Els arxius dels partits poden ser la mostra més evident dels problemes que en realitat els preocupen. Si es fa l’experiment amb el PSOE, navegant en la seva pròpia hemeroteca i utilitzant el concepte “portes giratòries” —que ara el salt de l’expresident José Montilla a Enagás ha tornat a posar sobre la taula—, la recerca acaba aviat. Feta la prova, el resultat és que l’expressió apareix en un parell d’ocasions poc abans del 2015 i a finals d’aquell any —abans de les eleccions de desembre— i fins la signatura de l’acord d’investidura de Pedro Sánchez amb Albert Rivera el 2016.
Fora d’aquestes referències, circumscrites a un temps electoral i en un context en què els socialistes intenten trobar socis per obtenir la presidència, el PSOE no sembla haver tingut una preocupació sostinguda en el temps sobre el tema. A partir d’aleshores, l’expressió “portes giratòries” desapareix del mapa. La irrupció tímida del terme en actes del partit coincideix amb l’arribada de Podemos —formació creada el 2014— a l’escena política. Els de Pablo Iglesias han tingut des del principi un discurs dur contra les portes giratòries en considerar-les una pràctica pròpia de la “casta”. Tant és així que fins i tot van arribar a proposar tipificar el fenomen com a delicte en el programa electoral del 2019. La demanda, un dels pilars en el discurs de Podemos, no ha trobat espai en l’acord de govern “progressista” amb el PSOE.
Programa electoral de Podemos 2019
Les portes giratòries ensenyen la poteta
La primera referència al terme en els arxius del PSOE se situa el 15 de setembre del 2014. El partit commemorava aleshores en un acte l’històric congrés de Suresnes. Per a l’ocasió, es van reunir velles glòries del partit, com Felipe González i Alfonso Guerra, però també l’expresident José Luis Rodríguez Zapatero. Davant dels veterans, Pedro Sánchez va fer una de les primeres mencions a les portes giratòries, tal i com ha quedat fixat a l’hemeroteca oficial del partit. El nou líder socialista va apel·lar a l’impuls “transformador” de Suresnes advocant “per un canvi que porti a una transició econòmica i política”. L’arribada de Podemos empenyia i imposava un discurs que projectés interès per la renovació democràtica.
Entre les mesures estrella que li van servir per treure pit hi havia el Codi Ètic i el “cadenat” de les portes giratòries. El Codi Ètic dels socialistes, del 2014, inclou en el punt 9 que els expresidents del partit han de renunciar als beneficis i sous que tinguin lligats a la seva condició, en cas que exerceixin una activitat professional continuada. A tenor del to de Sánchez en aquell acte, semblava que les promeses eren serioses: “Un PSOE exemplar, que no només basa la seva política en paraules, sinó en fets”.
Captura del Codi Ètic del PSOE
Dilatar els terminis: la proposta que no elimina el fenomen
Aquell mateix any, en el món polític espanyol es debatia també sobre la Llei reguladora de l’exercici de l’alt càrrec de l’administració general de l’Estat. Una llei per a la qual el PP no va admetre cap de les esmenes relatives a les portes giratòries que havia presentat el PSOE. L’esmena socialista es tractava de fet a suggerir simplement l’ampliació de la incompatibilitat a cinc anys des del cessament de l’alt càrrec fins a tenir la possibilitat de desenvolupar funcions directives en empreses del sector sobre el qual s’hagués exercit una responsabilitat pública. Així doncs, els socialistes basaven el seu interès de posar remei a les portes giratòries en dilatar els terminis, fet que dista molt de la proposta de prohibir-lo, que és el que els seus actuals socis de govern han demanat sempre. Tot i així, als socialists la demanda els semblava suficient per considerar-se millors que el PP. El portaveu de la Comissió Constitucional i secretari de Política Federal del PSOE, Antonio Pradas, criticava els populars d’aleshores assegurant que el partit de Rajoy no estava “en condicions d’abordar les tasques de regeneració democràtica, de neteja i lluita contra la corrupció que exigeix Espanya”. El mateix Pradas, però, deixava clar que el PSOE no s’oposava a que algú del partit acabés en una gran empresa: “No estem contra la possibilitat que experts que passen per un càrrec públic puguin tornar a la seva activitat professional un cop acabin les seves responsabilitats públiques, sinó que s’utilitzin els càrrecs públics per, un cop finalitzats, fer una nova carrera professional basada exclusivament en els contactes aconseguits”.
Tenint en compte el criteri de Pradas, i contrastant-ho amb el perfil professional i d’expert de Montilla, l’expresident no sembla que pugui tornar a cap altre camp professional que no sigui la política perquè des de 1978, quan es va afiliar al PSC-PSOE, no ha fet més que saltar de càrrec públic a càrrec públic. Al seu web, Montilla només apunta ocupacions laborals des dels 16 anys en una empresa d’arts gràfiques i després en una empresa del sector de l’electrònica. Hi explica també que va ingressar a la Universitat de Barcelona per iniciar estudis d’Economia i Dret: “No els vaig poder concloure per la meva dedicació a l’activitat política”. No diu que es veigués obligat a deixar els estudis per guanyar-se la vida treballant, sinó per posar-se al servei d’una organització política, guanyar eleccions i disputar-se el poder amb l’adversari.
El compromís electoral
Sánchez durant la campanya electoral del 2016 (Europa Press)
El novembre del 2015 el PSOE presenta el programa electoral per a les eleccions que tindrien lloc al desembre. Al programa s’hi inclou la proposta de regular “de forma exhaustiva els conflictes d’interessos per evitar el fenomen de portes giratòries”. La proposta es basa en establir, com el partit venia anunciant pocs mesos abans, una “incompatibilitat en els anys posteriors al desenvolupament del càrrec”. En concret, es tracta de fixar “un període de cinc anys per aquells que pretenguin incorporar-se ex novo a empreses del sector sobre el qual hagin tingut responsabilitats de regulació o gestió”, diu el document.
Aquest mateix mes el PSOE presenta les seves “mesures de regeneració democràtica” a un grup d’organitzacions que treballen en aquest àmbit. Les encarregades de presentar els compromisos socialistes en aquest terreny van ser l’aleshores secretària d’Estudis i Programes i coordinadora del programa electoral, Meritxell Batet, i la que llavors era responsable de regeneració democràtica del grups d’experts del PSOE, Irene Lozano. Es van reunir amb les organitzacions Civio, Politikon, +Democracia, APRI (Asociación de Profesionales de las Relaciones Institucionales), Calidad y Culturas Democráticas, Poletika, Ciecode, AccesInfo, Hay Derecho, Osoigo i Qué hacen.
Les portes giratòries en boca de Felipe González
El desembre del 2015, mes electoral, la plana major del socialisme espanyol es reuneix en un míting a la ciutat de Vicálvaro, a Madrid. L’expresident espanyol Felipe González hi acudeix per donar suport a Meritxell Batet. A l’acte sorprèn amb unes declaracions sobre portes giratòries i crítiques a Podemos, partit que aleshores agafava cada cop més protagonisme: “Els que parlen de portes giratòries s’han oblidat ja de Veneçuela i del que cobraven per assessorar al govern que va arruïnar el país més ric d’Amèrica Llatina i, per no parlar, no ho fan ni de Grècia, quan fa uns mesos deien: aguanta Alexis, que ja arribem?”.
Felipe González en un acte aquest 2020 (Europa Press)
González havia deixat el càrrec de conseller a Gas Natural el gener del 2014, renunciant així als 120.000 euros que percebia. La renúncia la va fer pública en la presentació del seu llibre ‘En busca de respuestas’. L’expresident espanyol va justificar que deixava el càrrec “no perquè hi hagi incompatibilitats, sinó perquè és molt avorrit”. En aquella mateixa ocasió González va apostar públicament perquè no hi hagués una pensió vitalícia per a expresidents: “El lògic seria que no n’hi hagués i que, acte seguit, a cap expresident se li demanés cap servei a la societat i a l’Estat pel càrrec que va tenir”. Aleshores l’expresident també va fer saber que feia temps que havia renunciat a la despesa d’oficina assignada als expresidents, però que no ho havia fet públic per “no perjudicar” els seus successors. Aquestes declaracions de González contrasten amb les que ha fet recentment el primer secretari del PSC, Miquel Iceta, en motiu de la polèmica de Montilla. El socialista català ha defensat que Montilla no ha de renunciar a l’oficina d’expresident.
Suspenen, però es venen com els millors
Durant la mateixa campanya del 2015, el PSOE es vanta de ser el millor pel que fa a propostes de regeneració democràtica, entre les quals s’hi incloue la seva demanda particular sobre portes giratòries. En una notícia a la seva web, el partit arriba a dir que “El PSOE presenta el millor programa de regeneració democràtica” per a les eleccions que havien de tenir lloc el 20 de desembre i afirma, per guanyar credibilitat en l’afirmació, que qui ho diu és un informe de +Democracia, una organització política ciutadana per millorar la qualitat de la democràcia. El titular que en treu el PSOE no és acurat. La realitat és que el document d’aquesta entitat retrata un escenari que no dóna marge a l’optimisme, a no ser que el llistó es posi molt baix: “Tots els partits espanyols suspenen a l’hora d’incloure en la seva oferta electoral propostes concretes sobre regeneració democràtica”. De fet, segons l’entitat, els partits estudiats van aconseguir una mitjana d’1,9 punts sobre 10. Cap partit supera el 5. El PSOE és el que suspèn amb millor nota, un 4,3, seguit per Podemos, amb un 4,1, i UPyD, amb un 3,3. El PSOE doncs era el que més ben parat en sortia entre un grapat de suspesos.
A les eleccions del 20 de desembre, el PSOE es queda en segona posició, per darrere del PP de Mariano Rajoy. Uns dies després el socialista Rafael Simancas fa la primera compareixença dels socialistes de l’any 2016 i en ella fa referència a les portes giratòries: “Els espanyols han de saber que el PSOE treballarà molt dur, sense renunciar i sense defallir, per fer realitat el canvi”. I afegeix que els socialistes també es comprometen a aconseguir un parlament que “obstaculitzi en major mesura” les portes giratòries i el tràfic d’influències.
Sánchez i Rivera signen un acord d’investidura (Europa Press)
El 2016 avança i el PSOE busca acords per aconseguir investir president Pedro Sánchez. Les negociacions amb Ciudadanos arriben a bon port i el socialista signa un acord de legislatura amb Cs, que incloïa en matèria de portes giratòries la promesa d’ampliar “el període d’incompatibilitats a cinc anys, des dels dos actuals”. L’acord amb Cs no li garanteix la investidura, així que Sánhcez intenta seduir Pablo Iglesias amb promeses que també inclouen accions sobre les portes giratòries.
Les portes giratòries, a l’acord amb Cs
El 4 de març del 2016 Pedro Sánchez menciona les portes giratòries en el discurs de la segona sessió del debat d’investidura. És pràcticament la darrera referència que registra l’hemeroteca del partit. El terme, que apareixia en el text firmat amb Rivera, ni tan sols surt en l’acord de la “coalició progressista” entre PSOE i Podemos. L’acord del 2016 amb Albert Rivera en aquest terreny era molt més agosarat que els principis que ha fixat el govern social-morat per poder-se constituir.
