “desgavell” del seu espai polític que a una millora de resultats d’ERC. Fa uns dies va sortir una enquesta a La Vanguardia que donava una victòria similar a ERC. És atribuïble a la crisi recent entre JxCat i el PDECat?

Les enquestes són una mica com el meu llibre, una fotografia fixa d’un moment determinat. I nosaltres tenim experiència en el sentit que en un moment determinat no ens han sigut mai favorables. I al final el resultat ens ha sigut més favorable, fins i tot molt favorable, com va passar en les eleccions europees. Però això no és perquè l’enquesta estigués equivocada, sinó perquè nosaltres vam saber treballar amb la informació que donava. Això ho hem fet fins ara i estem en condicions de continuar-ho fent. Potser és que fem alguna cosa ben feta, no tot és desgavell. Estem construint un espai polític de molta complexitat, que és la seva gràcia, i ho fem contra moltes adversitats i amb una escassedat de recursos brutal. I el que és indiscutible és que, si aquest país ha de tenir un govern netament independentista, l’única garantia que sigui així és que hi sigui JxCat. Si no en formem part, seria un altre tipus de govern.

En el llibre hi ha un fragment en què Artur Mas, que és qui el va proposar per ser president, li diu: “Un cop ja està fet [la declaració d’independència], ara no et deixis agafar; a la presó no hi faràs res i t’hi passaràs molts anys”. Li dona suport per exiliar-se i transmet una molt bona relació entre tots dos. Ara, gairebé tres anys després, estan en dos partits diferents i, de fet, vostè ha estripat el carnet del partit que ell va impular. Com està la seva relació?

Sempre hem tingut bona relació perquè sempre ha sigut franca i honesta, i continuarà sent així. Em sap greu decebre els que voldrien veure’ns enfrontats, però això no passarà. Ens hem donat proves de lleialtat personal mútuament. Jo no estic en política per fer hooliganisme d’un partit, sinó per la independència de Catalunya. I al president Mas sempre l’ha mogut la millora de Catalunya, per totes les vies que ha considerat possibles. I ha fet una evolució admirable i imprescindible per entendre què ha passat en aquest país. Li estic enormement agraït i continuarà sent així, tinguem el carnet que tinguem a la butxaca.

Qui ha de ser el cap de llista de JxCat en les pròximes eleccions. Elsa Artadi recordava en una entrevista al Tot Barcelona aquest estiu que tenen una base electoral d’un milió de vots quan vostè es presenta.

La millor manera per decidir el candidat és passar per la militància de JxCat. Serà la militància la que ho decidirà quan toqui, que no és ara perquè encara estem desplegant tota l’estructura territorial.

Però si hi ha un procés de primàries, perquè la militància es pugui pronunciar bé s’hauran de presentar els candidats que ho vulguin. És una decisió que depèn dels candidats a primàries.

Quan hi hagi primàries es veurà qui es presenta i com es fa el procés, però és un futurible que encara és lluny. El que està clar és que JxCat competirà en aquestes eleccions i que del seu resultat en dependrà que hi hagi un govern netament independentista.

En un acte de l’ANC a Brussel·les la setmana passada, amb motiu de la Diada, vostè va dir que amb un estat opressor com l’espanyol no s’hi pot transaccionar sinó que se l’ha de derrotar i doblegar. Quin són els camins que veu ara per anar en aquesta direcció?

Hem de defensar la nostra posició encara que siguin una minoria nacional davant d’un colós. És una qüestió de dignitat. Hem de demanar a l’altra part que deixi d’oprimir, perquè és la condició indispensable per arribar a acords. Però Espanya continua en mode estat opressor, i quan fas això és perquè el que vols és administrar els resultats de la teva opressió. Quan plantejo una unitat estratègica per poder preparar una confrontació intel·ligent amb l’Estat, em refereixo que hem de ser conscients d’aquestes coses. Sempre dic que no hi ha cap fórmula màgica, no hi ha cap botó que si el prems et surti una república, que l’únic camí que tenim és el més incert. El conflicte el decideix l’estat espanyol, nosaltres volíem la via de la negociació i un referèndum, la via escocesa. Per tant, som en un terreny en què l’Estat és fort i nosaltres no, però això no ens eximeix de preparar-nos i buscar la manera de sortir airosos d’aquest conflicte, sabent el que ara sabem i coneixent les febleses i les fortaleses que tenim. I, quan diem que només hi ha un camí que passa pel conflicte, no hi ha ningú que pugui desmentir-ho. O és que algú pensa que es resoldrà el conflicte perquè en una mesa de diàleg l’estat espanyol de cop i volta accedirà a reconèixer que els catalans tenim dret a l’autodeterminació? Si ho fa, faré l’onada, però hem de ser realistes. Hem de parlar clar. No fem res enganyant-nos dient que tot això ho resoldrà un govern progressista i d’esquerres d’Espanya.

Per tant, no s’hauria d’anar a la taula de diàleg a la qual finalment s’ha acceptat anar novament?

Tindria sentit si s’hi anés a parlar del que planteja el president Torra, que ha deixat clar que la part catalana hi ha d’anar només a parlar d’autodeterminació i d’amnistia. Si és per això, pot haver-hi una reunió cada dia. No podem ser ingenus. Avui Catalunya té més recursos i més competències que abans de la taula de diàleg? Jo mesuro resultats, no intencions. Ara ja portem prou temps amb el govern de Pedro Sánchez per saber si l’agenda política del govern espanyol a Catalunya ha canviat respecte de la que tenia Mariano Rajoy. I continua sent la mateixa. No s’ha avançat gens. Jo no formo part d’aquesta gent que fa actes de fe davant d’un govern que ja ha demostrat del que era capaç. És de molta irresponsabilitat no ser conscient de qui tenim davant.      

Més informació
 

Comentaris