José Antonio Pérez Tapias (Sevilla, 1955) és degà de la Facultat de Filosofia de la Universitat de Granada. Va abandonar la militància al PSOE el 2018, després de més de dues dècades. Es va enfrontar a Pedro Sánchez a les primàries del 2014 amb un programa federalista i republicà. Defensa la necessitat d’un referèndum pactat a Catalunya, creu que Espanya viu una crisi d’Estat profunda i alerta que una repetició electoral podria comportar el retorn de la dreta al poder.
Vostè ha intentat arrossegar el PSOE a tesis federalistes des de dins i no se n’ha sortit, fins al punt que, després d’aspirar a la secretaria general del partit el 2014, va estripar el carnet fa un any i va parlar de crisi d’Estat. Sense Rajoy a la Moncloa, però amb una investidura penjant d’un fil, aquesta crisi es manté?
El diagnòstic que vaig fer el 2018 se sosté perfectament, i encara més, s’ha agreujat perquè no hi ha cap solució sobre la taula per a Catalunya i tampoc no hi ha un interlocutor a Madrid disposat a parlar amb el Govern català. Ni el PP ni el PSOE no admeten que l’estat de les autonomies està totalment esgotat des de fa anys, abans que esclatés el conflicte català ja ho estava. Catalunya ha evidenciat que l’encaix del 78 ja no es vàlid, però és que aquest Estat tampoc no ha sabut donar resposta a les crisis econòmiques i als dèficits democràtics tant d’Espanya com de la UE. És urgent una reforma constitucional, i encara més, un procés constituent.
La correlació de forces actuals ho fa del tot impossible.
És veritat que la correlació de forces no acompanya a un diàleg serè per a un reforma, però no es pot llançar la tovallola. Certament, només Podemos planteja la necessitat d’un referèndum, que jo subscric totalment, però si bé ara no hi ha una majoria, la qüestió s’ha d’abordar igualment.
En el marc de les negociacions amb el PSOE, Podemos va deixar clar que el referèndum no seria una línia vermella per entrar al govern del PSOE. Sembla que abandonen el vaixell ràpid si hi ha en joc poder.
Em sabria molt de greu que Catalunya fos un peatge a pagar per entrar en un executiu. Necessitem almenys un partit d’àmbit espanyol que mantingui la necessitat de fer un referèndum, perquè és el que demanen el 80% dels catalans. A més, és la manera de plantejar en termes legals la independència, que no té per què ser de forma immediata però sí planificada.
Al seu entendre, què ha de passar a Espanya perquè la crisi d’Estat que viu es resolgui favorablement? Hi ha qui apunta que una nova crisi econòmica podria obligar a enderrocar les parets del règim i construir una nova estructura.
Espanya ha viscut una crisi econòmica molt potent i no ha sabut donar les respostes adequades. Al contrari, la crisi d’Estat s’ha aprofundit i han proliferat forces d’ultradreta i actituds insolidàries. El PSOE ha de veure que la crisi catalana és una oportunitat per superar el règim del 78, combatent els prejudicis sobre el federalisme i l’Estat plurinacional com una alternativa al centralisme espanyolista.
Diria que a Espanya ara mateix el centre del conflicte és Catalunya, més que no pas l’eix dreta-esquerra?
Jo crec que l’eix nacional i l’eix social són ara mateix una combinació en les posicions dels partits. De fet, Podemos va néixer per marcar el paper de l’eix esquerra-dreta, que certament és necessari mantenir viu, però ha quedat clar, amb la irrupció de Podemos, que s’entrelliga amb qüestions nacionals. I l’esquerra, també el PSOE, no se’n pot desentendre, d’aquest eix.
Pedro Sánchez i Pablo Iglesias | ACN
Creu que el PSOE, més enllà de les paraules, té una política molt diferent de la del PP o Cs respecte a Catalunya?
Hi ha respostes d’esquerra i respostes de dreta a la qüestió catalana. Si els reconeixements nacionals no estan ben resolts tampoc no es poden resoldre les qüestions socials i de solidaritat, un eix que ha d’ocupar l’esquerra. Al meu entendre, no es pot ser d’esquerres i obviar els drets nacionals.
No posaria al mateix sac el PP i el PSOE respecte a Catalunya?
Seria injust assimilar les posicions d’uns i altres, perquè si bé és cert que el PSOE es queda molt curt, com a mínim manté oberta una tímida finestra al diàleg i no tanca del tot la porta federalista. Dit això, és del tot insuficient, i s’ha produït una regressió clara des del darrer congrés del PSOE i també del discurs de Pedro Sánchez presentant-se a la secretaria general pel que fa al respecte a la plurinacionalitat. Aquestes anades i vingudes li han fet perdre la credibilitat.
El PSOE va votar el 155, i no s’ha estat d’amenaçar el Govern de Catalunya amb una nova intervenció…
Sánchez s’equivoca quan diu que el seu deure és contemplar un nou 155. El seu deure és resoldre aquesta crisi amb diàleg i oferint una alternativa transitable en termes federalistes i republicans per aconseguir el suport de sectors més amplis de la ciutadania.
Després que Pedro Sánchez hagi donat per trencades les negociacions amb Unidas Podemos en rebutjar un govern de coalició amb el suport passiu de l’independentisme, veu més propera la repetició electoral?
Sempre hi pot haver alguns canals de comunicació que desconeixem i que d’alguna manera es restableixi aquesta negociació, perquè som molta gent els qui desitgem des de la nit electoral una alternativa d’esquerres al govern. Certament, ara aquest executiu es pot veure frustrat i generar un desànim que passi factura a l’esquerra en el futur immediat. De moment, la negociació no ha estat transparent i hi ha hagut trampes.
Pedro Sánchez té més por a l’acord amb l’independentisme que a l’abstenció del PP o de Cs?
El PSOE viu en la contradicció de parlar de Podemos com a soci preferent i alhora demanar l’abstenció de la dreta, tot plegat després d’una moció de censura. Si Sánchez acaba investit amb el vistiplau de la dreta serà un extrem difícilment comprensible per a l’esquerra, més encara quan resulta que Sánchez va negar-se a l’abstenció en la votació de Mariano Rajoy quan bona part del PSOE s’hi va avenir, i va fer-se seu el lema “no és no”.
En el marc mental del règim del 78, la participació de l’independentisme és més censurable que la participació dels socis de l’extrema dreta de VOX?
Tristament, això sembla. L’independentisme català i basc està en el seu dret d’abstenir-se o votar a favor, representen milions de ciutadans de forma totalment legítima i el PSOE no té per què renunciar a demanar el seu vot. Si és veritat que el PSOE vol afavorir el diàleg i els punts de trobada, no pot excloure una part molt important dels catalans. Per contra, un govern del PSOE amb el suport del PP i de CS té peatges, encara que sigui amb una abstenció.
Quins peatges?
L’esquerra espanyola, ara mateix en hores baixes, quedaria més tocada, però més enllà, està en joc el futur de l’Estat espanyol. Unes noves eleccions provocarien l’abstenció de part de l’esquerra i s’obriria la porta a un govern de la dreta amb la crossa de VOX. Un escenari que agreujaria encara més la crisi d’Estat que viu Espanya i l’allunyaria encara més del camí que pot resoldre la crisi, un procés constituent que dibuixi un model plurinacional on les realitats nacionals hi puguin tenir un encaix digne i just.
Fa la sensació que PSOE i Podemos pensen més en quotes de poder que en impedir l’ascens de la dreta.
Malauradament, no sembla que els preocupi gens abocar el país a una crisi potent. Des del PSOE no s’ha negociat amb serietat. Els seus líders han humiliat els votants i militants de Podemos exigint que es retiri la consulta interna, i parlant de ‘govern de cooperació’, com si Podemos fos un partit de segon rang que no és capaç de governar.
Les guerres internes són inherents a l’esquerra?
Hi ha una desconfiança molt forta entre el PSOE i Podemos, no només entre les cúpules dels partits, sinó també entre la militància i els mateixos votants. L’animadversió cap a altres forces d’esquerra és increïble en aquest país, fins al punt que fa gairebé impossible arribar a acords. I no són conscients que aquesta animadversió pot conduir el país a una situació molt complexa que faci retrocedir el progrés social. En canvi, la dreta sempre està unida. Tres partits –PP, CS i VOX- competeixen entre ells però són capaços d’arribar a acords per fer fora l’esquerra.
I a la guerra interna cal sumar-hi la falta de cultura del pacte a Espanya. El PSOE continua tenint la mentalitat de partit d’un sistema bipartidista?
Efectivament, el sistema de partits ha evolucionat però la mentalitat de les cúpules no. Podem tenir quatre grans partits d’abast nacional però continua la mentalitat de l’alternança en el poder en un bipartidisme gairebé perfecte. Catalunya és un matís a aquest sistema, és clar, però ningú no sembla interessat a recollir l’experiència de pactes catalans, amb el tripartit i després amb coalició de dos partits rivals a les urnes. Tenim partits a Espanya que funcionen amb una alta dosi de sectarisme i dogmatisme, amb hiperlideratges que dificulten la participació de la militància més enllà de plebiscits, i amb estructures jeràrquiques que maten la dissidència. Canviar aquesta cultura també és canviar estructures del règim del 78 que en alguns casos ja són herència del franquisme.
