Puigdemont, el taló d’Aquil·les de la relació entre JxCAT i ERC

La convocatòria d’eleccions el 21 de desembre del 2017 per imposició de l’article 155 de la Constitució, amb mig Govern a l’exili i mig a la presó, convertia en promesa electoral de JxCAT i d’ERC la restitució del Govern legítim encapçalat per Carles Puigdemont, alhora que el president es comprometia a tornar a Catalunya i assumir el risc de ser detingut si efectivament era investit pel Parlament. Una promesa que ERC va qüestionar des del primer moment, i que de fet, va suposar el primer gran filó de conflicte entre les dues candidatures independentistes. Puigdemont a l’exili, i Junqueras a la presó, es dibuixaven ja com a dues figures aparentment incompatibles personal i políticament parlant. I de fet, Carles Puigdemont i la persistència de JxCAT per investir-lo president de la Generalitat malgrat la pressió de la justícia espanyola són el taló d’Aquil·les de la relació amb ERC. És per això que la proposta del president Quim Torra d’investir el president a l’exili com a resposta a la sentència del Tribunal Suprem ha tornat a obrir la caixa dels trons, en un moment ja molt delicat per la unitat de l’independentisme. A les portes de la Diada, sense una resposta consensuada encara per a la sentència i, sobretot, amb la perspectiva d’unes noves eleccions autonòmiques a la primavera si els pressupostos no tiren endavant. I tot plegat, amanit amb les discrepàncies entre ERC i JxCAT sobre l’estratègia que cal seguir a Madrid amb Pedro Sánchez i el suport al PSOE per evitar que la dreta ocupi el poder.  

El 30 de gener del 2018 es produeix una esquerda profunda en les relacions entre ERC i JxCAT, ja tocades des de la campanya electoral però portades amb discreció, i també amb la CUP, quan, tot i que hi havia un acord d’investidura la nit abans, el president del Parlament, Roger Torrent, decideix desconvocar el ple que havia d’investir Carles Puigdemont a distància. Era el primer embat amb l’Estat, desobeint el Tribunal Constitucional i afrontant una més que probable querella contra la Mesa per acceptar la convocatòria i votació de la investidura, però el republicà va preferir ajornar el ple al·legant que buscaria la manera de garantir els drets del candidat sense posar en risc la institució. JxCAT va assegurar aleshores que ERC no els havia ni consultat ni comunitat la decisió, i la CUP va titllar “d’unilateral i equivocada” la suspensió del ple. ERC, per la seva banda, assegurava que desconeixia les intencions del president català en relació a la via per afrontar la investidura i que l’entorn de Puigdemont s’havia negat a abordar els plans B un cop l’intent de ratificar-lo fos previsiblement anul·lat pel Constitucional.

Començava així una batalla en públic, als passadissos del Parlament i a través dels mitjans de comunicació, que feia cada cop més gran la ferida. La pugna s’interpretava no només en clau de divergència d’estratègies, entre la desobediència i la confrontació amb l’Estat proposada per Puigdemont des de Bèlgica i la via possibilista i efectivista d’Oriol Junqueras des de la presó, sinó, i sobretot, en clau de lideratges polítics i morals del president i el vicepresident.

Desestimada temporalment la via Puigdemont, no va ser fins el 14 de maig -tres mesos i mig després- que el Parlament va investir Quim Torra president de la Generalitat. Això, sí, amb el nou president remarcant que la seva funció era interina fins a la restitució del president a l’exili, que continuava essent l’objectiu fonamental de JxCAT. Per contra, ERC apressava des del 30 de gener a formar un Govern “efectiu”. Una paraula que també va generar una batalla oberta entre ambdues formacions. Els junters insistien a restituir tots els consellers, que el 23 de març del 2018 havien tornat a ingressar a presó o continuaven a l’exili, però ERC considerava que calia nomenar nous consellers que poguessin desenvolupar efectivament les seves funcions més enllà del simbolisme, per començar a governar sense el 155 i per evitar una inhabilitació minuts després de prendre possessió.

Un altre capítol en què va quedar evident que la figura de Puigdemont és un punt de fricció en la relació entre JxCAT i ERC va ser com calia gestionar l’ordre de suspensió de les funcions de diputats dels presos i exiliats. L’ordre del jutge Llarena donava peu al Parlament a mantenir les majories sorgides de les urnes rellevant els diputats per altres membres del seu partit de forma temporal fins que hi hagués sentència. ERC s’avenia a fer el relleu, però JxCAT veia el perill que la suspensió fos definitiva, i com a molt acceptava prendre aquesta mesura amb tots els seus diputats menys amb Carles Puigdemont, que havia de mantenir intactes les seves possibilitats de ser investit en qualsevol moment. Finalment, després de moltes discussions, es va arribar a un acord que, de facto, equivalia a una delegació de vot com la que van acceptar en el seu moment els diputats a l’exili. Ignorava Llarena a mitges, perquè tot i que mantenia la condició de diputats dels sis parlamentaris i els seus drets polítics, aquests seguirien sense cobrar el seu sou, que el van deixar de cobrar després que el Suprem emetés la seva resolució. Però els diputats no serien substituïts físicament al Parlament per altres polítics, com pretenia la resolució de Llarena.

Què ha canviat dels del 30 de gener del 2018 per tornar a intentar la investidura a distància, just quan la unitat independentista està en les seves hores més baixes? Des de JxCAT es remarca una qüestió legal: El juliol del 2019, el Tribunal Constitucional avalava la tramitació urgent i per lectura única de la llei que el Parlament va aprovar per permetre la investidura a distància  de Carles Puigdemont com a president de la Generalitat, una norma que el propi tribunal havia anul·lat el mes d’abril passat en considerar-la inconstitucional. A partir d’aquí, caldrà veure quin recorregut té la proposta del president Torra tant dins de JxCAT com a ERC i com aquest nou debat afectarà la ja fràgil unitat al Govern i al Parlament.