PSOE: Última oportunitat

Els socialistes celebren aquest cap de setmana el seu 39è congrés a Madrid, en un moment de fortes tensions internes i en el seu pitjor moment de representació institucional

 

 

Era el 1974, a un poble situat a poc més de deu quilòmetres de París, Suresnes, on quan faltava un any per l'inici de la transició democràtica el PSOE celebrava el seu darrer congrés a l'exili. Eren poc més de 3.500 delegats, mil dels quals estaven a l'exili. El PSOE, encara amb Francisco Franco al poder, era un partit fràgil, poc representatiu dins Espanya i amb la majoria dels seus militants vivint a l'exili. De fet, dels 3.586 delegats d'aquell congrés, 1.038 tenien la residència fixada fora de l'estat espanyol. Sense saber-ho, els assistents a aquell congrés estaven preparant el partit que hauria de dissenyar l'Espanya de les llibertats. Potser per això, aquesta era una de les seves principals demandes: la llibertat dels presos polítics i sindicals, de partits polítics, de sindicats, de reunió i d'expressió. Aquell PSOE era ambiciós en les aspiracions, quan Franco encara havia de donar el seu vistiplau a tot. I precisament a cap d'aquestes coses tenia intenció de fer-ho. Aquella ambició es veu reflectida també en l'aprovació d'una resolució que definia i remarcava la seva posició al respecte el problema nacional i d'organització territorial de l'Estat. Els delegats a Suresnes van creure que la millor forma de posar solució a aquests problemes era amb el reconeixement d'autodeterminació de les diferents nacionalitats que conformaven Espanya. Literalment, el punt primer d'aquella segona resolució deia això: "La definitiva solució del problema de les nacionalitats que integren l'Estat espanyol parteix indefectiblement del ple reconeixement del dret d'autodeterminació de les mateixes que comporta la facultat que cada nacionalitat pugui determinar lliurement les relacions que mantindrà amb la resta dels pobles que integren l'Estat espanyol." Una posició molt diferent de la que defensa el PSOE avui i radicalment allunyada de les opinions dels impulsors d'aquesta resolució, entre els quals Alfonso Guerra, un dels més crítics amb la poca contundència, al seu entendre, amb la qual s'actua contra Catalunya.

 

 

La resolució política aprovada en aquell congrés, l'octubre del 74, tenia un accentuat to marxista i establia des de la primera línia que la principal aspiració del PSOE era "la conquesta del poder polític i econòmic per la classe treballadora i la transformació de la societat capitalista en societat socialista". El poder va ser conquerit uns anys més tard, però la transformació proposada no tenia res a veure amb el què els socialistes van fer durant els seus primers anys de govern, amb la privatització d'algunes empreses públiques de serveis bàsics com les elèctriques. A l'exili, el PSOE plantejava una ruptura democràtica interna mentre dins el congrés els delegats interns -així es referien als que no estaven a l'exili- estaven a punt de provocar la ruptura amb els qui aleshores lideraven el partit, com l'exiliat Rodolfo Llopis col·locant a un jove Felipe González -32 anys- al capdavant de la secretaria general del PSOE i deixant fora de joc l'home cridat a fer-ho per l'aparell, el dirigent sindical basc Nicolás Redondo. Aquesta és potser la principal similitud amb el 39è congrés que s'ha de celebrar aquest cap de setmana, que qui dirigirà el partit no és la persona qui pretenia que fos l'aparell socialista, entre els quals un González amb molt poc poder dins el partit.

A les portes de Ferraz un cartell simbolitza l'esperança de la militància socialista | Joan Guirado

 

 

 

A Suresnes els delegats del PSOE tenien la necessitat imperiosa de marcar perfil ideològic. L'exministre Jerónimo Saavedra, un dels tres canaris que van assistir al congrés com a delegats, va explicar anys més tard en una entrevista que "hi havia un cert complex dels socialistes enfront de la força del Partit Comunista".

Aquí potser la segona coincidència entre les dues cites congressuals. Amb un Podemos abanderant les polítiques d'esquerres i fent d'autèntica oposició al Congrés dels Diputats, el PSOE no es pot tornar a permetre una votació com amb la qual fa menys d'un any, va facilitar la investidura de Mariano Rajoy com a president amb la seva abstenció. Uns mesos abans, els diputats al Congrés havien repetit l'operació evitant invalidar la reforma electoral que tant reclamen els sindicats. En aquestes dues votacions parlamentàries el PSOE es va allunyar d'una part del seu electorat i de retruc de la seva zona de confort, portant-lo als pitjors resultats electorals de la seva història i a estar a punt de ser relegat a tercera força a la cambra baixa. Tot i que els ideòlegs de les dues votacions no van ser els mateixos -en la primera, Pedro Sánchez dirigia el partit i en la segona va deixar l'escó per evitar haver de votar la decisió presa per la gestora i Susana Díaz-, la majoria de socialistes semblen haver après dels errors i tornen a mirar a l'esquerra sense complexos. Segons el jove politòleg Álvaro Lario, en aquest congrés "el PSOE necessita parlar sense tabús del model de partit i d'aliances i trencar amb el model de partit tradicional per posar en embolcall nou, com Macron a França". Per Lario, si Sánchez "és capaç d'abordar debats claus, pot esgarrapar Podemos" i fixa el "pròxim any com un any decisiu". El director d'Infolibre i autor del llibre "Al fondo a la izquierda", Jesús Maraña, considera que "les possibilitats de futur del PSOE es basen en la competència amb Podemos".

 

D'aquell congrés a França fins avui n'han passat 43 anys, 25 dels quals el PSOE ha tingut a Felipe González com a Secretari General. Més de la meitat de la història socialista en democràcia en mans d'un mateix home, desconegut fins que el 1970 va ser el primer resident a Espanya en prendre la paraula en un congrés a l'exterior, a Tolosa. Els divuit anys restants per la quarta planta del número 70 del carrer Ferraz de Madrid en canvi hi han passat quatre homes més. Joaquin Almúnia, que va recollir el testimoni de González el 1999, va dimitir un any després sent derrotat a les urnes per José María Aznar. A Almúnia el va substituir un altre desconegut per a la majoria dels socialistes, el diputat José Luís Rodríguez Zapatero que va començar la seva exposició amb un "doncs jo no crec que estiguem tan malament..." per diferenciar-se de la resta de candidats, com José Bono i Rosa Díez, que van fer una valoració catastrofista de la situació del partit. Zapatero va tornar a situar els socialistes en el poder quatre anys més tard fins que el 2012, ja fora del govern i amb Mariano Rajoy a La Moncloa, deixa pas a Alfredo Pérez Rubalcaba. L'exministre va derrotar en el congrés de Sevilla la desapareguda catalana Carme Chacón de forma molt ajustada, però el seu lideratge no va reeixir i dos anys més tard plegava després d'una derrota considerada "sense pal·liatius", traient el nombre més baix de diputats fins aleshores, 110. El testimoni a Rubalcaba l'agafava en les primeres primàries socialistes Pedro Sánchez, que es va enfrontar a Eduardo Madina i José Antonio Pérez Tapias. Sánchez va ser candidat a la presidència del govern en dues ocasions, baixant la representació del PSOE al Congrés fins al mínim històric de 85 diputats. L'1 d'octubre de l'any passat, amb la dimissió de més de la meitat de la seva executiva es va veure obligat a dimitir. Fa poc més d'un mes, però, va tornar amb el suport de més del 50% dels militants en unes primàries que han fracturat el partit, contra Susana Díaz i Patxi López. Ara, segons Maraña, "comprovarem quin és el Pedro Sánchez real, quina de les facetes i cares que ha tingut els últims tres anys". Per Maraña, Sánchez "té ara una oportunitat, sense lligams dels poders, d'establir un lideratge sòlid, ja que qui l'ha posat aquest cop ha estat la militància". Segons el periodista ara Sánchez ha de demostrar "quina és la seva arquitectura política, d'idees i de relat". 

Alfredo Pérez Rubalcaba, Felipe González, Susana Díaz, José Luís Rodríguez Zapatero i Alfonso Guerra | PSOE

 

 

 

A diferència d'altres períodes de la història en els quals els líders del PSOE comptaven amb dirigents que portaven molts anys en altes responsabilitats orgàniques i institucionals, fos per convicció fos per compromís, Sánchez sembla decidit a no seguir excessivament el mateix patró després del 39è congrés. Alguns d'aquests líders històrics li van girar l'esquena a les primàries per donar suport a Susana Díaz i, per tant, ell n'ha hagut de fer emergir de nous, com l'alcalde de Valladolid Òscar Puente, els diputats José Luís Ábalos i Adriana Lastra o l'alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet Núria Parlón. En els noms que formaran la nova executiva, Sánchez busca renovació però experiència demostrable, quelcom que compleixen tots els esmentats que porten temps batallant en ajuntaments o en el mateix Congrés. Però el primer requisit que ha tingut en compte el nou líder del PSOE abans d'analitzar cap perfil, ha estat el de la lleialtat. Qui estigui al seu equip ha de ser lleial de principi a fi. D'històrics els únics noms remarcables són els de qui serà la presidenta del partit -càrrec reservat sempre a algú amb certa trajectòria-, que malgrat haver estat una de les ministres més ben valorades i haver ostentat càrrecs de molt poder, és una desconeguda per una part important de la població, Cristina Narbona, Patxi López i Guillermo Fernández Vara. Sobre Narbona, Sánchez fa la impressió que l'ha escollit per convicció. Sobre López i Vara, i a parer de Jésus Maraña com a símbol d' "unitat". El periodista creu, no obstant, que l'executiva serà "molt sanchista" i que el secretari general no vol "tuteles".

La primera prova de la unitat que cerca Sánchez, a partir de demà, al 39è congrés al Palau de Congressos de Madrid.

 
Cristina Narbona és la nova presidenta del PSOE | EP

 

 

Un cop sigui proclamat oficialment secretari general, Pedro Sánchez recuperarà plenament el control del partit i per tant, de les decisions que aquest prengui. No es descarta que pugui presentar una moció de censura en els pròxims mesos contra Mariano Rajoy -malgrat que no van donar suport a la presentada per Podemos aquesta setmana- però el que farà segur és oposició al PP. Ja ho va advertir durant la campanya de primàries, d'aquí la preocupació a Moncloa i al carrer Gènova, seu del PP. Amb Sánchez la tensió entre el PSOE i el PP és evident i arribar a acords -més enllà dels que puguin afectar a la defensa de la unitat d'Espanya- sembla difícil. Pràcticament mai s'ha parlat amb Rajoy i malgrat que manté una millor relació amb Pablo Iglesias i Albert Rivera, tampoc es podria dir que fossin amics. L'outsider, doncs, tornarà a marcar l'agenda política espanyola sense tenir escó assignat. Per l'expert en comunicació política Toni Aira això té una "importància relativa" en un moment en què la política "es fa en altres tribunes" i passa sobretot pels platós de televisió. Aira opina que "les coses passen fora del Congrés, tot i que ha d'encertar amb la tria que faci per portar la veu socialista a l'hemicicle" i rebla que pot guanyar el terreny comunicatiu si encerta que "el que provoqui es converteixi en noticia". Serà des del seu despatx a la planta quarta de Ferraz on Pedro Sánchez dirigirà la unitat d'acció de tot el socialisme i provarà -tasca no gens fàcil- de tornar el PSOE al poder. En cas de no aconseguir els objectius proposats, aquesta no seria la seva última oportunitat, també podria ser la d'un PSOE que en paraules de l'ex rival de Sánchez Susana Díaz "està malaltó".

 

Comentaris