El 28 de setembre de 2016, el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, pronunciava al Parlament el compromís de “referèndum o referèndum”. Una via que fins aleshores no formava part del full de ruta de JxSí i que el Govern, pressionat per la CUP després de la fallida dels pressupostos i davant de la qüestió de confiança, va incorporar al diccionari del procés. Els catalans votarien en un referèndum d’independència ho volgués o no l’Estat. Ras i curt, per primera vegada, l’executiu i la majoria parlamentària anunciaven que la sobirania i la legitimitat catalanes passarien per davant de la legalitat espanyola si l’acord amb Madrid no era possible. I avui, exactament 252 dies després, el president de la Generalitat ha oficialitzat la legitimitat d’aquesta via, que conduirà a un referèndum d’independència el proper 1 d’octubre del 2017 , en què els catalans respondran a la pregunta “Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de república?”.
Han estat 252 dies d’oferiments a Madrid per part de Catalunya, intentant que Madrid fos Londres i Catalunya, Escòcia. 252 dies de negatives d’una Operació Diàleg de l’Estat que passava per dialogar sobre tot menys sobre el referèndum. 252 dies en què el llenguatge de l’Estat, del PSOE –el vell PSOE i el nou de Pedro Sánchez- i de Ciudadanos, amb els mitjans de comunicació madrilenys com a corretja de transmissió, ha anat pujant de to fins a situar-se en un escenari de justificació de l’ús de la força dels cossos i forces de seguretat de l’Estat per impedir que els catalans posin les urnes, així com la justificació de l’ofec econòmic de tots els catalans, també els unionistes catalans, per fer baixar del burro l’executiu català. 252 dies en què els efectes de la politització de la justícia s’han accelerat: Quatre inhabilitats pel 9N, 356 denúncies contra ajuntaments i consells comarcals, la Mesa sobiranista del Parlament i 8 electes municipals investigats, multes a l’ANC, Òmnium i el Barça, i setge a ciutadans anònims.
Tot plegat, ha estat la resposta de l’Estat a un intent de pacte permanent per la part catalana, i que va culminar fa un parell de setmanes amb la carta de Mariano Rajoy responent a l’oferiment de Puigdemont, escenificat en el darrer viatge a la capital espanyola buscant la via escocesa, amb un no rotund i amb acusacions de “cop d’Estat i d’atemptat a la Constitució”. La resposta política a la voluntat d’acord del Govern, el Parlament i el Pacte Nacional pel Referèndum, conscient que intentar pactar una sortida democràtica a les urnes amb Madrid és una carta de legitimació de cara a la comunitat internacional incontestable, ha estat unitària en el bloc constitucionalista. Que Catalunya vagi al Congrés espanyol per rebre el cop de porta del règim del 78 i se’n torni a casa com va fer el lehendakari Ibarretxe. I això, amenaces a banda d’intervenir l’autonomia i utilitzar la força si cal per retirar urnes. En aquests darrers dies, Puigdemont s’ha plantejat anar al Congrés, això sí, amb la data i la pregunta ja anunciada, amb la idea que sigui Madrid i no Catalunya qui faci un cop de porta definitiu.
En aquest escenari de final de trajecte, la cimera convocada pel president Puigdemont al Palau de la Generalitat dilluns 29 de maig, a la qual no hi va assistir la confluència Catalunya en Comú però sí Podem Catalunya i les forces independentistes del Parlament, va servir per posar el compte enrere al referèndum anunciat aquest divendres. La maquinària de l’Estat per aturar-lo per tots els mitjans està. “El referèndum és innegociable”, el referèndum no es farà… Les frases es repeteixen cada setmana des de Madrid. I si bé el Govern català no dóna per mort el Pacte Nacional pel Referèndum, sí que dóna per mort el diàleg amb Madrid i la possibiltat que s’arribi a un acord. Per tant, l’independentisme està disposat a tirar pel dret encara que sigui sense el suport dels ‘Comuns’. I com ha reiterat aquest divendres el president en el moment de fer l’anunci, l’executiu està disposat a tot per aplicar els resultats de l’1 d’octubre.
De fet, l’anunci d’aquest divendres al Palau de la Generalitat és el desenllaç previsible de la posada en escena del 21 d’abril del 2017 al pati dels Tarongers, en què el Govern en ple, inclosos secretaris generals i directors generals, rubricava un compromís amb el referèndum: “Ens fem responsables d’aquesta tasca, ens comprometem a dur-la a terme i a aplicar-ne els resultats. Ens comprometem a organitzar, convocar i celebrar un referèndum per donar resposta al mandat democràtic que hem rebut de la ciutadania”, van dir aleshores. Un missatge que avui s’ha repetit, i que deixa clar que ja no hi hauria marxa enrere, tot i que la via del pacte segueixi viva -artificialment viva- a través del Pacte Nacional pel Referèndum.
Coneguda ja la data i la pregunta, els següents passos que han de donar el Govern i el Parlament passen per la logística del referèndum -compra d’urnes, col·legis electorals, personal, etc- i, sobretot, el marc legal que donarà cobertura a la jornada. D’entrada, el Govern evitarà fer cap tràmit legal o que impliqui la signatura de cap document formal fins a finals d’agost o principis de setembre, per intentar evitar així la reacció de l’Estat i el bloqueig dels plans de la Generalitat. Si no hi ha contratemps que ho accelerin, tant la convocatòria oficial del referèndum -mitjançant una llei de referèndum pròpia- com la tramitació i aprovació de la llei de desconnexió al Parlament no es faran tampoc de forma immediata. Això sí, el Govern donarà sortida a tràmits administratius i elements menors però necessaris per completar el calendari.
Per altra banda, cal recordar que els pressupostos de la Generalitat tenen algunes partides suspeses, les que fan referència a processos electorals, que Carme Forcadell i els membres sobiranistes de la Mesa estan pendents de si el TSJC els acusa formalment de desobediència i prevaricació i els duu a judici, i que la consellera de Governació, Meritxell Borràs, té una querella per haver autoritzat la licitació del concurs per la compra de 8.000 urnes.
La judicialització de la política continuarà, com també les amenaces i avisos de Madrid al Govern, al Parlament i a la societat civil de les conseqüències que comportarà exercir el dret a decidir en un Estat que, com va dir Rajoy davant d’empresaris catalans, considera que aquest dret no existeix. També continuarà l’estratègia propagandística d’alguns mitjans de comunicació per ajudar l’Estat a justificar una hipotètica intervenció per la força. I també es mantindrà ferma la posició de negació de qualsevol dret democràtic que passi per un referèndum a les seus del PSOE, del PP i de C’s. Però alerta, perquè el món s’ho mirarà amb lupa. La pregunta, fronteres enllà, ja no és si el Govern tirarà endavant amb el referèndum, sinó fins a on arribarà l’Estat per aturar-lo. Sigui com sigui, el compte enrere està en marxa: en el moment de l’anunci de la data i la pregunta els catalans només han d’esperar 114 dies per fer història.
