“Era un espai que havia funcionat com una màquina”. Així ha definit, el professor de Ciència Política, Joaquim Colominas, la biosfera electoral postconvergent per després glossar-lo com un “cacau” entre PDeCAT, JxCAT i la Crida Nacional. En un curs sobre la història dels partits polítics que ha començat aquest matí la 51 edició de la Universitat Catalana d’Estiu, a Prada (El Conflent), Colominas ha desgranat la història de CDC i la seva evolució electoral fins a l’actualitat.
De fet, Colominas ha encetat la història de la formació des de la seva fundació el 17 de novembre de 1974 a Montserrat. El politòleg ha advertit, però, que la força motriu d’aquella formació era la figura del seu lideratge, Jordi Pujol, elevat als altars del nacionalisme català antifranquista pels fets del Palau i el seu empresonament. “A les eleccions, als cartells primer hi figurava el nom de Pujol i a sota el de CDC, la gent votava Pujol i, de retruc a CDC”, ha aclarit. Un fet que ha contraposat a l’inesperada victòria d’Artur Mas el 2003 quan “la gent va votar CDC i no a Mas”.
Colominas ha repassat la idiosincràcia ideològica de la formació, la seva evolució generacional i vital, la incorporació d’Esquerra Democràtica de Catalunya de Ramon Trias Fargas, a través de la federació amb Unió Democràtica de Catalunya. “Era una màquina, guanyava majories absolutes, amb Pujol a la Generalitat, Miquel Roca al partit i a Madrid, Macià Alavedra al grup parlamentari i al Govern i Josep Maria Cullell a l’Ajuntament de Barcelona tot i que mai en va arribar a ser l’alcalde”, ha subratllat. També ha remarcat els fiascos com el Partit Reformista Democràtic de Miquel Roca.
Segons el politòleg, el procés i el dret a decidir, però, va obligar a aquest espai a posicionar-se més clarament cap el sobiranisme i l’independentisme. Una situació que va esberlar la societat política amb Unió -ara en suspensió de pagaments- que va generar altres formacions com Demòcrates, independentista- uqe concorren amb ERC a les eleccions al Parlament-, o Units per Avançar, espanyolista de Ramon Espadaler, o Lliures que van fer suport a Manuel Valls. L’evolució independentista de CDC també va foragitar alguns noms històrics de la formació, com Antoni Fernàndez Teixidó, actualment, a Lliures.
Però l’estocada final fou la declaració de la deixa andorrana sense declarar del seu fundador que va fer saltar l’invent pels aires. Una confessió que va estripar el consens sobre la figura de Pujol i de la seva obra. Fins al punt que el seu partit va decidir, fins i tot, canviar de nom. El juliol de 2016 va decidir batejar-se com a Partit Demòcrata Europeu Català, després d’un peculiar camí ple d’entrebancs. Per Colominas, el procés polític i la gestió posterior al Primer d’Octubre, ha canviat tot. Ara aquest espai polític es debat en un “cacau” entre les marques del PDeCAT, JxCAT o la Crida Nacional. Un embolic de divisions i sigles que només s’ha vist neutralitzat per la “victòria de Carles Puigdemont a les eleccions europees”, malgrat que la victòria de les municipals fos per una altra formació com ERC.
