Pedro Sánchez Pérez-Castejón (Madrid, 1972) ja no és secretari general del PSOE. Afiliat al PSOE des dels 21 anys, ha entomat molts minuts a la sala d’espera abans d’assumir càrrecs institucionals. I de fet alguns els va aconseguir per la renúncia de tercers: primer com a regidor i després com a diputat ras al Congrés. La presentació de la seva tesi doctoral va reunir la plana major del partit i el va perfilar com hereu a l’etapa de José Luis Rodríguez Zapatero i Alfredo Pérez Rubalcaba al capdavant del partit. De fet, partidari de la reforma constitucional federal, va obtenir més avals que Eduardo Madina i José Antonio Pérez Tapias a les primàries del 2014 i va rebre el vot favorable del 49% de la militància. Dues eleccions després com a cap de llista –mínim històric socialista el 26-J-, la pugna constant amb Podem pel vot d’esquerres, els pactes amb C’s i les tensions internes, han desembocat en una crisi sense precedents a les files socialistes i amb líder, fora del tron.
Sánchez Pérez-Castejón va créixer políticament sota l’empara de José Blanco, forjant els inicis de la seva carrera política al voltant a l’exministra Trinidad Jiménez, quan era responsable a l’ajuntament de Madrid. I des de llavors, ha ensopegat tres cops amb la mateixa pedra: entrar a les institucions. Fins a tres cops se’n va quedar a les portes i la renúncia de companys de files com els exministres Pedro Solbes (2009) i Cristina Narbona (2013) va permetre que Sánchez es convertís en diputat. Ras. I diputat revelació, per la premsa parlamentària, en la seva primera etapa al Congrés.
Dos anys de pausa abans de recuperar escó el 2013, Sánchez es va dedicar a enllestir la seva tesi doctoral. Casat i pare de dues filles, la presentació d”Innovacions de la diplomàcia econòmica espanyola: anàlisi del sector públic (2000-2012)’ va reunir grans noms del socialisme espanyol com Ramon Jáuregui, Elena Valenciano, Miguel Sebastián o Eduardo Madina, amb qui s’enfrontaria en primàries el 2014 per a la secretaria general dels socialistes, primer cop escollida pels militants. Va aconseguir el lideratge del partit amb el suport, llavors, de Susana Díaz. Tot plegat es precipitava arran de la dimissió d’Alfredo Pérez Rubalcaba després dels mals resultats del PSOE a les eleccions europees del 2014.
Partidari de la reforma constitucional en clau federal, la seva primera prova de foc electoral van ser les eleccions del 20-D com a cap de llista del PSOE: 90 diputats que van caure com una llosa Ferraz. Davant de la renúncia de Rajoy per falta de suports, Sánchez va sotmetre’s a l’hemicicle en una doble investidura fallida, pactada amb C’s, que va desembocar en segones eleccions el 26-J: 85 escons, el pitjor resultats de la història del PSOE. Des de llavors, ha mantingut el seu ‘no’ a Mariano Rajoy i ha descartat l’abstenció dels socialistes per no caure en una “legislatura de xantatge”.
Aquesta posició i els resultats electorals des del desembre, han tensat cada cop més les relacions amb els barons socialistes. Especial esment, a la líder del PSOE andalús, Susana Díaz. I a l’altra banda, federacions com la catalana, la madrilenya i la balear fidels a Sánchez. La pugna pel vot de les esquerres davant l’auge i l’amenaça de ‘soprasso’ de Podem ha minat encara més els socialistes els darrers mesos: la darrera patacada, els comicis del País Basc i Galícia diumenge passat. I aquesta setmana, la irrupció de Felipe González ha precipitat la crisi interna al PSOE.
Els darrers dies, dimissió en bloc de 17 membres de la direcció per forçar la dimissió de Sánchez, compareixences de darrera hora per planejar un debat entre el ‘no’ i l’abstenció a Rajoy amb la mirada posada a unes primàries i a un congrés federal, i aquest dissabte guerra oberta en un debat sobre el funcionament intern de més d’onze hores al Comitè Federal. Sánchez, que no havia estat mai membre de l’executiva ni del CF abans d’assolir la secretaria general, ha anunciat que plega al capdavant d’un partit, com a mínim, dividit.
