La Mesa del Congrés ha tancat la porta a la comissió d’investigació sobre Felipe González i el terrorisme d’Estat dels GAL amb els vots del PSOE, PP i Vox. Només Unidas Podemos ha votat a favor d’admetre a tràmit la iniciativa sol·licitada per ERC, JxCat, la CUP, PNB, EH Bildu i BNG. Els socialistes espanyols aconsegueixen el suport de la dreta extrema i l’extrema dreta per impedir que qui fou president del govern espanyol mentre van actuar els GAL, amb 27 assassinats que s’hagin pogut acreditar i tortures a centenars de persones, no hagi de donar cap explicació en seu parlamentària. De fet, un informe dels lletrats de la cambra baixa deia que sí es podia fer una comissió d’investigació sobre la qüestió, però rebutjava la compareixença de González. En parlem amb José Antonio Pérez Tapias (Sevilla, 1955), degà de la Facultat de Filosofia de la Universitat de Granada. Diputat del PSOE entre el 2006 i el 2011, es va enfrontar a Pedro Sánchez a les primàries del 2014 amb un programa federalista i republicà, i va abandonar la militància al PSOE el 2018, després de més de dues dècades.
El PSOE, amb el suport del PP i de VOX, ha impedit que les Corts espanyoles facin la funció de control democràtic i ha quedat vetada la comissió d’investigació sobre el paper de Felipe González en el terrorisme d’Estat dels GAL entre el 1993 i el 1995. Com a exdiputat socialista i persona que es va enfrontar en primàries a Pedro Sánchez, l’ha sorprès, l’actitud del líder del partit en aquest afer?
En absolut. De fet, plou sobre mullat, perquè fa poques setmanes, per enèsima vegada, es va bloquejar una comissió d’investigació sobre els comportaments presumptament corruptes i qui sap si delictius del rei emèrit amb la col·laboració del PSOE. I ara es bloqueja una comissió d’investigació sobre el trist assumpte dels GAL, un episodi lamentable en un estat de dret i democràtic com es pressuposa que és l’Estat espanyol. És una mala resposta democràtica a la sol·licitud presentada al Congrés dels Diputats per alguns partits. I en aquest cas encara més, perquè han passat uns vint-i-cinc anys dels fets, que incloïen assassinats i tortures, i per contra, el pas del temps no ha posat més llum sobre la qüestió. El més democràtic és indagar i donar a conèixer qualsevol detall que pugui escatir quina va ser la implicació del govern que aleshores presidia Felipe González en els GAL i els seus assassinats.
Tot i que Podemos va rectificar a darrera hora, inicialment s’oposava a la comissió. I el portaveu al Congrés, Pablo Echenique, va restar importància a la comissió dient que “tothom sap què va passar”. Què li suggereix a vostè aquesta afirmació?
És totalment desafortunada, i falsa. Mai no s’ha sabut què va passar amb els GAL, de fet ni tan sols se sap si hi ha més víctimes de les oficialment reconegudes, i encara molt menys es coneixen tots els detalls per posar llum a un contra- terrorisme que revestia les mateixes característiques que el terrorisme que pretenia combatre. Esbrinar què va passar i quina va ser la implicació de l’Estat és una tasca que queda pendent i que qualsevol demòcrata hauria de voler aclarir. Tampoc els historiadors han pogut avançar molt en aquesta tasca, perquè s’ha creat una mena de búnquer secret al voltant de la qüestió. Per tant, és fals que tothom sàpiga què va passar. En qualsevol cas, abordar-ho en seu parlamentària permet entrar en els baixos fons de l’Estat, en les clavegueres, i això és un forat negre que Podemos hauria de tenir interès a destapar.
Governar amb el PSOE i posar-lo contra les cordes pot posar en perill les cadires conquerides…
Podemos es veu esclau dels seus ministeris, formar part del govern de coalició liderat pel PSOE l’ha lligat de mans i peus. Afortunadament, ha rectificat a temps, perquè cal distingir la seva participació al govern d’altres temes que es tractin en seu parlamentària. Sigui com sigui, es fa evident que es torna a pagar un peatge per la concentració de funcions sense una diferència clara de partit i institucions, i això porta Podemos a incórrer en dèficits democràtics, com passa amb la majoria de partits del nostre panorama polític. Si el lideratge del partit coincideix amb la vicepresidència del govern ho fa tot molt més complicat que si hi hagués una divisió de poders efectiva. En aquest o en qualsevol altre partit. I a Espanya, l’única excepció seria el PNB.
Diria que la societat espanyola reclama saber la veritat sobre els GAL o sobre la monarquia espanyola? A l’hora de passar per les urnes, els partits amb més suport són, justament, els que aposten per no aixecar catifes i protegir el règim del 78, del qual se’n deriven els privilegis de la monarquia o la guerra bruta de l’Estat.
El fet que no hi hagi un interès explícit per part d’una majoria social sobre aquestes qüestions no resta importància a la necessitat d’investigar-ho en defensa de la qualitat democràtica i a la solidesa d’un Estat de dret. Si les comissions d’investigació tiressin endavant, segurament l’interès de la ciutadania per conèixer la veritat creixeria, perquè en realitat ens afecta a tots.
El coronavirus serveix per tapar tot allò que no interessa als dirigents polítics, per les raons que sigui?
És cert que la crisi sanitària, econòmica i social en què ja estem immersos fa que aquestes investigacions no apareguin com a urgents, però això no li pot restar importància. Si hi hagués hagut voluntat política, s’hauria pogut crear la comissió i establir un calendari de treball, però torna a emergir l’argument que aquestes temes no preocupen els ciutadans. Doncs sí que preocupen, el que passa és que se’ls oculta informació.
Si vostè fos Felipe González, voldria donar explicacions per sortir de dubtes?
Efectivament, hauria estat una ocasió magnífica perquè qui aleshores estava al capdavant de l’Estat quan es van produir els crims dels GAL clarifiqués moltes qüestions. Ho hauria d’haver fet, ho ha de fer per democràcia, el mateix Felipe González com a president que va ser, comparèixer per clarificar què va passar des d’un punt de vista polític, més enllà de les qüestions penals que en el seu dia van abordar els tribunals.
Les comissions d’investigació haurien de tenir conseqüències jurídiques, més enllà del valor polític que puguin tenir?
El problema de les comissions parlamentàries a Espanya és que les seves mateixes conclusions polítiques estan molt minvades en la seva eficàcia. En primer lloc, caldria aconseguir que aquestes comissions d’investigació fossin efectives i que les seves conclusions fossin políticament operatives, dos aspectes que no tenim resolts en la nostra democràcia, aleshores es podria començar a establir un vincle perquè els tribunals investiguessin. Però el que no pot ser és que les conclusions polítiques tinguin directament efectes judicials sense que siguin estudiades de forma independent, perquè aleshores podríem produir efectes no desitjats, amb més interferències de les que ja hi ha entre política i justícia. Passa, per exemple, amb la figura del rei emèrit, en què per desgràcia es nega una comissió d’investigació política argumentant que no tindria efectes judicials immediats. Però almenys la ciutadania té dret a saber. I l’Estat espanyol té, col·lectivament, el dret a clarificar què va passar amb els GAL i què passa amb la monarquia, i a establir les conseqüències polítiques i judicials que se’n puguin derivar.
